Tornem a parlar de com s’enfilen els preus de les entrades dels grans concerts arran de la febrada propagada al voltant d’Oasis i de la seva gira de retorn el 2025, per ara limitada al Regne Unit i Irlanda (ja en són disset xous), i a la qual, tot ho apunta, s’hi afegiran altres contrades del planeta. I bé, jo entenc l’enuig dels seguidors, però, cal parlar de l’accés a uns macroconcerts com els d'Oasis com una mena de dret social en nom de la cultura?
Quan incloem aquest mot, cultura, a la conversa, és fàcil que pensem que una operació de venda d’entrades no pot estar sotmesa a les mateixes lleis de l’oferta i la demanda de qualsevol altre sector del mercat. D’aquí ve aleshores la indignació: com es pot ser tan cobdiciós per abusar així dels seguidors d’un artista, a costa d’un empobriment cultural de la societat? Però caldria rumiar si anar a un concert d’Oasis a l’estadi de Wembley és un acte que mereix alguna mena de protecció o contenció en els beneficis, en qualitat de bé cultural, o si aquesta idea respon a una noció un xic abusiva del sentit de l’humor.
Quan parlo amb Gay Mercader, el primer dels nostres grans promotors, sempre em diu que ell no s’ha dedicat mai a la cultura, sinó a l’entertainment. És discutible, sí. La música és cultura, però també, alhora, pot ser entreteniment, les dues coses. Hi ha una línia que fa de mal col·locar. En les 50.000 persones que sincronitzen les seves polseres lluminoses a un concert de Coldplay, què hi pesa més, la cultura o l’entreteniment? En un xou d’Aitana? I de Sonia y Selena, que s’acaben d’ajuntar després de molts anys, per a gaudi de tots nosaltres? No crec que quan es parla de drets culturals tinguem, en general, aquesta mena d’esdeveniments en el cap.
L’error és pensar, per exemple, que el rock és encara, a hores d'ara, un objecte dissident, subversiu o revolucionari, quan fa molts anys que és un gadget més del mercat, col·locat a lliure disposició i exposat darrerament a les subhastes dels preus dinàmics. Oasis a Wembley és cultura, perquè Live forever i Don’t look back in anger són exemplars d’art musical, però el fenomen generat, derivat del famós efecte FOMO, aquesta ansietat per ser allà on representa que passen coses importantíssimes que no et pots perdre, ja no té tant a veure amb la cultura com amb certa disfunció ambiental.
Tothom té les seves raons per comprar l’entrada d’un concert, i soc partidari de respectar-les totes, però si la motivació és una mica frívola o capritxosa, induïda per la pressió de l’entorn i del màrqueting, pot ser que t’atinguis a les conseqüències: no rondinis i paga pel teu caprici. La pitjor part, esclar, se l’emporten els fans de debò i els coneixedors més profunds de l’artista, perquè no hi ha distincions en el tracte, o les que hi ha, funcionen a mitges: en el cas d’Oasis, aquest test amb preguntes sobre el grup que calia respondre l’altre dia per accedir a la prevenda (i que es podia resoldre en segons anant a la Viquipèdia).
Però, al capdavall, si tant t’importa la cultura, i la música, no posis els preus d’entrades d’un macroconcert-FOMO com a unitat de mesura. Si et preocupa aquesta evolució dels esdeveniments, oblida’t d’Oasis, un grup que potser farà encara bons concerts, però que ja no aporta res des de fa dècades, i consulta l’agenda de concerts a les sales, clubs i teatres de la teva ciutat, que mai no havia sigut tan fàcil com ara saber què s’hi cou. Nota a peu de pàgina: això no passarà.