Repassant l’oceànic Anuari de la Música 2024, em fixo en unes dades sobre la manera en què els ciutadans de Catalunya assisteixen a les actuacions musicals. Segons una enquesta de la Generalitat, pel que fa al darrer concert, el 3,1% diuen haver-hi anat sols, una dada molt esquifida i desbordada per la dels que hi van anar amb familiars (51,8%), amb amics (32,8%) o amb familiars i amics alhora (11,7%).
Sembla clar que, així com escoltem la música enregistrada generalment pel nostre compte i risc (i els equips per escoltar-la a casa, en altres temps ostentosos, són en decadència i ocupen el seu lloc mòbils i auriculars), a l’hora de gaudir-la en directe la concebem com un acte social. En el cinema també passa, però menys: les dades que trobo, per una altra banda, del Ministeri de Cultura, a escala espanyola, parlen d’un 11,5% d’espectadors que han anat sols a les sales.
S’entenen aquests números. Els concerts són, quan ets molt jove, rituals tribals, baptismals, per celebrar amb la colla, i en endavant, i en general, sol ser difícil destriar el component de gratificació artística estrictament íntim de la joia que et comporta compartir el concert: amb qui té un gust similar al teu, o bé creus que pots descobrir-li una genialitat o, simplement, amb algú que t’agrada tenir a prop i fer-ne una festa. Per tot plegat, anar a un concert sol és vist com un acte un xic excèntric, trist fins i tot. Com si parléssim essencialment d’un acte festiu en el qual presentar-te sense acompanyants equival a un fracàs, a ser un perdedor. Hi ha situacions tècnicament espaterrants on, per contrast, la imatge de la soledat resulta devastadora. Com, posem per cas, anar sol als focs artificials de Montjuïc per Sant Joan, o a les campanades de Cap d’Any a la plaça Catalunya (encara s’hi fan, oi?).
Però anar a un concert sol pot ser una altra cosa. Fins i tot, qui ho diria, participar d’un acte cultural, un fet rellevant que no et vols perdre, i que ben bé pots fer teu de la mateixa manera que un llibre el llegeixes tu i només tu. Recordo el meu primer cop: venia Joe Jackson a Barcelona, sala Studio 54, i cap dels meus amics (amb els quals havia anat a veure Frank Zappa, Lou Reed o Black Sabbath) compartia el meu entusiasme per aquest britànic llargarut i pel seu recent àlbum ‘Big world’. Així, no pas sense donar-hi moltes voltes, i un cop conjurats tots els meus dimonis, vaig decidir anar-hi, com qui va a una missió perillosa. I què? Doncs res. Tot bé. Sensació final d’haver establert un vincle especial amb l’artista, amb menys interferències, i l’evidència que, si m’hagués deixat portar pel semenfotisme dels meus amics, m’hauria perdut el concert excel·lent d’un músic a qui em disposaria a seguir de prop tota la vida.
No permetem que els altres ens diguin el que hem de fer, ni ens resignem a entendre la música com una forma d’esbarjo o de socialització, i res més que això. Entendre el concert com un fet que pot interpel·lar-te individualment sense passar per la foto d’una eufòria col·lectiva va a contracorrent en aquest temps de festivalització galopant i d’exhibicionisme a les xarxes. Però no és veritat que tot ho hàgim de compartir sempre, ni que les emocions en col·lectivitat hagin de donar la mesura d’allò que és més genuí.