La nova escena catalana practica un tall força profund respecte generacions anteriors, ja sigui en sonoritats (molt electròniques), en posades en escena (més ballarins que instrumentistes) o fins i tot en la manera de cantar: ara, sembla que, si no apliques una mica d’autotune a la gola, és que no cantes. Molt bé, les regeneracions no només són sanes sinó indispensables, i si fan emprenyar molt i enfilar-se per les parets a les quintes anteriors és que estan fent allò que toca. Però, un cop dit això, el fil del temps existeix, i la transformació parsimoniosa del capital col·lectiu, i una veu de vint anys com és Maria Hein ho demostra en la cançó que ha publicat aquesta setmana, l’adaptació d’‘Alenar’, original, música i lletra, de Maria del Mar Bonet i Verdaguer.
D’un temps ençà, Hein la cantava en els concerts, i al Primavera Sound, en presentar-la, es va referir a l’autora com “la meva cantant preferida de tots els temps”. Mentre que els seus dos àlbums suggereixen una evolució des de la cançó més tradicional a la més urbana, ara aquest ‘Alenar’ ens ve a dir que no s’inhibeix respecte al seu ascendent emocional i que les arrels continuen sent on eren.
Però l’adaptació és, naturalment, agosarada, i respon, al cap i a la fi, a allò que sempre s’ha fet a la música popular: agafar una cançó i llegir-la d’una altra manera, amb uns altres teixits, fruit d’un altre moment i d’uns codis diferents. L’enamorament genuí que rau en l’operació, molt perceptible en aquest cas, reafirma un cop més (encara que no calgui) la solidesa de la composició i li dona una nova empenta com a estàndard que sobrevola els temps. Hein s’hi ha llançat superant el vertigen que, segons sembla, li causa haver gosat adaptar una cançó de Maria del Mar Bonet, a qui no coneix personalment. La perspectiva que l’escolti la fa morir de vergonya, segons deia l’altre dia a ‘El món a RAC1’.
Tenim l’‘Alenar’ màgic i canònic original, de l’àlbum de l’any 1977, l’empelt vibrant que va fer-ne Manel a ‘Per la bona gent’ (2019), i ara, aquesta recreació, segurament destinada a un públic encara més jove, en què Maria Hein fon el seu melisma mediterrani amb el frec maquinal, reservant un drone electrònic gruixut per al tram més arrauxat i fent un retoc a la lletra: les “tres portes” són ara “obertes a tots els temps”, i no pas a “tots els vents”, tal vegada accentuant una voluntat de mirar alhora al passat i al futur, relligant les successives empremtes artístiques i emfatitzant-ne la dimensió còsmica. ‘Alenar’ té molt de sensualitat, però també de foscor i de comiat.
Aquest ‘Alenar’ de Maria Hein podrà entusiasmar o desconcertar, però si generés discussió no seria pas una novetat. La versió original ja va aixecar crítiques perquè hi va haver qui no va entendre que la nostrada Maria del Mar Bonet fes una cançó amb una guitarra flamenca, la del mestre Paco Cepero (que va tocar-hi juntament amb el còmplice de tot el disc, Lautaro Rosas). A tot això se’n diu llibertat, aquesta paraula tan devaluada, però que en matèria artística hauria de presidir i tancar qualsevol conversa, com bé saben (i practiquen) totes dues cantants.