La previsibilitat dels espanyols, assenyalava clarament que el Tribunal Constitucional tombaria la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, el 23 de gener del 2013. I així ha estat. Normal i, a l’hora, totalment irrellevant. Com si plou. Com si trona. Com si neva.  

Catalunya, pels espanyols és un objecte. No un subjecte. Ni molt menys un subjecte polític. Un subjecte polític, per definició, té voluntat pròpia per decidir. Té, doncs, sobirania. Un objecte, és una cosa. No té voluntat, per definició. Els esclaus, a Roma, eren coses. Es podien comprar, vendre. Fins i tot es podien matar, tot i que això, òbviament, anava en contra del patrimoni propi.

La consideració com a objecte, porta a un discurs possessiu. Catalunya és d’Espanya. I, naturalment, si una cosa és posseïda, no té cap dret a decidir, perquè qui decideix és el posseïdor, que en té la propietat. No el posseït. Pels espanyols, doncs, el poble català no existeix. Redueixen la catalanitat a un afer purament administratiu. Són els espanyols empadronats en un municipi pertanyent a una de la quatre províncies que configuren la regió catalana, ara convertida en comunitat autònoma de Catalunya. Punt. Naturalment, la voluntat d’aquests suposats “espanyols”, no té cap mena de rellevància.

La lògica d’aquest plantejament és nul·la, naturalment. O bé, de fet sí que té una lògica. La de la minorització. En considerar que la sobirania rau en el conjunt del “poble espanyol”, és evident que, per una simple raó quantitativa, es minoritza els catalans. El poble català cada cop té més clar que si no volem ser tractats com a coses, com a esclaus, només ens queda un camí. Convertir-nos en subjectes actius per construir el nostre estat independent. La nostra República. La nostra dignitat com a éssers humans.

Fem-ho, ja ho estem fent. I quant abans, millor.