L’opinió és lliure. I opinar és gratis, però pot sortir car. L’altra cosa és que m’interessi saber què penses. No t’ho he preguntat. M’ho has dit tal com raja i t’has quedat tan ample. Sense previ avís, sense filtre. No has intentat ni suavitzar-ho. No li has posat vaselina. Ni li has donat dues voltes. Sense compassió. Una frase que fa mal, quatre paraules que m’han quedat clavades. Et veuré i recordaré allò que em vas dir. Sentiré parlar de tu i se’m remourà l’estómac. Ho intentaràs arreglar, però no ho podré esborrar. Per sort està el temps que tot ho cura. I que no soc rancuniosa. Cap retret. Tinc el do de saber oblidar. A consciència. Tinc la sort de saber perdonar. Perquè em naix això. I sobretot, tinc la capacitat d’apartar de mi allò que ja no em fa bé. Potser només volies opinar. Potser hauries pogut callar. Haver començat per aquí.
I jo, que hagués pogut respondre. La reacció que no vaig saber tenir. Vaig estar lenta. El que et diria si fos ara. O no, perquè no em vas demanar l'opinió. O perquè simplement no era ningú per fer-ho o encara que ho fos, no em va donar la gana donar-te-la. I ara, que ja no m’afecta, continuaré pensant que abans de dir res, has de comptar fins a tres. Amb els que estimes, i amb els que no coneixes de res. Amb els que els hi veus la cara i amb els que només tens nassos d’atacar a distància. Les xarxes socials, i especialment Twitter o X, com li vulgueu dir, és el gran refugi d’aquells que llencen la pedra i amaguen la mà. També dels que tenen els dits més ràpids que el cervell. El lloc de les presses i de les grans mentides. De les agressions i les faltes de respecte. Els insults i les difamacions d’aquells voltors a qui ningú ha convidat a fer-ho.
Periodista jo, que en faig un ús limitat. Seguidora activa i amant del minut a minut. De les primeres coses que faig quan obro l’ull al matí. Ho confesso. Soc passiva a l’hora d’aportar contingut. Compartir aquest article i poca cosa més. Perquè si opinar aquí ja em genera neguit, fer-ne difusió massiva em porta directament a la boca dels llops. Disposats sempre a caçar la presa. A fer ferida i furgar a la sang. Mentre no m’insultin, ja estic contenta. Quina tristor. I amb què poc em conformo. L’avantatge és que amb el temps se’t fan les espatlles més amples. La meva opinió t’incomoda o potser te la bufa. I la teva, cada cop m’interessa menys.
Allà The Guardian i aquí La Vanguardia. Motius x que han desencadenat en una mena de twister que veurem com acaba. Si serà una allau de mitjans i personatges que deixaran la xarxa o només serà un fet anecdòtic. Si fugint ens perjudiquem a nosaltres mateixos o si quedant-nos continuem alimentant el monstre. Sigui com sigui, no ens podem continuar espolsant la responsabilitat. D’acord, ens controlen i ningú vigila les publicacions. Els usuaris necessitem un manual d’instruccions per detectar fake news. I els bots són una plaga difícil d’exterminar. Però les xarxes també són nosaltres i diuen molt de cadascú. Sí a informar i a opinar, a discutir i a difondre, però mai a disparar ni a manipular. Abans de piular, recorda-ho. Compta sempre fins a tres.