Inesperadament, barrejat entre papers i retalls de premsa, m'apareix un adhesiu:24 de juny, festa nacional dels Països Catalans. Diria que ja deu tenir una quarantena d'anys, potser de quan el PSC formava part de la Coordinadora Socialista dels Països Catalans, celebràvem les Jornades de Debat sobre els Països Catalans i apareixien tot de llibres, estudis i articles amb aquest espai territorial com a marc de referència i unitat d'anàlisi. De llavors ençà ha plogut molt, no tant, però, com segurament haurien volgut les dues Unió de Pagesos i la de Llauradors i Ramaders.
Mentre la tradició democràtica, política i cultural, no qüestionava la configuració d'un mateix domini lingüístic, amb totes les consideracions que se'n desprenen, els estatuts d'Elx i el de Cura reivindicaven l'autonomia política per al País Valencià i les Illes Balears, sempre en el context nacional de Països Catalans. I si els uns parlaven d'aquest territori com el d'una sola nació, d'altres ho feien posant l'èmfasi en el caràcter pluriregional intern i els de més enllà el definien com un espai nacionalitari.
Difícilment podia trobar-se qui, en l'espai progressista o intel·lectual, en posés en qüestió l'existència i, fins i tot, la denominació compartida. Perquè és evident que, si es parla de País Valencià és perquè ho és, lluny de la ximpleria de "Comunitat" Valenciana. I si es diu Països és perquè tenen prou identitat per a remarcar-ho, tant com la seva condició comuna de Catalans.
Tenir consciència de pertinença a cadascun dels diferents territoris és del tot compatible amb el fet de tenir-la, alhora, al conjunt, com correspon a la idea de "nació compartida", expressió tan grata a l'enyorat Vicent Ventura, perquè només es comparteix allò que té més d'un propietari i que no és més dels uns que dels altres. Altrament dit, la nació catalana no és més de la Catalunya Vella que de la Nova, del Principat que del País Valencià o les Illes Balears.
Els plantejaments lingüístics, culturals o ètnics, que no etnicistes, no han estat suficients per consolidar una mirada nacional sobre aquest espai geogràfic que fos assumida per la majoria de la població. La manca habitual de comunicació interdialectal entre les diferents variants de la llengua, contràriament amb el que passa amb l'espanyol, la inexistència d'un espai conjunt de comunicació i l'absència d'un mercat cultural comú contribueixen a fragmentar una visió nacional compartida.
La fragilitat de l'arquitectura lingüísticocultural facilita poder atacar i qüestionar, permanentment, la unitat de la llengua i de l'espai cultural, alçant, artificiosament, el dialecte contra la llengua, per no utilitzar ni l'un ni l'altre i imposar, ara sí, el castellà a tot arreu i el francès al nord. El provincianisme de tants programes televisius, amb analistes i tertulians de llengua castellana, de Madrid estant, contrasta, llastimosament, amb l'absència d'analistes similars a Perpinyà, València o Palma. D'aquesta manera, parlar en castellà i saber què pensen a Madrid esdevé del tot normal, però fer el mateix amb la nostra llengua, per estar al corrent d'allò que passa en altres punts dels Països Catalans, és absolutament anormal, exòtic o sembla innecessari.
I desfermar un combat constant contra la voluntat de vida plena de la llengua no és una batalla lingüística, sinó totalment política. Com ho és impedir el corredor mediterrani que podria vehicular la lliure circulació de persones, mercaderies, idees i valors, de Perpinyà a Alacant. Les facilitats de comunicació, per carretera i per tren, entre València i Madrid són tan poc gratuïtes, espontànies i casuals, com les dificultats existents per desplaçar-se entre València i Barcelona.
No es tracta de deixadesa institucional en matèria d'infraestructures, doncs, per posar obstacles a la nostra relació interna, sinó d'un pla perfectament programat per separar-nos entre nosaltres i unir-nos, en canvi, cadascú des del seu lloc, a Madrid i a tot el que aquesta ciutat representa. Si a això hi afegim que cadascun dels tres territoris del sud som els que més paguem a l'estat i els que menys en rebem, entendrem els motius pels quals si, ara mateix, Catalunya ja és tot un problema per a Espanya, la reivindicació d'una sobirania plena per al conjunt dels Països Catalans significaria, de fet, la fi d'Espanya.
Però també podria ser l'inici d'una etapa de prosperitat per al conjunt nacional i els interessos de la majoria demogràfica i no pas dels privilegiats de sempre, els que fan negoci amb la nostra dependència. La dependència nacional i els obstacles per posar-hi fi tenen, doncs, un clar component de classe. Conscients d'això, monàrquics i republicans espanyols, dreta i esquerra espanyola, van ficar a la seva Constitució, tant a la republicana com a la monàrquica actual, un article que ens impedia de federar-nos entre nosaltres mateixos, l'únic cop, per cert, que es parla de federalisme i que és per prohibir-lo. Perquè volien i volen impedir, de totes passades, una resposta nacional conjunta.
Quan escric aquest article fa 28 anys de la mort de Joan Fuster. En recordo la data com si fos ara perquè, l'endemà mateix, com a Vicepresident de l'UCE de Prada, n'acompanyava el President Enric Cassasses a Palma, a la recerca d'ajudes institucionals, en una etapa més del nostre recorregut pidolaire.
Hi ha coses que depenen només de nosaltres, com la reciprocitat televisiva amb el País Valencià, com ja la tenim amb les Balears, i la presència de la Generalitat Valenciana, com a institució, a l'Institut Ramon Llull. Ara que manen els nostres és el moment més adequat per a fer-ho i cal no perdre més temps a prendre decisions.
Perquè les nostres indecisions, els nostres dubtes, les nostres pors són sempre les fortaleses més grans dels nostres adversaris, els quals no tenen cap recel, cap escrúpol, cap vacil·lació a l'hora d'atemptar contra la ciència, la història i la voluntat. Clar que pot passar, vista la inacció tan injustificable, que els "nostres" no siguin tant dels nostres com ens pensàvem.
El dia que siguem la meitat de conscients de la força que tenim tots junts, de com ells en són, ja haurem fet la meitat del camí i ja només caldrà fer servir aquesta força. L'esqueix d'una planta que vaig agafar, ja fa molts anys, de cal Joan Fuster, al carrer de sant Josep, 10, de Sueca, ha perdurat fins ara, ha anat creixent a la terrassa de casa i n'he anat repartint nous esqueixos, a tort i a dret. És, malgrat tot, una porta oberta a l'esperança que, un dia, deixarem de ser "una societat en perpetua somnolència digestiva", com deia mestre Fuster. Amén.
Mentre la tradició democràtica, política i cultural, no qüestionava la configuració d'un mateix domini lingüístic, amb totes les consideracions que se'n desprenen, els estatuts d'Elx i el de Cura reivindicaven l'autonomia política per al País Valencià i les Illes Balears, sempre en el context nacional de Països Catalans. I si els uns parlaven d'aquest territori com el d'una sola nació, d'altres ho feien posant l'èmfasi en el caràcter pluriregional intern i els de més enllà el definien com un espai nacionalitari.
Difícilment podia trobar-se qui, en l'espai progressista o intel·lectual, en posés en qüestió l'existència i, fins i tot, la denominació compartida. Perquè és evident que, si es parla de País Valencià és perquè ho és, lluny de la ximpleria de "Comunitat" Valenciana. I si es diu Països és perquè tenen prou identitat per a remarcar-ho, tant com la seva condició comuna de Catalans.
Tenir consciència de pertinença a cadascun dels diferents territoris és del tot compatible amb el fet de tenir-la, alhora, al conjunt, com correspon a la idea de "nació compartida", expressió tan grata a l'enyorat Vicent Ventura, perquè només es comparteix allò que té més d'un propietari i que no és més dels uns que dels altres. Altrament dit, la nació catalana no és més de la Catalunya Vella que de la Nova, del Principat que del País Valencià o les Illes Balears.
Els plantejaments lingüístics, culturals o ètnics, que no etnicistes, no han estat suficients per consolidar una mirada nacional sobre aquest espai geogràfic que fos assumida per la majoria de la població. La manca habitual de comunicació interdialectal entre les diferents variants de la llengua, contràriament amb el que passa amb l'espanyol, la inexistència d'un espai conjunt de comunicació i l'absència d'un mercat cultural comú contribueixen a fragmentar una visió nacional compartida.
La fragilitat de l'arquitectura lingüísticocultural facilita poder atacar i qüestionar, permanentment, la unitat de la llengua i de l'espai cultural, alçant, artificiosament, el dialecte contra la llengua, per no utilitzar ni l'un ni l'altre i imposar, ara sí, el castellà a tot arreu i el francès al nord. El provincianisme de tants programes televisius, amb analistes i tertulians de llengua castellana, de Madrid estant, contrasta, llastimosament, amb l'absència d'analistes similars a Perpinyà, València o Palma. D'aquesta manera, parlar en castellà i saber què pensen a Madrid esdevé del tot normal, però fer el mateix amb la nostra llengua, per estar al corrent d'allò que passa en altres punts dels Països Catalans, és absolutament anormal, exòtic o sembla innecessari.
I desfermar un combat constant contra la voluntat de vida plena de la llengua no és una batalla lingüística, sinó totalment política. Com ho és impedir el corredor mediterrani que podria vehicular la lliure circulació de persones, mercaderies, idees i valors, de Perpinyà a Alacant. Les facilitats de comunicació, per carretera i per tren, entre València i Madrid són tan poc gratuïtes, espontànies i casuals, com les dificultats existents per desplaçar-se entre València i Barcelona.
No es tracta de deixadesa institucional en matèria d'infraestructures, doncs, per posar obstacles a la nostra relació interna, sinó d'un pla perfectament programat per separar-nos entre nosaltres i unir-nos, en canvi, cadascú des del seu lloc, a Madrid i a tot el que aquesta ciutat representa. Si a això hi afegim que cadascun dels tres territoris del sud som els que més paguem a l'estat i els que menys en rebem, entendrem els motius pels quals si, ara mateix, Catalunya ja és tot un problema per a Espanya, la reivindicació d'una sobirania plena per al conjunt dels Països Catalans significaria, de fet, la fi d'Espanya.
Però també podria ser l'inici d'una etapa de prosperitat per al conjunt nacional i els interessos de la majoria demogràfica i no pas dels privilegiats de sempre, els que fan negoci amb la nostra dependència. La dependència nacional i els obstacles per posar-hi fi tenen, doncs, un clar component de classe. Conscients d'això, monàrquics i republicans espanyols, dreta i esquerra espanyola, van ficar a la seva Constitució, tant a la republicana com a la monàrquica actual, un article que ens impedia de federar-nos entre nosaltres mateixos, l'únic cop, per cert, que es parla de federalisme i que és per prohibir-lo. Perquè volien i volen impedir, de totes passades, una resposta nacional conjunta.
Quan escric aquest article fa 28 anys de la mort de Joan Fuster. En recordo la data com si fos ara perquè, l'endemà mateix, com a Vicepresident de l'UCE de Prada, n'acompanyava el President Enric Cassasses a Palma, a la recerca d'ajudes institucionals, en una etapa més del nostre recorregut pidolaire.
Hi ha coses que depenen només de nosaltres, com la reciprocitat televisiva amb el País Valencià, com ja la tenim amb les Balears, i la presència de la Generalitat Valenciana, com a institució, a l'Institut Ramon Llull. Ara que manen els nostres és el moment més adequat per a fer-ho i cal no perdre més temps a prendre decisions.
Perquè les nostres indecisions, els nostres dubtes, les nostres pors són sempre les fortaleses més grans dels nostres adversaris, els quals no tenen cap recel, cap escrúpol, cap vacil·lació a l'hora d'atemptar contra la ciència, la història i la voluntat. Clar que pot passar, vista la inacció tan injustificable, que els "nostres" no siguin tant dels nostres com ens pensàvem.
El dia que siguem la meitat de conscients de la força que tenim tots junts, de com ells en són, ja haurem fet la meitat del camí i ja només caldrà fer servir aquesta força. L'esqueix d'una planta que vaig agafar, ja fa molts anys, de cal Joan Fuster, al carrer de sant Josep, 10, de Sueca, ha perdurat fins ara, ha anat creixent a la terrassa de casa i n'he anat repartint nous esqueixos, a tort i a dret. És, malgrat tot, una porta oberta a l'esperança que, un dia, deixarem de ser "una societat en perpetua somnolència digestiva", com deia mestre Fuster. Amén.