Quan es parla de l’exili republicà de l’any 1939, hi ha el perill de reduir-lo, exclusivament, als polítics i intel·lectuals que van veure’s forçats a abandonar el país, a conseqüència de la victòria militar del general Franco. Al costat, però, de dirigents dels partits, sindicats i institucions, així com d’escriptors, professors universitaris i mestres, trobem un ampli ventall de professions de tot tipus, de treballadors del camp i de la ciutat, d’empresariat petit i mitjà, metges, artistes, músics, arquitectes, militars i tota mena de professions i responsabilitats, des de consellers i ministres a pagesos, pescadors, oficinistes o dependents. I també esportistes de diverses disciplines o especialitats.
Per exemple, Josep Catalina Llorens Lacomba, conegut com a Pepe Lacomba, considerat el millor atleta valencià de tots els temps, es negà a participar en l'olimpíada de Berlín el 1936 i ho feu a la d’Anvers, el 1937. Exiliat a l’Argentina, morí a Canes el 1984. Enric Georgakopulos Teja (1912-1944) era fill del cònsol grec a València, la família havia viscut també a Vinaròs, Maó i Alacant. Metge i policia, va ser l’introductor del rugbi a la ciutat del Túria i fou escorta de Juan Negrín, president del govern republicà espanyol. Exiliat a França, hi morí assassinat en circumstàncies estranyes, el 1944. El metge Manuel Usano Martín (1909-1987), va ser director d’esports de la Federació Universitària Escolar que dirigia el mallorquí Antoni M. Sbert, promogué colònies infantils per a nens de famílies modestes, i fou cap de Sanitat de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil, amb categoria de major. Amb Georgakopoulos fou el pilar del rugbi valencià. S’exilià a Colòmbia.
El futbolista Martí Ventolrà i Fort va néixer a Barcelona el 16 de desembre de 1906 i jugà en diferents equips. S’inicià al Fort Pienc, al club d’aquest petit barri de l’Eixample barceloní, després al Club Catalunya de les Corts i, en el període 1924-1930, fou jugador de l’Espanyol. Jugà amb el Sevilla (1930-1933) i amb el F. C. Barcelona (1933-1937), on adquirí la màxima popularitat. Amb el Barça disputà 125 partits, marcà 73 gols i guanyà dos campionats de Catalunya, així com la Lliga Mediterrània, el 1937, l’únic any que se celebrà. El 21 d’abril de 1935 marcà quatre gols en el primer 5-0 del Barça contra el Real Madrid. Entre 1926 i 1936, va competir també amb la selecció catalana de futbol, amb la selecció espanyola i va prendre part a la Copa del Món (1934).
Ventolrà formà part de l’equip barceloní que, ja en plena guerra, viatjà a Mèxic el 1937 per fer-hi una gira, circumstància que aprofità per quedar-s’hi. Allà es casà amb Josefina Rangel Cárdenas, amb qui tingué quatre fills, neboda del president Lázaro Cárdenas, que amb tanta decisió acollí l’exili republicà, es nacionalitzà mexicà i jugà amb diferents equips mexicans, primer dos anys amb l’España i després amb l’Atlante (1939-1950), un club de base molt popular que també tenia el blaugrana com a color distintiu, fet que facilità que molts exiliats catalans s’hi identifiquessin. També entrenà diversos equips mexicans, entre els quals el Puebla. Aquí i allà se’l reconeixia de seguida pel mocador blanc lligat al cap que acostumava a dur, mentre que, a Mèxic, era anomenat “el maestro” i “el catalán”. Se significà en la posició d’extrem dret, amb un joc ràpid i intel·ligent, una notable capacitat golejadora i unes rematades de cap invencibles. Tornà a Catalunya el 1955 per visitar el pare malalt, però retornà a Mèxic on ja havia refet plenament la seva vida. Va morir a la Ciutat de Mèxic el 5 de juny de 1977.
Va ser també a Mèxic on morí, el 8 de febrer de 1982, Josep Joan i Gironès, boxejador conegut generalment com a Josep Gironès, i els renoms d’El Canari i El Crac de Gràcia, en al·lusió al barri barceloní on havia nascut el 28 d’agost de 1904, al carrer Llibertat, 29. Als 17 anyS començà els entrenaments amb el pioner de la boxa catalana, el barceloní Àngel Artero, preparador físic, al Punching Ball Club, on coincidí amb Carles Flix, jove boxejador i campió, que serà torturat, com Artero, pels franquistes i afusellat el 1939, i Francesc Ros, mort en un camp de concentració al final de la guerra. Als 18 anys, Gironès ja s’estrenà com a professional. Arribà a ser un esportista molt famós, malgrat ser qualificat de modest, tímid i gris, en una època en què l’afició a la boxa tenia Barcelona com el referent europeu més destacat. Gironès va ser campió de Catalunya, d’Espanya i, en vuit ocasions, també d’Europa, en la categoria de pes ploma. El 1935, després de perdre el campionat del món davant del nord-americà Freddie Miller, abandonà la pràctica professional d’aquest esport, després de la primera i única derrota que patí per KO. Incorporat al cos de policia de la Generalitat el novembre de 1936, Gironès es convertí en escorta del president Lluís Companys i també en feu del president del Parlament, Joan Casanovas.
Acabada la guerra, les autoritats franquistes el denunciaren falsament com a torturador i hagué de fugir, passà la frontera i fou internat al camp de concentració de Bram, passà a la residència sostinguda a Narbona pel Comitè Britànic d’Ajuda i, després, treballà de rentaplats a Marsella, fins que pogué embarcar-se cap a Mèxic, on s’exilià i treballà a la fàbrica de galetes propietat del seu germà Camil. En el país d’acollida va viure en una solitud voluntària, lluny de tot, començant per la muller, Dolors Vilella, i la filla, Lolita, que restaren a Catalunya, on ell ja no tornà i amb les quals ja no s’havia de retrobar mai més. No va refer una vida familiar i fou enterrat en una tomba anònima, sense làpida, al panteó espanyol de la capital federal. Com a boxejador només va perdre en set ocasions, enfront de les 96 victòries assolides, 33 de les quals per KO. El seu germà, Amadeu Joan, va ser jugador del F.C. Barcelona.
De tots els esportistes exiliats, qui tingué un compromís polític més rellevant va ser el ciclista Muç Miquel Serret, el nom del qual sovint és reproduït, castellanitzat, de formes ben diverses. Quan va néixer al barri barceloní de les Corts, el 12 de març de 1902, el seu pare, Manuel Miquel, de professió sereno i natural de l’Espluga de Francolí, tenia 40 anys i la mare, Manuela, barcelonina, 20. En va quedar orfe de tots dos als cinc mesos i hagué d’anar a viure amb una tieta a Vila-seca (Tarragonès), on feu de pagès fins als 16 anys. Sense que se’n conegui la data, ni els lligams que ho van fer possible, s’instal·là a viure a Perpinyà, on treballà de mecànic en un taller de bicicletes, feina on devia desvetllar-se-li la vocació ciclista. El 1923 es classificà cinquè a la Volta a Catalunya i queda tercer al campionat d’Espanya. L’any següent guanya la Volta i obté el sisè lloc al campionat d’Espanya i el novè a la Volta al País Basc. El 1925 torna a guanyar la Volta catalana, el primer a aconseguir-ho dos cops seguits, i segon un any després, mentre que el 1927 obté de nou el campionat d’Espanya i el 1928 és segon a la Volta. El 1930 es retira del ciclisme professional, un cop el nom de Marià Cañardo ja n’ha esdevingut l’ídol absolut.
El 1928, es casa a Perpinyà amb la rossellonesa Maria Gubert, resideix a l’avinguda Bompàs, 21 de la capital nord-catalana i s’implica plenament en la vida social local. Membre del Partit Comunista Francès, s’afilia també al Partit Socialista Unificat de Catalunya en esclatar la guerra i, a la Retirada, acull a casa seva nombrosos compatriotes del sud fugitius del franquisme. Ocupada França, és membre de la resistència amb el nom clandestí de “Roca”, facilita informació, vigila els moviments de tropes alemanyes, recupera explosius, etc., fins que l’abril de 1944 és detingut en presència de la dona i el fill de 14 anys, Robert, i deportat al camp d’internament de Neuengamme, prop d’Hamburg, on esdevingué el pres 30.257. Alliberat el camp per les forces aliades el 2 de maig de 1945, Muç Miquel, feble i malalt, morirà el 27 d’aquell mes, després de ser enverinat pels metges alemanys responsables del centre sanitari on havia estat ingressat. Enterrat al cementiri de Perpinyà, ciutat on té un carrer amb el seu nom, els directius de la Volta a Catalunya, que l’any passat arribà a la capital rossellonesa, li dugueren un pom de flors a la tomba per honorar-ne la memòria.