És el tema dels últims dies i segurament serà el dels pròxims anys: quan donar un telèfon mòbil als nostres fills i com controlar l’ús que fan de les pantalles. Deixeu-me dir per començar que no tinc la resposta ni cap veritat absoluta. Si alguna cosa m’ha ensenyat la maternitat és a no jutjar i a eliminar els “jo això no ho faré mai” del meu vocabulari. La majoria de pares fem el que podem i som molt conscients que moltes vegades els primers addictes al mòbil som nosaltres mateixos. De fet, ja estem veient pares i mares enganxats al telèfon mòbil intentant desenganxar els seus fills, incapaços de fer allò tan antic de predicar amb l’exemple.
En aquest debat poques coses generen tant consens entre la comunitat educativa, les administracions i els pares com que els telèfons mòbils i les xarxes socials estan dissenyats per generar addicció. Ho sabem en gran part perquè ho podem constatar nosaltres mateixos quan passem hores xafardejant la vida de gent a qui ni coneixem a l’Instragram, perdent el temps mirant vídeos que no ens aporten res o fantasiejant en tenir una vida tan trepidant com la dels que seguim a les xarxes.
Si ens passa això a nosaltres que representa que som adults i tenim una personalitat formada ens hauria de preocupar el que els pugui passar als adolescents. Per tant, infància a banda, segurament ara el més urgent és abordar l’impacte que els telèfons mòbils i les xarxes socials tenen en la salut mental dels més joves. Llegeixo amb preocupació que els trastorns de conducta alimentària s’han disparat un 30% en els últims dos anys i és evident que aquí les xarxes i l’exposició que suposen hi tenen gran part de culpa.
Segons l’INE, 7 de cada 10 nens i nenes que tenen entre 10 i 15 anys tenen telèfon mòbil i aquest percentatge es dispara al 94% a partir dels 13 anys. Cada vegada tinc més la sensació que d’aquí a uns anys quan expliquem que donàvem mòbils a nens de 12 anys ens escandalitzarem tant o més que quan recordem que els metges fumaven als quiròfans o els professors omplien de fum les aules de les classes.
Mentre, per una banda, se’ns acumulen els estudis que parlen de les greus conseqüències de l’abús de les pantalles -retard en l’aprenentatge o augment de l’ansietat-, admeto que també em fa por que correm el risc de demonitzar massa les noves tecnologies. La sensació és que encara estem improvisant i que correm el risc de precipitar-nos, que ens estem centrant massa en la prohibició dels mòbils a l’institut i massa poc en acordar i mirar d’aconseguir que tinguin una bona educació digital. Malauradament, tot va massa ràpid i tampoc en aquest tema tenim un manual d’instruccions.
En aquest debat poques coses generen tant consens entre la comunitat educativa, les administracions i els pares com que els telèfons mòbils i les xarxes socials estan dissenyats per generar addicció. Ho sabem en gran part perquè ho podem constatar nosaltres mateixos quan passem hores xafardejant la vida de gent a qui ni coneixem a l’Instragram, perdent el temps mirant vídeos que no ens aporten res o fantasiejant en tenir una vida tan trepidant com la dels que seguim a les xarxes.
Si ens passa això a nosaltres que representa que som adults i tenim una personalitat formada ens hauria de preocupar el que els pugui passar als adolescents. Per tant, infància a banda, segurament ara el més urgent és abordar l’impacte que els telèfons mòbils i les xarxes socials tenen en la salut mental dels més joves. Llegeixo amb preocupació que els trastorns de conducta alimentària s’han disparat un 30% en els últims dos anys i és evident que aquí les xarxes i l’exposició que suposen hi tenen gran part de culpa.
Segons l’INE, 7 de cada 10 nens i nenes que tenen entre 10 i 15 anys tenen telèfon mòbil i aquest percentatge es dispara al 94% a partir dels 13 anys. Cada vegada tinc més la sensació que d’aquí a uns anys quan expliquem que donàvem mòbils a nens de 12 anys ens escandalitzarem tant o més que quan recordem que els metges fumaven als quiròfans o els professors omplien de fum les aules de les classes.
Mentre, per una banda, se’ns acumulen els estudis que parlen de les greus conseqüències de l’abús de les pantalles -retard en l’aprenentatge o augment de l’ansietat-, admeto que també em fa por que correm el risc de demonitzar massa les noves tecnologies. La sensació és que encara estem improvisant i que correm el risc de precipitar-nos, que ens estem centrant massa en la prohibició dels mòbils a l’institut i massa poc en acordar i mirar d’aconseguir que tinguin una bona educació digital. Malauradament, tot va massa ràpid i tampoc en aquest tema tenim un manual d’instruccions.