Si del porc tot s’aprofita, imagineu-vos del 3%. En aquests moments, sense cap sentència i amb la cúpula de CDC dient que res de res, jo crec que no hi ha gaire gent que no brandi el cap i digui haberlas, haylas. El sistema de la Transició, dissenyat per enfortir uns partits que no estaven arrelats en la societat i que alhora eren l’única estructura democràtica de debò, no va preveure un finançament adequat perquè va preveure que tothom faria trampes. Va deixar el control dels partits a mans dels partits. I va generar un Tribunal de Cuentas elitista i inútil, ell mateix tacat de nepotisme i altres males pràctiques. A partir d’aquí, a tirar milles.

No estic justificant la corrupció ni estic reclamant impunitat. Al contrari: qui l’ha feta que la pagui, i si pot ser que la pagui també bitllo-bitllo. Però la cosa és més greu perquè és un d’aquests pactes tàcits que Catalunya ha generat històricament amb l’Estat. Si en el segle XIX era el mercat i a començaments del XX era l’ordre públic, ara hi ha hagut un pacte sord segons el qual CDC podia establir la seva hegemonia a Catalunya (per fer la tasca de construcció nacional prevista) a canvi de mantenir el catalanisme en uns límits acceptables pels dos titans de l’Estat, que mentrestant s’alternaven en el poder. És obvi que aquest pacte tapava coses brutes, de les quals no en sabem l’abast, perquè l’Estat i els seus instrument hi estan afegint carretades d’espècies variades i sucoses, falses i perverses.

Dit això, tot plegat no té a veure amb la independència, ni el gir estratègic dels convergents va ser insincer, perquè no tenien res a guanyar amb el nou paradigma, com ha demostrat la trajectòria de CDC. Per tant, relacionar el 3% amb la independència és com si volguéssim relacionar el 3% del PP (que inclou unes altes dosis d’enriquiment personal) amb la unitat d’Espanya. Oi que no? Doncs tampoc. És la independència el que va fer saltar el pacte, i d’aquí aquestes aigües que baixen tèrboles arrasant la finca.