El nostre model universitari necessita ser repensat per moltes raons. Una d’elles és el model de professorat. Que gairebé la meitat dels docents universitaris estiguin contractats sota la figura del professor associat és una gran anomalia. Però és que en algunes universitats catalanes, aquesta xifra se supera, segons l’estudi fet el 2020 per l’Observatori del Sistema Universitari: Rovira i Virgili (69,7%), Pompeu Fabra (62,9), Lleida (61,8%), Autònoma de Barcelona (60,7%) i Barcelona (60%).
És evident que la figura de professor associat sobre el paper no respon a la realitat. En principi es tracta d’un professional que dedica unes hores a impartir classes per tal d’aportar la seva experiència a la docència universitària. Això té sentit en alguns graus (sobretot medicina) i en algunes assignatures específiques, però no pas en assignatures d’introducció o en assignatures troncals molt vinculades a la recerca teòrica i bàsica. Però aquestes matèries, sobretot a les ciències socials i jurídiques, s’encarreguen a professors associats, que s’han convertit en els comodins dels plans docents dels Departaments de les Universitats.
Aquesta situació té una raó financera evident, en un Estat que dedica menys pressupost del que caldria a la recerca des de fa molts anys i sense que això millori gaire. Però també podem deduir que resulta convenient als responsables polítics i universitaris per tal de mantenir la ficció que les nostres universitats estan entre les millors del món, mentre encarreguen la feina a un exèrcit de reserva, un lumpen proletariat universitari, a qui se li exigeix molt i se li deu molt poc. Els professors associats no està previst que accedeixin a ajuts o convocatòries de recerca, perquè se suposa que tenen una altra feina fora de la universitat.
Això sí, els nostres indicadors d’excel·lència universitària són força bons. Sobretot perquè l’Agència de Qualitat Universitària ha procurat que els nivells d’exigència siguin tan alts, que resulti gairebé impossible acreditar-se com a professor, la qual cosa és imprescindible per accedir a una plaça de professor contractat a temps complet. De manera que podem tenir professors doctors amb experiència investigadora i amb experiència docent, però a qui es denega aquesta acreditació perquè no han passat un filtre força difícil.
El sistema d’avaluació estableix que per assolir l’acreditació, per a la categoria més baixa de professor lector, cal haver publicat un article en determinades revistes internacionals que tenen la puntuació més alta en el seu àmbit. Publicar un article en aquestes revistes pot comportar un o dos anys de feina, pagar unes taxes de vegades elevades, tenir sort que te l’acceptin i, evidentment, dedicar-hi moltes hores. I compte, les revistes canvien la seva puntuació cada any i pot ser que quan et publiquin l’article ja no sigui del nivell que t’exigeix l’AQU.
Això és el que explica Jaume López, un bon investigador i professor de la UPF de ciència política, en l’article que ha publicat a la revista Pensem que mereix certa repercussió. Per tant, tenim un sistema dualitzat, en què per una banda hi ha professors a qui només es vol com a docents, però que fan les classes cobrant un terç del que cobra un professor a temps complet (el mateix volum de classes, sí) i que han de procurar guanyar-se la vida fent altres coses per arribar a final de mes.
D’altra banda, hi ha nombrosos professors acreditats que fan d’associats esperant que algun dia surti una plaça de professor contractat. Els que han aconseguit acreditar-se i tenir una plaça com a contractats, han de procurar dedicar-se tan com puguin a la recerca i sobretot a la publicació d’articles en revistes internacionals que llegeixen pocs interessats per tal d’aconseguir mantenir-se en la carrera acadèmica.
Per tant, el nostre sistema universitari està pensat perquè el temps dedicat a preparar les classes pugui ser considerat gairebé com temps inútil, temps perdut, temps que no et dediques a la competició per aconseguir publicar, per aconseguir fer recerca en convocatòries d’ajuts, per aconseguir una plaça de professor contractat, o per guanyar-te la vida en alguna altra cosa. Sembla una paradoxa, oi? Doncs és el sistema que tenim.
És evident que la figura de professor associat sobre el paper no respon a la realitat. En principi es tracta d’un professional que dedica unes hores a impartir classes per tal d’aportar la seva experiència a la docència universitària. Això té sentit en alguns graus (sobretot medicina) i en algunes assignatures específiques, però no pas en assignatures d’introducció o en assignatures troncals molt vinculades a la recerca teòrica i bàsica. Però aquestes matèries, sobretot a les ciències socials i jurídiques, s’encarreguen a professors associats, que s’han convertit en els comodins dels plans docents dels Departaments de les Universitats.
Aquesta situació té una raó financera evident, en un Estat que dedica menys pressupost del que caldria a la recerca des de fa molts anys i sense que això millori gaire. Però també podem deduir que resulta convenient als responsables polítics i universitaris per tal de mantenir la ficció que les nostres universitats estan entre les millors del món, mentre encarreguen la feina a un exèrcit de reserva, un lumpen proletariat universitari, a qui se li exigeix molt i se li deu molt poc. Els professors associats no està previst que accedeixin a ajuts o convocatòries de recerca, perquè se suposa que tenen una altra feina fora de la universitat.
Això sí, els nostres indicadors d’excel·lència universitària són força bons. Sobretot perquè l’Agència de Qualitat Universitària ha procurat que els nivells d’exigència siguin tan alts, que resulti gairebé impossible acreditar-se com a professor, la qual cosa és imprescindible per accedir a una plaça de professor contractat a temps complet. De manera que podem tenir professors doctors amb experiència investigadora i amb experiència docent, però a qui es denega aquesta acreditació perquè no han passat un filtre força difícil.
El sistema d’avaluació estableix que per assolir l’acreditació, per a la categoria més baixa de professor lector, cal haver publicat un article en determinades revistes internacionals que tenen la puntuació més alta en el seu àmbit. Publicar un article en aquestes revistes pot comportar un o dos anys de feina, pagar unes taxes de vegades elevades, tenir sort que te l’acceptin i, evidentment, dedicar-hi moltes hores. I compte, les revistes canvien la seva puntuació cada any i pot ser que quan et publiquin l’article ja no sigui del nivell que t’exigeix l’AQU.
Això és el que explica Jaume López, un bon investigador i professor de la UPF de ciència política, en l’article que ha publicat a la revista Pensem que mereix certa repercussió. Per tant, tenim un sistema dualitzat, en què per una banda hi ha professors a qui només es vol com a docents, però que fan les classes cobrant un terç del que cobra un professor a temps complet (el mateix volum de classes, sí) i que han de procurar guanyar-se la vida fent altres coses per arribar a final de mes.
D’altra banda, hi ha nombrosos professors acreditats que fan d’associats esperant que algun dia surti una plaça de professor contractat. Els que han aconseguit acreditar-se i tenir una plaça com a contractats, han de procurar dedicar-se tan com puguin a la recerca i sobretot a la publicació d’articles en revistes internacionals que llegeixen pocs interessats per tal d’aconseguir mantenir-se en la carrera acadèmica.
Per tant, el nostre sistema universitari està pensat perquè el temps dedicat a preparar les classes pugui ser considerat gairebé com temps inútil, temps perdut, temps que no et dediques a la competició per aconseguir publicar, per aconseguir fer recerca en convocatòries d’ajuts, per aconseguir una plaça de professor contractat, o per guanyar-te la vida en alguna altra cosa. Sembla una paradoxa, oi? Doncs és el sistema que tenim.