Nelson Mandela va aprofitar els seus anys de presó per aprendre afrikaans, la llengua de la minoria blanca de Sudàfrica. Per a la majoria negra, es tractava de la llengua de l'opressor, i, per tant, odiosa, però Mandela considerava que combatre'l de manera eficaç exigia entendre'l. Si ens preocupa l'auge de certs partits com Aliança Catalana, Vox, el Rassemblement National (RN) de Le Pen, l'Alternative für Deutschland (AfD) d'Alice Weidel o Fratelli d'Italia de Giorgia Meloni, a mi em sembla que el primer que hem de fer és tractar de comprendre'ls. Denominar-los "extrema dreta" em sembla que és una manera expeditiva i còmoda de renunciar a fer-ho, i, per tant, un error.
Comencem considerant qui vota aquests partits. Les enquestes dibuixen una fotografia nítida: RN arrasa entre els "empleats" i els "obrers", AfD ho fa entre els "treballadors" i els "aturats", i FdI entre els "obrers". Si faig servir el verb "arrasar" és perquè, per exemple, a la primera volta de les presidencials franceses de 2022, la suma dels vots classificats com a "obrer" obtinguts per Le Pen, Zemmour i Dupont-Aignant va més que doblar la dels obtinguts per Mélenchon, Jadot, Hidalgo, Roussel, Poutou i Arthoud.
En el cas de les federals alemanyes de 2024, AfD va obtenir gairebé el doble de vot obrer ("arbeiter") que la suma de l'SPD, Die Linke i el Partit Verd. Un resultat molt similar es va obtenir a Itàlia a les Europees de 2024 si comparem la suma de Fratelli d'Italia més la Lega, per una banda, i el PD, el Moviment 5 Stelle i l'Aliança Verde i Sinistra per l'altra.
No tenim dades equivalents referides a Aliança Catalana, però les referides a Vox apunten en la mateixa direcció, si bé d'una manera menys nítida, ja que, segons l'enquesta d'intenció de vot del CIS de març de 2026, la suma d'aquest partit més Se Acabó La Fiesta guanya entre els "operadors/muntadors" i entre les "ocupacions elementals", i empata amb l'esquerra (PSOE, Sumar, Podemos, ERC més EH-Bildu) entre els "treballadors de serveis" i els "obrers".
Aquest fet contrasta vívidament amb la base sociològica de l'extrema dreta sorgida a Europa després de la I Guerra Mundial, que consistia fonamentalment en baixa classe mitjana espantada per la Revolució Russa i, si bé és cert que el NSDAP (el partit nazi) va aconseguir progressivament un cert suport electoral obrer, aquest va ser molt inferior a l'obtingut entre la classe mitjana. Ara, al contrari, és la classe obrera el suport fonamental dels partits que denominem d'extrema dreta.
Considerem ara el fonament ideològic d'aquesta denominació. En primer lloc, la paraula "extrema" s'associa al rebuig al pluralisme democràtic. Ni l'extrema esquerra de debò (p.e. els partits leninistes d'arreu del món) ni la dreta de debò (el feixisme i els seus derivats: el primoriverisme i el franquisme espanyols, el nazisme, etc) acceptaven els resultats d'unes eleccions lliures.
Només en el cas d'AfD hi ha sospites oficials que pugui constituir una amenaça per l'ordre constitucional, si bé el procediment és controvertit jurídicament. A més, pot adduir-se que FdI té arrels feixistes i que AfD les té de comunistes, però per la mateixa regla de tres es podria dir que els militants del PSOE canten de tant en tant la Internacional puny enlaire, i que Sumar té una significativa rel leninista (Yolanda Díaz és membre del Partit Comunista).
Considerem dues característiques addicionals vinculades al qualificatiu "extrema": nacionalistes (fins a l'extrem de qüestionar el projecte europeu o el suport a Ucraïna) i autoritaris (en el sentit que subratllen la necessitat de l'ordre i de la mà dura per garantir-lo).
El qüestionament del projecte europeu és un tret que aquests partits comparteixen amb l'esquerra-esquerra. Dos exemples: Mélenchon ha afirmat reiteradament que les decisions de la Unió han de ser desobeïdes si no encaixen amb el seu programa, i la reacció de certa esquerra catalana a la invasió d'Ucraïna per part de Rússia va ser cridar "Bases fora, OTAN no". Pel que fa a l'autoritarisme, es tracta d'una característica que aquests comparteixen amb altres tradicions, i concretament amb la dreta conservadora i amb l'esquerra leninista.
Abordem ara la segona part de l'etiqueta: són partits de dretes? Per respondre hem de començar distingint entre ser de dretes en sentit social i en sentit econòmic. És difícil identificar aquests partits amb els valors socials tradicionals. Curiosament, AfD, FdI i RN estan liderats per una dona, que en el primer cas no sols és lesbiana, sinó que, a més, té com a parella una estrangera ètnicament molt allunyada d'Europa. Més modestament, Vox té un dirigent ètnicament subsaharià. En conseqüència, qualificar-los d'antifeministes, xenòfobs o racistes resulta difícil, almenys en bloc.
El caràcter de dreta en sentit econòmic fa referència a una posició tèbia envers les desigualtats i procliu a retallar l'estat del benestar. La posició d'aquests partits al respecte no està clara en els programes electorals i encara menys en les accions, ja que la seva experiència de govern és molt escassa. Els indicis apunten a una posició més dretana per part de Vox i AfD que de FdI i encara menys del RN, però, insisteixo, només podem parlar d'indicis.
Abordem ara la posició restrictiva envers la immigració, que constitueix el centre de la seva proposta política. Ara bé, la socialdemocràcia escandinava és avui tan restrictiva com ho són aquests partits. Recordem que un govern de dretes danès va decidir requisar les joies dels demandants d'asil per sufragar els costos de la seva estada. Aquella decisió va escandalitzar mitja Europa, però el partit socialdemòcrata danès va proclamar que la mantindria si arribava al govern, i així ho ha estat fent.
Recordem també la posició de Meloni contra la presència de massa alumnes desconeixedors de la llengua italiana en una aula, que alguns han criticat, però que cal comparar amb la decisió -molt més transcendental- del govern socialdemòcrata danès de traslladar a la força ciutadans per evitar la consolidació de barris amb una proporció elevada d'immigrants. Pel que fa al partit socialdemòcrata suec, s'ha manifestat -des de l'oposició- enèrgicament partidari de frenar la immigració.
Finalment, resta el que em sembla més important, que és el seu caràcter populista. "Populista" fa referència als partits que presenten la societat com una confrontació entre "el poble" i "les elits", i, sens dubte, els partits que estem considerant són "populistes", perquè assenyalen membres de la societat com a culpables dels mals de tots. En aquest sentit, un partit com Aliança Catalana suposa una ruptura amb la tradició del catalanisme, l'objectiu fonamental del qual ha estat la construcció d'una comunitat nacional on tothom té cabuda.
Ara bé, és de justícia esmentar que aquestes opcions no són les úniques de caràcter populista amb què ens trobem. De fet, Podemos es declarava explícitament "populista", i subratllava precisament que la lluita contra "la casta" era la seva missió. Al meu mode de veure, si aquests populismes són indesitjables, els altres també ho eren.
Soc conscient que alguns veuran en el que ha quedat dit un intent de blanquejar partits indesitjables. No ho és, sinó que s'ha d'entendre com l'esforç d'un ciutadà polititzat per respondre a una pregunta no sols legítima, sinó important. Perquè la qüestió, al cap i a la fi, no és si aquests partits són o no són d'extrema dreta, sinó si ho són els seus votants (quina importància tindria el seu caràcter si no tinguessin votants?), i el que hem de concloure és que les classes populars no pateixen una sobtada conversió al feixisme, sinó que se senten decebudes per la gestió dels partits d'esquerres a què tradicionalment havien donat suport.
Com lluitar, doncs, contra aquests partits? La recepta és clara: més que organitzar cordons sanitaris, del que es tracta és que l'esquerra torni als seus orígens, és a dir, a la defensa dels interessos dels treballadors. Que avui a un oficial de segona adscrit al conveni col·lectiu del Metall o a un treballador que cobri el salari mínim interprofessional els resulti més del doble de difícil adquirir un habitatge que el que els resultava als seus avis durant el franquisme significa un fracàs sense pal·liatius que no pot compensar-se presentant-se com el dic de contenció contra "l'extrema dreta". Desqualificar és fàcil, però, com Mandela ens va ensenyar, combatre exigeix conèixer.