Els pagesos ens han recordat aquesta setmana fins a quin punt caminem en la direcció equivocada, i com n’és, de limitada, la caixa d’eines de l’autogovern català. Necessitem un sector agrari no fort, fortíssim; i no per romanticisme, sinó per supervivència. Necessitem prioritzar radicalment el consum de proximitat per reduir emissions i combatre un canvi climàtic que ja ens ofega. Necessitem molts més camps llaurats per reduir dràsticament el risc d’incendis. Necessitem que la pagesia sigui un bon negoci (i un mercat laboral digne per als que no són propietaris) per ajudar a fixar població i evitar el drama humà i econòmic del despoblament. Matar la pagesia, o deixar que mori a poc a poc, és comprar tots els bitllets cap al desastre. És una qüestió de vida o mort per a tots, no només per a ells.
 
La tractorada s’ha fet cap a Barcelona i ha acabat amb una reunió al Palau de la Generalitat, però el to contra les institucions catalanes ha estat molt moderat. Primer, perquè ja des dels temps de la consellera Jordà els sindicats agraris saben que el govern català comparteix diagnòstic amb ells, però sobretot, perquè saben perfectament que les accions realment decisives, les que fan que el vaixell viri i posi la proa en la direcció correcta, només es poden prendre a escala estatal i europea: allà on hi ha poder regulador. Pot fer-hi més la Generalitat? Segur que sí, però no cal enganyar-se, seran cures pal·liatives.
 
Passa el mateix amb les altres emergències que afronta el país. Posem per cas la sequera. Es pot ser un país sense pluja i no haver de patir mai restriccions: plantes dessaladores, plantes potabilitzadores, milers de quilòmetres de canonades noves que no perdin, tecnologies de reaprofitament, etc. El repte demanava planificació i és indubtable que la Generalitat s’ha despistat durant molts anys, però sobretot exigeix una inversió econòmica tan important i tan sostinguda en el temps que està fora de l’abast del govern autonòmic per causa de l’espoli fiscal. Allà on no cal poder regulador (la Generalitat pot tirar milles en això des d’un punt de vista competencial), el que falla és el finançament. El conseller Mascort ha arrencat ara 500 milions a Madrid, però què passa quan la conjuntura allà no és favorable?
 
Saltem d’emergència: la llengua. És cert que per primer cop en molts anys el govern català dona senyals de vida en política lingüística, però aquí tornem a topar amb la manca d’un poder regulador fort. Si Espanya es cregués la seva pluralitat, no caldria un estat català per protegir la llengua perquè ja ho faria l’espanyol. Però l’estat espanyol no està pensat així, va sortir del forn per complir una altra missió històrica, al servei de la nació hegemònica peninsular. La llista d’accions de foment que pot fer la Generalitat pel català i no fa o no fa prou bé és llarga, però és ridícula al costat de la mena d’accions que es poden fer eines d’un estat. Un estat pot fer imprescindible una llengua per viure al seu territori. Un govern autonòmic, no.
 
L’article podria allargar-se gairebé in aeternum, però no cal. El columnista només pretenia assenyalar que Catalunya afronta reptes vitals (els ja citats, més l’habitatge, els serveis públics, el model productiu...) i ho fa amb una mà lligada a l’esquena per manca de sobirania estatal i excés de dèficit fiscal. I també volia recordar que és per això, no per caprici, que mig país es va llançar al carrer a reclamar la independència. De tant en tant, cal recordar per què la volíem. I per què la volem.