Moltes persones amb talent descarten dedicar-se a la política perquè no volen veure la seva vida privada destruïda per la piconadora. El normal escrutini públic d’aquells que aspiren a un càrrec parlamentari o governamental s’ha convertit en una mena d’exorcisme, més enllà de tota lògica de transparència.
El nou puritanisme de les aparences converteix molts gestos i actituds personals en comportaments sota sospita, davant del tribunal de la inquisició de les xarxes socials. El pecat civil d’incorrecció política ha esdevingut la primera cosa que ha d’evitar qualsevol diputat, conseller o alcalde per no patir la condemna-exprés dels nous Torquemada. I tot és susceptible d’esdevenir inadequat, molest i polèmic a ulls d’una determinada guàrdia integrista, que vol posar sants, àngels i arcàngels a fer política.
L’espectacle és grotesc i ho serà més cada dia. Hem acabat copiant formes de control de la vida privada dels nostres polítics que són pròpies de les dictadures comunistes de la guerra freda, amb tota la sordidesa i tota la càrrega hipòcrita que fa al cas. Hem adobat el terreny per a una persecució obsessiva i malaltissa de tot allò que no encaixi en el catecisme autosatisfet que alguns volen que ens empassem. L’autocensura està podrint les converses dels nostres polítics, i només acabem sentint els i les mediocres, els i les que mai se surten del guió. N’hi ha per tirar el barret al foc.
El jutge Joaquín Aguirre ha manifestat que el partit Junts per Catalunya no va respectar la presumpció d’innocència d’Eduard Pujol, quan aquest va ser objecte d’unes denuncies d’assetjament sexual que, finalment, van resultar falses. Aquest jutge afegeix que el periodista, que llavors era diputat al Parlament, “ha patit un greu perjudici econòmic, social i polític”. Jordi Sànchez, ex-secretari general de Junts, ha reconegut, en una recent entrevista radiofònica, que no es va gestionar gens bé aquell episodi, que va convertir-se en el linxament virtual d’un càrrec democràtic.
La vida privada d’Eduard Pujol ha estat exposada al públic amb un nivell de detall que hauria de fer-nos reflexionar sobre què és i què no és periodisme, per no confondre les fonts informatives amb allò que són simples operadors d’una o altra forma de venjança. Tot això té poc a veure, esclar, amb l’interès general i molt, en canvi, amb les misèries inevitables de totes les relacions particulars. L’antiga direcció de Junts -formació que proclama voler ser un moviment que superi els vicis de la política tradicional- ha quedat com una instància irresponsable i regida per l’arbitrarietat i el prejudici.
D’altra banda, la CUP, organització que es pretén alliberadora i trencadora dels esquemes burgesos i patriarcals, no sembla haver-ho fet gaire millor que Junts davant del presumpte assetjament psicològic i emocional que va patir Mireia Boya per part d’un correligionari. La que va ser diputada anticapitalista ha comunicat que deixa la seva militància a la CUP, decebuda per la gestió interna del cas que ha fet el nucli dirigent del partit. La vida privada de Boya també va ser posada sota la lupa, arran d’aquesta situació i dels comentaris que va suscitar dins i fora dels entorns cupaires, no sempre de bona fe. La política i activista aranesa va contraatacar amb un llibre de confessions i reflexions, però el mal ja estava fet. Efectivament: tampoc els cupaires s’escapen de les mesquineses que converteixen l’escenari polític en un lloc amb més fang que noblesa.
Eduard Pujol i Mireia Boya, cadascú amb la seva història, cadascú des d’angles diferents, han estat víctimes de la maquinària partidista més estúpida i despòtica. Els encarregats de jutjar actituds i comportaments dins dels partits potser no s’adonen del material sensible que toquen, potser no entenen que han de filar molt més prim, per no caure en injustícies irreversibles i en greuges que no es poden rescabalar.
Els polítics tenen dret a la privacitat, és obvi, i tenen dret que es respecti la seva intimitat. També tenen dret a la presumpció d’innocència i a ser escoltats, fins i tot quan les percepcions juguen en la seva contra; les percepcions no són els fets, tinguem-ho sempre clar. Alhora, els polítics han de sotmetre’s a les lleis inclements de la societat de l’espectacle i de l’opinió pública, perquè ells són els encarregats de gestionar la voluntat popular i això exigeix una constant presència sota els focus, per donar compte a la ciutadania d’allò que es fa. Aquest equilibri és molt complicat, però hem d’aspirar a fer-lo possible.
Una societat democràticament madura no pot permetre que el canibalisme de la moralina hipertròfica substitueixi la recerca serena de la veritat i l’assumpció informada de responsabilitats.
El nou puritanisme de les aparences converteix molts gestos i actituds personals en comportaments sota sospita, davant del tribunal de la inquisició de les xarxes socials. El pecat civil d’incorrecció política ha esdevingut la primera cosa que ha d’evitar qualsevol diputat, conseller o alcalde per no patir la condemna-exprés dels nous Torquemada. I tot és susceptible d’esdevenir inadequat, molest i polèmic a ulls d’una determinada guàrdia integrista, que vol posar sants, àngels i arcàngels a fer política.
L’espectacle és grotesc i ho serà més cada dia. Hem acabat copiant formes de control de la vida privada dels nostres polítics que són pròpies de les dictadures comunistes de la guerra freda, amb tota la sordidesa i tota la càrrega hipòcrita que fa al cas. Hem adobat el terreny per a una persecució obsessiva i malaltissa de tot allò que no encaixi en el catecisme autosatisfet que alguns volen que ens empassem. L’autocensura està podrint les converses dels nostres polítics, i només acabem sentint els i les mediocres, els i les que mai se surten del guió. N’hi ha per tirar el barret al foc.
El jutge Joaquín Aguirre ha manifestat que el partit Junts per Catalunya no va respectar la presumpció d’innocència d’Eduard Pujol, quan aquest va ser objecte d’unes denuncies d’assetjament sexual que, finalment, van resultar falses. Aquest jutge afegeix que el periodista, que llavors era diputat al Parlament, “ha patit un greu perjudici econòmic, social i polític”. Jordi Sànchez, ex-secretari general de Junts, ha reconegut, en una recent entrevista radiofònica, que no es va gestionar gens bé aquell episodi, que va convertir-se en el linxament virtual d’un càrrec democràtic.
La vida privada d’Eduard Pujol ha estat exposada al públic amb un nivell de detall que hauria de fer-nos reflexionar sobre què és i què no és periodisme, per no confondre les fonts informatives amb allò que són simples operadors d’una o altra forma de venjança. Tot això té poc a veure, esclar, amb l’interès general i molt, en canvi, amb les misèries inevitables de totes les relacions particulars. L’antiga direcció de Junts -formació que proclama voler ser un moviment que superi els vicis de la política tradicional- ha quedat com una instància irresponsable i regida per l’arbitrarietat i el prejudici.
D’altra banda, la CUP, organització que es pretén alliberadora i trencadora dels esquemes burgesos i patriarcals, no sembla haver-ho fet gaire millor que Junts davant del presumpte assetjament psicològic i emocional que va patir Mireia Boya per part d’un correligionari. La que va ser diputada anticapitalista ha comunicat que deixa la seva militància a la CUP, decebuda per la gestió interna del cas que ha fet el nucli dirigent del partit. La vida privada de Boya també va ser posada sota la lupa, arran d’aquesta situació i dels comentaris que va suscitar dins i fora dels entorns cupaires, no sempre de bona fe. La política i activista aranesa va contraatacar amb un llibre de confessions i reflexions, però el mal ja estava fet. Efectivament: tampoc els cupaires s’escapen de les mesquineses que converteixen l’escenari polític en un lloc amb més fang que noblesa.
Eduard Pujol i Mireia Boya, cadascú amb la seva història, cadascú des d’angles diferents, han estat víctimes de la maquinària partidista més estúpida i despòtica. Els encarregats de jutjar actituds i comportaments dins dels partits potser no s’adonen del material sensible que toquen, potser no entenen que han de filar molt més prim, per no caure en injustícies irreversibles i en greuges que no es poden rescabalar.
Els polítics tenen dret a la privacitat, és obvi, i tenen dret que es respecti la seva intimitat. També tenen dret a la presumpció d’innocència i a ser escoltats, fins i tot quan les percepcions juguen en la seva contra; les percepcions no són els fets, tinguem-ho sempre clar. Alhora, els polítics han de sotmetre’s a les lleis inclements de la societat de l’espectacle i de l’opinió pública, perquè ells són els encarregats de gestionar la voluntat popular i això exigeix una constant presència sota els focus, per donar compte a la ciutadania d’allò que es fa. Aquest equilibri és molt complicat, però hem d’aspirar a fer-lo possible.
Una societat democràticament madura no pot permetre que el canibalisme de la moralina hipertròfica substitueixi la recerca serena de la veritat i l’assumpció informada de responsabilitats.