Temps era temps hi hagué un partit que es deia PSC, que volia dir Partit Socialista de Catalunya. Era un partit fort, amb alcaldies a moltes ciutats del país, inclosa la capital, i que va arribar, fins i tot a governar Catalunya.
Tenia aquesta força perquè, malgrat els lligams fortíssims amb el PSOE, va ser capaç de mantenir una certa autonomia, aquell accent català que de vegades molestava segons qui, aquelles reivindicacions nostrades que difícilment s'haurien capitanejat des de Valladolid o Cadis.
Temps era temps, no van dubtar a impulsar la immersió lingüística a les escoles o l'ús del català a la teletrès, o, quan al PSOE ja s'havien oblidat del dret a l'autodeterminació que en èpoques en blanc i negre havien defensat, gosaven alçar la veu i clamar a favor de la plurinacionalitat d'Espanya. Eren molles, el que reclamaven, però avui ja ni això, volen.
Després de tot el cataclisme amb el suport que el PSC va mostrar a Pedro Sánchez, les aigües han acabat cap al riu que volien els que no entenen que si parlem la llengua que parlem no és pas per molestar. La llengua que, temps era temps, el PSC va ajudar a no convertir en folklòrica. Em pregunto si aquest PSOE tan espanyolista d'avui seria capaç de pair que el seu germanet català es mostrés favorable a aquestes polítiques, o si donaria permís a un acord com el del Tripartit. I m'ho pregunto amb el convenciment total que no. I m'ensumo que seria un no mig barrejat d'ideologia anticatalana i mig barrejat de càlculs electorals. I no sé què és pitjor.
I mentre tot això passa, mentre el PSC ofereix vassallatge al PSOE, aquí hi ha dos espais electorals que s'ho miren amb expectació. A Can Ciutadans no els deu pas fer gaire gràcia, perquè en la concepció nacional ja ben poca cosa els separa, i per tant lluitaran per un mateix perfil de vot. Ara bé, si Ciutadans ja era la marca blanca del PP, ara el PSC-PSOE serà la marca blanca de la marca blanca. Poc nínxol de mercat els espera.
L'altre espai que hi fa frontissa, el dels comuns, hi deu sucar crispetes, perquè els estan regalant (amb un llacet i unes quantes garlandes) tot l'espectre del federalisme per a ells sols. I els autodeterministes d'allà dins (que hi són!), què? Doncs tindran més feina que mai perquè el biaix de tot plegat no els acabi arraconant encara més, i perquè els discursos de Rabell o Coscubiela, que segur que faran sentir còmodes exiliats de darrera hora del PSC, no es converteixin en la línia única.
Perquè si passa això, tots, tots, hi haurem perdut. Fins i tot els que contemplem la decadència del PSC des de la distància sense ni que se'ns passi pel cap l'efecte papallona de la qüestió.
Tenia aquesta força perquè, malgrat els lligams fortíssims amb el PSOE, va ser capaç de mantenir una certa autonomia, aquell accent català que de vegades molestava segons qui, aquelles reivindicacions nostrades que difícilment s'haurien capitanejat des de Valladolid o Cadis.
Temps era temps, no van dubtar a impulsar la immersió lingüística a les escoles o l'ús del català a la teletrès, o, quan al PSOE ja s'havien oblidat del dret a l'autodeterminació que en èpoques en blanc i negre havien defensat, gosaven alçar la veu i clamar a favor de la plurinacionalitat d'Espanya. Eren molles, el que reclamaven, però avui ja ni això, volen.
Després de tot el cataclisme amb el suport que el PSC va mostrar a Pedro Sánchez, les aigües han acabat cap al riu que volien els que no entenen que si parlem la llengua que parlem no és pas per molestar. La llengua que, temps era temps, el PSC va ajudar a no convertir en folklòrica. Em pregunto si aquest PSOE tan espanyolista d'avui seria capaç de pair que el seu germanet català es mostrés favorable a aquestes polítiques, o si donaria permís a un acord com el del Tripartit. I m'ho pregunto amb el convenciment total que no. I m'ensumo que seria un no mig barrejat d'ideologia anticatalana i mig barrejat de càlculs electorals. I no sé què és pitjor.
I mentre tot això passa, mentre el PSC ofereix vassallatge al PSOE, aquí hi ha dos espais electorals que s'ho miren amb expectació. A Can Ciutadans no els deu pas fer gaire gràcia, perquè en la concepció nacional ja ben poca cosa els separa, i per tant lluitaran per un mateix perfil de vot. Ara bé, si Ciutadans ja era la marca blanca del PP, ara el PSC-PSOE serà la marca blanca de la marca blanca. Poc nínxol de mercat els espera.
L'altre espai que hi fa frontissa, el dels comuns, hi deu sucar crispetes, perquè els estan regalant (amb un llacet i unes quantes garlandes) tot l'espectre del federalisme per a ells sols. I els autodeterministes d'allà dins (que hi són!), què? Doncs tindran més feina que mai perquè el biaix de tot plegat no els acabi arraconant encara més, i perquè els discursos de Rabell o Coscubiela, que segur que faran sentir còmodes exiliats de darrera hora del PSC, no es converteixin en la línia única.
Perquè si passa això, tots, tots, hi haurem perdut. Fins i tot els que contemplem la decadència del PSC des de la distància sense ni que se'ns passi pel cap l'efecte papallona de la qüestió.