Cal tenir memòria, i ara més que mai. El periodisme digital i el ritme trepidant de la política a casa nostra fan que, en un tres i no res, els escenaris es capgirin. Un exemple d'aquesta tendència és la figura de l'expresident Artur Mas. Durant mesos i mesos s'havia especulat amb el partit del president, perquè Mas gaudia d'una presència que ho eclipsava tot, i semblava que el país no pogués fer res sense ell. Però encara no ha passat ni mig any de la investidura de Carles Puigdemont i el seu antecessor no ha exercit el paper d'Arzalluz que molts pronosticaven a Convergència. I sembla que alguns dels que hi estaven més a prop han iniciat el seu propi camí.
Què se'n pot extreure de la metàfora que gira al voltant d'Artur Mas? Doncs que ningú no és imprescindible. És un fet que costa d'assimilar, tant a Catalunya com a Espanya, perquè el franquisme encara contamina el nostre imaginari, i els lideratges que van succeir-lo van assumir la mateixa manera de fer, la de si no passes pel "tubo", si no et rendeixes al tòtem suprem, te'n vas a casa. Però, per sort, les coses canvien, i el temps està demostrant que cap polític ni cap partit són intocables. Si les coses no es fan bé, si es peca d'egoisme, la ciutadania ho acaba castigant. Hi ha massa canals oberts per evitar-ho, i les noves eines en matèria de comunicació fan caure el que abans eren armadures impenetrables.
És difícil pronosticar quin serà el ritme del procés independentista, a partir d'ara. Les desavinences dins del Govern, i els míssils que es llancen els extrems ideològics del sobiranisme no fan ser massa optimista. Qui sap si no haurem de tornar a passar per les urnes més aviat del que ens pensàvem, al Principat. Els missatges de Convergència advertint d'un nou executiu d'esquerres estan aplanant el camí, i alguns sectors de la CUP, més minoritaris del que pot semblar, n'estarien encantats. Ara bé, encara que acabés passant això, l'independentisme no té aturador. L'estat espanyol ha demostrat ser profundament ineficient, i no és capaç de donar resposta al que necessita Catalunya.
Els que ja estan pensant més en el seu partit i en la seva carrera que en tirar el procés endavant treballant colze a colze amb la resta de sectors s'equivoquen. Pot ser un moviment tàctic efectiu a curt termini, però els acabarà passant factura. Perquè el principal fruit que ha aportat el procés fins ara és el d'activar moltíssima gent que no es mou en la lògica de búnquer que ha imperat durant els últims trenta anys a casa nostra. I això serveix, també, per a l'Assemblea Nacional Catalana. Els resultats de les eleccions al secretariat deixen un escenari obert. Pot convertir-se en un camp de batalla, o pot acostar encara més quadres que, anys enrere, no haurien estat capaços de treballar plegats. Aneu tots alerta, que n'hi ha molts que tenim memòria i no ens devem a cap menjadora.
Què se'n pot extreure de la metàfora que gira al voltant d'Artur Mas? Doncs que ningú no és imprescindible. És un fet que costa d'assimilar, tant a Catalunya com a Espanya, perquè el franquisme encara contamina el nostre imaginari, i els lideratges que van succeir-lo van assumir la mateixa manera de fer, la de si no passes pel "tubo", si no et rendeixes al tòtem suprem, te'n vas a casa. Però, per sort, les coses canvien, i el temps està demostrant que cap polític ni cap partit són intocables. Si les coses no es fan bé, si es peca d'egoisme, la ciutadania ho acaba castigant. Hi ha massa canals oberts per evitar-ho, i les noves eines en matèria de comunicació fan caure el que abans eren armadures impenetrables.
És difícil pronosticar quin serà el ritme del procés independentista, a partir d'ara. Les desavinences dins del Govern, i els míssils que es llancen els extrems ideològics del sobiranisme no fan ser massa optimista. Qui sap si no haurem de tornar a passar per les urnes més aviat del que ens pensàvem, al Principat. Els missatges de Convergència advertint d'un nou executiu d'esquerres estan aplanant el camí, i alguns sectors de la CUP, més minoritaris del que pot semblar, n'estarien encantats. Ara bé, encara que acabés passant això, l'independentisme no té aturador. L'estat espanyol ha demostrat ser profundament ineficient, i no és capaç de donar resposta al que necessita Catalunya.
Els que ja estan pensant més en el seu partit i en la seva carrera que en tirar el procés endavant treballant colze a colze amb la resta de sectors s'equivoquen. Pot ser un moviment tàctic efectiu a curt termini, però els acabarà passant factura. Perquè el principal fruit que ha aportat el procés fins ara és el d'activar moltíssima gent que no es mou en la lògica de búnquer que ha imperat durant els últims trenta anys a casa nostra. I això serveix, també, per a l'Assemblea Nacional Catalana. Els resultats de les eleccions al secretariat deixen un escenari obert. Pot convertir-se en un camp de batalla, o pot acostar encara més quadres que, anys enrere, no haurien estat capaços de treballar plegats. Aneu tots alerta, que n'hi ha molts que tenim memòria i no ens devem a cap menjadora.