José Manuel García-Margallo és una de les veus més singulars de la dreta espanyola. Potser per això ja no forma part del govern del PP: hi va haver un moment en què l’exministre d’Exteriors va ser vist com una amenaça interna, algú capaç de liderar un executiu de coalició si es mantenia la situació de bloqueig després de les eleccions del 2015. O això es va fer creure. Anava massa per lliure, també a l’hora d’abordar el procés català. Aquesta setmana ho ha tornat a demostrar, en un article al diari El Mundo.
L’excap de la diplomàcia espanyola té coll avall que l’independentisme no és una moda passatgera. Ha escrit que "lo importante es abordar la cuestión catalana en toda su complejidad y profundidad porque, de no hacerlo, los conflictos puntuales serán el pan nuestro de cada día". És a dir, avisa els seus que només brandant la llei no se’n sortiran, a pesar que ell no dubtaria a frenar d’entrada el referèndum de l’1-O com fos (com cou, encara, la gestió madrilenya del 9-N). Monàrquic convençut, exmilitant de la UCD, sap que en moments excepcionals cal tirar d’enginyeria política, com va passar amb l’operació Tarradellas fa 40 anys. Aquell invent va servir per lligar –en un fràgil equilibri que ara trontolla- el restabliment de la Generalitat amb la monarquia. Com explica el llibre Tarradellas, el guardià de la memòria, en el vol cap a Madrid el president a l’exili encara no les tenia totes: “Voleu dir que no m’agafaran? Mira que soc el successor d’un president que van afusellar...”. La complexitat era enorme.
A diferència d’alguns joves polítics, Margallo coneix bé la història i la geografia. Per això rebutja els "assimilistes", aquells que creuen que aplicant el seu motlle uniformitzador, passant el ribot sense manies, poden acabar amb nacions que resisteixen des de fa segles malgrat no tenir un estat propi. "Nadie –ni los catalanes ni los otros españoles- puede discutir la existencia de una realidad catalana que merece ser reconocida", ha afirmat. El seu plantejament s’aproxima a un confederalisme light –sense dret a l’autodeterminació, evidentment- que es capbussa en la realitat per aconseguir un únic propòsit: frenar la independència i preservar la unitat d’Espanya.
Però Margallo té un problema per desplegar aquest programa: no té, a casa seva, ningú que l’escolti. Predica al desert perquè la dreta espanyola és incapaç d’arremangar-se i reconèixer que l’altre té, sempre, una part de raó. Malgrat les diferències cosmètiques amb l’aznarisme, el PP de Rajoy en manté la creença segons la qual cedir és sinònim de perdre. Va ser el partit de Rajoy qui va recórrer l’Estatut, qui ha tombat lleis autonòmiques de tota mena, qui s’ha negat a un pacte fiscal, qui ha promogut "l’espanyolització" del nens catalans només per llimar les diferències que ara l’exministre reivindica. De fet, segurament avui el PP de Rajoy portaria els promotors de l’operació Tarradellas al Constitucional i els condemnaria, fent servir –ara sí- la retòrica de l’exministre, a vagar per l’espai eternament.
L’excap de la diplomàcia espanyola té coll avall que l’independentisme no és una moda passatgera. Ha escrit que "lo importante es abordar la cuestión catalana en toda su complejidad y profundidad porque, de no hacerlo, los conflictos puntuales serán el pan nuestro de cada día". És a dir, avisa els seus que només brandant la llei no se’n sortiran, a pesar que ell no dubtaria a frenar d’entrada el referèndum de l’1-O com fos (com cou, encara, la gestió madrilenya del 9-N). Monàrquic convençut, exmilitant de la UCD, sap que en moments excepcionals cal tirar d’enginyeria política, com va passar amb l’operació Tarradellas fa 40 anys. Aquell invent va servir per lligar –en un fràgil equilibri que ara trontolla- el restabliment de la Generalitat amb la monarquia. Com explica el llibre Tarradellas, el guardià de la memòria, en el vol cap a Madrid el president a l’exili encara no les tenia totes: “Voleu dir que no m’agafaran? Mira que soc el successor d’un president que van afusellar...”. La complexitat era enorme.
A diferència d’alguns joves polítics, Margallo coneix bé la història i la geografia. Per això rebutja els "assimilistes", aquells que creuen que aplicant el seu motlle uniformitzador, passant el ribot sense manies, poden acabar amb nacions que resisteixen des de fa segles malgrat no tenir un estat propi. "Nadie –ni los catalanes ni los otros españoles- puede discutir la existencia de una realidad catalana que merece ser reconocida", ha afirmat. El seu plantejament s’aproxima a un confederalisme light –sense dret a l’autodeterminació, evidentment- que es capbussa en la realitat per aconseguir un únic propòsit: frenar la independència i preservar la unitat d’Espanya.
Però Margallo té un problema per desplegar aquest programa: no té, a casa seva, ningú que l’escolti. Predica al desert perquè la dreta espanyola és incapaç d’arremangar-se i reconèixer que l’altre té, sempre, una part de raó. Malgrat les diferències cosmètiques amb l’aznarisme, el PP de Rajoy en manté la creença segons la qual cedir és sinònim de perdre. Va ser el partit de Rajoy qui va recórrer l’Estatut, qui ha tombat lleis autonòmiques de tota mena, qui s’ha negat a un pacte fiscal, qui ha promogut "l’espanyolització" del nens catalans només per llimar les diferències que ara l’exministre reivindica. De fet, segurament avui el PP de Rajoy portaria els promotors de l’operació Tarradellas al Constitucional i els condemnaria, fent servir –ara sí- la retòrica de l’exministre, a vagar per l’espai eternament.