Les sis primeres Diades massives van tenir un propòsit concret. La del 2012 suposava l'inici del procés i, en un moment d'incerteses -les retallades es combinaven amb l'horitzó corcat de l'autogovern-, la pressió del carrer va comportar la convocatòria d'eleccions per part d'Artur Mas. La del 2013 va servir per fixar data i pregunta del 9-N, i la de l'any següent va servir de preludi de la consulta, amb aquell "president, posi les urnes" de Carme Forcadell com a emblema de la revindicació. El 2015, l'Onze de Setembre va coincidir amb la campanya de les plebiscitàries i, un any més tard, es va convertir en l'avantsala del "referèndum o referèndum" de Carles Puigdemont. El 2017, no cal dir-ho, feia olor d'urnes.
A partir d'aquí, però, l'11-S ha anat perdent pistonada. Sigui pel desgast, sigui per les desavinances estratègiques, sigui pels efectes de la repressió, sigui per la pandèmia, sigui perquè han passat els anys i han canviat les prioritats dels centenars de milers de persones que es congregaven allà on digués l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) per mobilitzar-se. Els estudis demoscòpics, en aquest sentit, són diàfans: el suport a la independència ha caigut al 40%, la pitjor xifra des que va arrencar el procés, i es detecta en els joves un cansament sobre aquesta qüestió. On són ara els nens i joves que acompanyaven els pares a la Via Catalana, per exemple? Per què la cadena de transmissió ha deixat de funcionar?
Les raons són diverses, però segur que hi ha influït el fet que cada Diada ha anat perdent el propòsit, potser perquè no hi havia un objectiu concret associat. S'han anat fent populars els discursos en contra de les institucions i dels partits, especialment quan ERC va aterrar al Palau de la Generalitat i Pere Aragonès no era ben rebut a les manifestacions. L'Assemblea va arribar a verbalitzar la necessitat de convocar eleccions i a brandar una llista cívica que, finalment, ni tan sols els socis van avalar. Amb l'arribada de Lluís Llach -que en les dues últimes eleccions ha fet públic el vot pels candidats de Junts- a la presidència de l'ANC, l'entitat està intentant virar cap a la reconstrucció de la unitat.
El format de la Diada d'enguany, d'entrada, evita una sola mobilització amb l'argument públic de la descentralització -de tant en tant sempre va bé implicar el territori- i que, en el fons, així una fotografia amb menys gent de l'esperada pot ser maquillada pels cinc punts de concentració. I hi ha una qüestió de fons rellevant: aquesta vegada, l'ANC no porta el timó en solitari, amb aportacions de la resta d'entitats. Es tracta d'una Diada mancomunada, amb més actors, que formalment destil·la ganes de refer la unitat. De moment, això sí, la unitat només ha existit sobre el paper mentre els 11-S es convertien cada vegada més en actes autoreferencials i de discrepàncies cada cop menys soterrades.
Es dona la circumstància, per cert, que aquesta pot ser la primera Diada en què l'independentisme no disposi del Govern de la Generalitat. L'acord entre ERC i el PSC es troba en la recta final, de manera que, si la militància republicana l'avala i no hi ha imprevistos -els efectes del retorn de Carles Puigdemont són difícils de calcular-, Salvador Illa ja podria portar un mes a Palau quan arribi l'Onze de Setembre. Potser algun dels impulsors de la mobilització trobarà a faltar que les institucions estiguin en mans de l'independentisme després d'anys de menysprear aquestes institucions perquè, segons ells, eren un fre per a la independència. O, almenys, això es va posar de moda en el postprocés.