Les Corrandes de la parella estable són una peça imprescindible del primer disc dels Manel. Retrata el procés de creixement d'una parella i totes aquelles diferències que, amb més o menys virtuositat, la mantenen cohesionada. Oriol Junqueras i Marta Rovira eren un matrimoni ben avingut des de l'1 d'octubre -la història acostuma a parlar a través del calendari-, quan van aterrar com a president i secretària general d'ERC, però ja no caminen plegats. "M'ha costat arribar fins aquí", ha indicat aquest dilluns Rovira en el comiat del càrrec, evocant aquell ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí dels Manel, una frase que entre el 2009 i el 2010 va sofisticar el gust musical de tota una generació.
La secretària general d'ERC no hauria volgut aquest final. Hauria volgut que el tàndem amb Junqueras no acabés amb divorci, que tots dos haguessin emprès el camí de sortida plegats, de la mateixa manera que van aterrar fa tretze anys al capdavant del partit. Que els últims mesos han estat complexos ho demostra el fet que Rovira hagi confessat davant del públic -inclòs Sergi Sabrià, samarreta blanca i texans, desaparegut de la vida pública des que va deixar la viceconselleria d'Estratègia pel cas dels cartells dels Maragall- que Ginebra, ara, és un "refugi". La ciutat on es va exiliar per evitar l'ofensiva del Tribunal Suprem suposa un bàlsam en un ambient corcat, marcat per les suspicàcies i els recels.
Els paràgrafs finals de la intervenció -presentada per Carme Forcadell, a qui Rovira ha reivindicat com l'únic lideratge de l'1-O que es va atrevir a proclamar la independència en el seu rol de presidenta del Parlament- són propis d'aquella parella estable que s'ha anat distanciant i que ja no té més remei que intentar protegir el llegat, fins i tot el record. "Tot cicle té un final. Aquest projecte el vam començar junts i encara som a temps d’acabar-lo junts, i no pas separats i dividits. De garantir que deixem per a les futures generacions un partit fort, cohesionat, ferit, sí, però amb talent per tornar a créixer. Som a temps d'evitar una trencadissa", ha resumit Rovira. Si jo plego, tu també.
O, dit d'una altra manera, si no plegues tu la trencadissa serà més profunda. En presència d'exdirigents com Xavier Vendrell -que la setmana passada va publicitar que Junqueras va passar la tarda de la declaració d'independència "amagat a Montserrat"- i Joan Manuel Tresserras, amb Pere Aragonès assegut a primera fila -en els últims compassos del mandat com a president es van distanciar en paral·lel del líder d'ERC-, Rovira ha fet aquest dilluns allò que havia intentat evitar en les últims setmanes: enviar missatges concrets a Junqueras. Entre el públic, sobretot, simpatitzants de Nova Esquerra Nacional, la candidatura que la secretària general veu amb simpatia de cara al futur.
Si Ginebra, abans punt clau de l'exili, és ara un refugi, és perquè l'últim tram de mandat ha estat la tempesta perfecta per als republicans: descens electoral, fi de la sintonia política i personal d'un equip que ha treballat tretze anys colze a colze, desconfiances, retrets, un escàndol majúscul -els cartells de Maragall i l'estructura B- i esbudellament en públic. Rovira, que va passar-se unes quantes hores revisant el telèfon per mirar quants grups compartia amb Junqueras quan van aflorar missatges que demostrarien que ella coneixia l'estructura paral·lela, ha detallat que tenia 70 grups de missatgeria amb ell. Si el president d'ERC es vol desvincular de decisions rellevants, Rovira ha volgut sortir a contradir-lo.
"Com hem arribat fins aquí?", s'ha preguntat Rovira en el final de la intervenció, com si tingués al cap la intervenció de Junqueras a Olesa de Montserrat i li ressonessin al cap els versos dels Manel. "Ens coneixem tots molt bé, som la direcció que ell va voler", ha remarcat la secretària general. Tanmateix, en aquesta direcció s'hi han multiplicat els dissensos. Quins? La gestió dels pactes posteriors a les municipals -sobretot a les diputacions, tancades amb el PSC-, l'entesa explorada per Elisenda Alamany amb els socialistes a Barcelona, i la manera de triar Aragonès com a candidat a la Generalitat. Des que va tornar de Suïssa, Junqueras i Rovira només s'han vist deu minuts. Això ho explica tot.
Amb la veu trencada per l'emoció -a l'hora i mitja de discurs, quan recordava que fent la maleta des de de Ginebra va constatar que se l'acusava de dirigir una estructura paral·lela-, Rovira ha lamentat que la parella estable, aquella que portava els nens a l'escola i fregava els plats a la nit, ja no existeix. Tampoc existeix l'1-O, ni l'endemà -quan ella es va reunir amb un grup alternatiu d'esquena als líders davant dels dubtes sobre què fer després del referèndum-, ni la complicitat de la presó i l'exili. Ginebra és ara un refugi per a la secretària general d'ERC perquè les corrandes s'han acabat, perquè al final hi ha qui ha optat per la conga i qui ho ha fet pel twist. El divorci només s'ha de signar.