L'independentisme i Aliança Catalana

Quan repetidament es concedeixen entrevistes i se n'extreuen títols que no acaben de representar bé allò que es vol transmetre, sovint el problema no és dels mitjans o de les preguntes, sinó del contingut que aporten les respostes. És el que ha passat aquesta setmana amb Lluís Llach i les paraules sobre si Aliança Catalana seria benvinguda o no a la manifestació fe la Diada. Una manifestació que ha estat la menys massiva des que va arrencar el procés i que serveix, de passada, per maquillar l'apatia que travessa el moviment. En un moment de replegament i de repensament, la irrupció del partit de Sílvia Orriols obliga a extremar precaucions.

No és cap secret que els anys àlgids del procés van anar acompanyats d'un gir cap a l'esquerra. Només cal parlar amb dirigents de l'antiga Convergència desencisats amb el rumb sobiranista per entendre com es van desdibuixar les fronteres quan la CUP era qui condicionava els passos a fer. O recordar que Junts, quan es funda l'estiu del 2020, té molt interès en presentar-se com una formació de centreesquerra. Això s'ha acabat. I hi ha un creixement evident de l'extrema dreta arreu d'Europa -i del món- que, tard o d'hora, havia de tenir una traducció a Catalunya. Orriols representa l'independentisme més essencialista, ètnic, i també el populisme de qui diu allò que presumptament ningú s'atreveix a dir.

Per no parlar, esclar, de la innegable xenofòbia o d'una islamofòbia que ratlla la caricatura. Però el fet que Aliança Catalana sigui un dels pocs factors de creixement del moviment -amb l'excepció, potser, de Junts, tot i que amb Carles Puigdemont ni tan sols s'ha pogut acostar a les xifres de Salvador Illa- suposa una temptació per a part del moviment. Per dues raons: perquè el discurs nacional és nítid -també naïf, a hores d'ara-, i perquè resulta fàcil englobar els actors majoritaris de l'independentisme dins del concepte de "traïdor". Ja sigui pels pactes amb el PSC a la Generalitat, o pels acords amb el PSOE a l'Estat. I, per què enganyar-nos, també existeix una part de l'independentisme que prima la puresa, de la mateixa manera que també ho fan sectors del nacionalisme espanyol. Tots els nacionalismes, de fet, tenen aquest reducte.

Per tot plegat és perillós que Llach, referent cultural de la lluita antrifranquista, hagi de rectificar declaracions sobre Aliança Catalana. I per això és rellevant que Xavier Antich, president d'Òmnium, no dubtés ni un segon a excloure el partit de Sílvia Orriols de qualsevol projecte de futur. Perquè cap projecte majoritari pot tenir a veure amb una idea excloent de la catalanitat, i perquè l'independentisme, almenys fins ara, havia volgut disposar d'una base ètica i associada a causes justes. Assimilar-se als nacionalismes excloents o a moviments populistes a l'estil d'Alternativa per Alemanya és una jugada que només pot sortir malament. L'extrema dreta amb estelada, ja se sap, no deixa de ser extrema dreta.

I per allunyar-se d'Aliança Catalana és tan fàcil -i tan difícil- com afrontar el fet migratori amb racionalitat i planificació -mentre conduïen el procés, Junts i ERC van abstenir-se a l'hora de planificar com havia de ser la Catalunya dels vuit milions-, abordar de manera integral les polítiques de seguretat, cuidar les formes i tornar a generar il·lusió. Ser acció i no reacció. Perquè Orriols no deixa de ser la reacció al fracàs del procés i una manera de canalitzar el malestar que generen en la ciutadania els canvis accelerats de l'última dècada. I una altra qüestió: seria la líder d'Aliança Catalana diputada si els partits s'haguessin posat d'acord per vetar-li l'accés a l'alcaldia de Ripoll? Per què no li fan una moció de censura, si tan inacceptable consideren el seu discurs? Si a l'extrema dreta se la combat, algú fa tard.