El Madrid del poder tradicional està desconcertat. La gestió dels atemptats de Barcelona i Cambrils està tenint, ens agradi més o menys, ressonàncies polítiques que posen a prova les costures de determinats discursos. Aquests dies, ràdios, diaris i televisions de la capital espanyola fan equilibris forçats per apel·lar a la unitat -clau en la lluita contra el terrorisme- mentre carreguen contra la Generalitat per deixar al marge, suposadament, les altres forces de seguretat de l’Estat. El relat, però, els grinyola perquè topen amb les pròpies contradiccions.
La més important: és o no és Estat, la Generalitat? Ha quedat clar que, a ulls de molts opinadors de fora de Catalunya, la resposta és negativa. Els dies posteriors als atacs terroristes han servit per constatar que, per a una part de la societat espanyola, l’Estat només l’encarna la monarquia i la Moncloa. Per als qui defensen l’Espanya autonòmica era una ocasió per reivindicar que els Mossos són fruit del disseny constitucional i estatutari. Per reivindicar que tothom sent com a pròpia l’excel·lent feina feta en unes hores tan difícils. No ha estat així. S’han estimat més donar aire a les denúncies de sindicats policials, dolguts amb “la debilitat de les institucions”. Aplicant aquesta tesi, si l’Estat només és Rajoy, aleshores la seva compareixença davant la ciutadania va arribar tard. Molt tard.
Ha reaparegut el centralisme més ranci en el pitjor moment. És el centralisme nerviós que no s’ha cregut mai l’autogovern. És el centralisme incapaç de censurar les mostres de catalanofòbia, desistint de considerar el català com a llengua espanyola. És el centralisme que va aplaudir Esperanza Aguirre quan va situar Barcelona fora del “territorio nacional” durant l’OPA fallida de Gas Natural sobre Endesa. És el centralisme que va carregar contra Rajoy per la gestió del 9-N. És el centralisme que, quan pugui, tornarà a reclamar que retirin competències a Catalunya. És el centralisme que des de fa cinc anys no vol entendre el que passa aquí. És el centralisme, conservador o progressista, que s’ha apressat a lligar el procés amb els atemptats per tapar les seves frustracions i evitar reconèixer els encerts dels altres.
Enfront d’aquesta reacció, aquests dies també hem vist una altra Espanya. Menys sorollosa però real. La que pateix amb el centralisme perquè se’n sap la primera damnificada. La que no intenta treure rèdits polítics d’una situació com la viscuda. És l’Espanya de la solidaritat incondicional, de la mà estesa, que simbolitza bé l’Ajuntament de Madrid. L’Espanya que, en cas d’independència, també demanaria bitllet de sortida. Vénen mesos políticament intensos en què hi haurà una derivada a tenir molt present: la pugna a l’Estat entre aquests dos relats, entre aquestes dues idees d’entendre la relació amb Catalunya. En funció de qui la guanyi, les coses poden ser molt diferents.
La més important: és o no és Estat, la Generalitat? Ha quedat clar que, a ulls de molts opinadors de fora de Catalunya, la resposta és negativa. Els dies posteriors als atacs terroristes han servit per constatar que, per a una part de la societat espanyola, l’Estat només l’encarna la monarquia i la Moncloa. Per als qui defensen l’Espanya autonòmica era una ocasió per reivindicar que els Mossos són fruit del disseny constitucional i estatutari. Per reivindicar que tothom sent com a pròpia l’excel·lent feina feta en unes hores tan difícils. No ha estat així. S’han estimat més donar aire a les denúncies de sindicats policials, dolguts amb “la debilitat de les institucions”. Aplicant aquesta tesi, si l’Estat només és Rajoy, aleshores la seva compareixença davant la ciutadania va arribar tard. Molt tard.
Ha reaparegut el centralisme més ranci en el pitjor moment. És el centralisme nerviós que no s’ha cregut mai l’autogovern. És el centralisme incapaç de censurar les mostres de catalanofòbia, desistint de considerar el català com a llengua espanyola. És el centralisme que va aplaudir Esperanza Aguirre quan va situar Barcelona fora del “territorio nacional” durant l’OPA fallida de Gas Natural sobre Endesa. És el centralisme que va carregar contra Rajoy per la gestió del 9-N. És el centralisme que, quan pugui, tornarà a reclamar que retirin competències a Catalunya. És el centralisme que des de fa cinc anys no vol entendre el que passa aquí. És el centralisme, conservador o progressista, que s’ha apressat a lligar el procés amb els atemptats per tapar les seves frustracions i evitar reconèixer els encerts dels altres.
Enfront d’aquesta reacció, aquests dies també hem vist una altra Espanya. Menys sorollosa però real. La que pateix amb el centralisme perquè se’n sap la primera damnificada. La que no intenta treure rèdits polítics d’una situació com la viscuda. És l’Espanya de la solidaritat incondicional, de la mà estesa, que simbolitza bé l’Ajuntament de Madrid. L’Espanya que, en cas d’independència, també demanaria bitllet de sortida. Vénen mesos políticament intensos en què hi haurà una derivada a tenir molt present: la pugna a l’Estat entre aquests dos relats, entre aquestes dues idees d’entendre la relació amb Catalunya. En funció de qui la guanyi, les coses poden ser molt diferents.