Hi ha conflictes que ens mostren dues cares del que hauria de ser, innocents de nosaltres, una única manera d’enfocar les relacions entre els pobles, els individus i els grups socials. Habitualment, a causa d’uns principis eteris i ben intencionats que hem anat adquirint al llarg dels anys, considerem que la base de les relacions en una societat moderna ha de ser l’aplicació de la raó democràtica. Diguem, per començar, que aquesta raó democràtica ha de superar diversos esculls, i no és pas el menor la definició del grup que ha d’exercir aquesta raó democràtica. Superat aquest entrebanc resultaria obvi que el contracte social, que aplega en un únic cos els diferents integrants de les societats, s’ha d’estatuir mitjançant la lliure voluntat dels components. I què hi ha de més objectiu per a conèixer aquesta voluntat que les urnes? Sempre que no s’apliqui el principi falangista que el millor destí de les urnes sigui el de ser trencades, ja sigui abans o després de dipositar el vot, no sé si m’explico. Ara bé. Hi ha una segona raó que sovint ignorem, o intentem més aviat ignorar. La raó d’estat. En una societat perfecta hi hauria una comunió exacta entre totes dues raons, però tots sabem que la perfectibilitat és un objectiu, mai una realitat.

El poble de Catalunya xifra la seva voluntat de llibertat en la primera de les raons, la raó democràtica. Creu, induït per tres segles de manca d’estat, que ha de ser aquesta la raó que s’ha d’imposar en primer i darrer terme. I creu, a més, i en bona mesura menat per les declaracions dels seus polítics, que aquesta raó podrà ser exercida més aviat que no tard. I que a més, aquest exercici  es portarà per una via legal i més o menys consensuada amb l’Estat o amb la  comunitat d’estats que és la Unió Europea. I aquest plantejament, generós en tant en quant vol que fins i tot els que no volen el camí de la sobirania puguin dir la seva i mostrar  objectivament la seva força a la societat catalana, pot conduir a un atzucac tot el procés. Tal i com jo ho veig, l’alternativa a hores d’ara hauria de passar  per la negociació fins al darrer cèntim dels diners que ens manlleven, per poder atendre els que més ho necessiten i poder mantenir les estructures de l’estat del benestar, i per la no aplicació  de qualsevol llei que ens disminueixi com a poble. Un assaig d’insubmissió política, vaja. Però sabem que es  voldran esgotar les vies anomenades legals, incomprensibles per a mi, i potser per a vostès, dins  un procés, per definició, alegal.

Mentrestant, des de l’Estat espanyol s’està jugant, encara que enutgi a n’Artur Mas, una partida de pòquer en la què ells tenen tots els asos a la màniga. Jugant a aquest joc amb regles pervertides, sempre tindrem les de perdre. Mirin les actuacions dels darrers dies. En ple procés, tenim: l’agreujament per via d’esmena d’UPyD de la llei Wert; uns pressupostos amb la menor inversió a Catalunya des de...; descompte de 1700 milions d’euros del fons de liquiditat. I continuïn vostès mateixos. En cap cas l’Estat brinda l’oportunitat d’una sortida digna a qui dubta del procés, ni ens vol vendre cap   producte, és a dir,  els avantatges de romandre-hi. No li cal, o això pensa.

L’Estat, amb una raó pròpia, no permetrà cap disminució dels seus límits polítics, geogràfics i/o econòmics. Estat vol dir estat, ocupat per les mateixes o diferents elits, però amb una tendència a la permanència que no tolera ser posada en qüestió, tot i que el preu sigui la renúncia als valors democràtics essencials. Quan es presenti la pregunta i la data de la consulta, l’Estat actuarà. Que aquesta actuació triomfi o no dependrà de la resposta de la ciutadania i dels passos que donin, en aquell moment, els seus líders.