Ens és difícil acceptar la llibertat d’expressió de l’altre quan contradiu el que pensem o afecta el que per a nosaltres és important. La professora Tàsia Aránguez va ser titllada de feixista per Pablo Iglesias en dir en un programa televisiu que les dones transgènere són mascles biològics, mentre per Aránguez la consideració d’aquests mascles com a dones és una amenaça per a les conquestes feministes, perquè esborra el que ser dona significa sota l’aparent llibertat de cadascú de sentir-se home o dona. Sempre hi ha una raó per voler callar l’altre: podia pensar Carla Sofia Gascón que les feministes són unes pesades amb les seves reivindicacions quan ella encara era un home? O que no li agraden els homosexuals? Paradoxes de la vida, ara Gascón forma part d’una minoria vulnerable, víctima de la intransigència de la gent, però tot plegat ens nega la llibertat de pensar el que vulguem o d’expressar-ho en públic sempre que no sigui injúria o calúmnia? Darrerament sembla que sí.

Lalachus ho va viure en primera persona quan certs col·lectius es van querellar contra ella per haver utilitzat la imatge d’un Sagrat Cor amb finalitats humorístiques. El jutge ha arxivat la querella, no sé si aplicant la regla molt generalitzada a Espanya de què la llibertat d’expressió és un dret que està per sobre de la resta o bé la regla (inventada) de l’eficàcia, perquè sap que aviat el delicte contra els sentiments religiosos serà esborrat del nostre Codi Penal... Cap de les dues regles resistiria una anàlisi profunda, però en tot cas qui se n’alegra per aquesta sentència no hauria d’estar també amb Aránguez y Gascón i el seu dret d’expressar el que pensen sense veure’s cancel·lades per la “gentil” i intolerant audiència?

Tot plegat ens ha de fer reflexionar sobre les recriminacions que va fer a Europa el vicepresident nord-americà J.D. Vance a la Conferència de Seguretat de Múnic: esteu escanyant la llibertat d’expressió amb atacs de moralitat que sempre van per barris, ens venia a recriminar sense recordar que a casa seva també hi ha molt per escombrar. Com sigui que la dificultat per decidir què es pot dir i què no resulta tan complicada i és sempre objecte de crítica pels afectats, l'única solució per a la llibertat d’expressió en una democràcia lliberal és acceptar-la tota, sempre que no sigui un perill imminent i real per a la seguretat. És a dir, quan, pel que fa al que aquí anomenem delictes d’odi, resulti que efectivament són una incitació directa a la persecució de persones o grups per raó de la seva condició. El criteri potser no convenç del tot a ningú, però sense dubte és més clar que el cacau mental que aquí ens fa contradir a cada pas segons ens agradi o no el que diuen els altres.

Ja fa temps que Amnistia internacional va demanar que els delictes d’injúries a la Corona o contra els símbols de l’Estat i el delicte d’ofensa dels sentiments religiosos fossin eliminats del nostre Codi Penal. Potser fora bo que, de la mateixa tacada, s’eliminés també la vaguetat del delicte d’odi, o que, si no, s’hi afegissin aquelles conductes que, buscant la mort social de les persones que resulten incòmodes en les seves manifestacions, podem incloure en l’anomenada doctrina de la cancel·lació. No és fàcil, no, però és sense dubte cada cop més necessari.