En Ferran Mascarell, vell amic, ha replicat amablement un article meu a Nació. En resum, ve a fer dues afirmacions categòriques: el catalanisme federalista no toca de peus a terra i està ben demostrat que és inviable, mentre que el catalanisme independentista és l’única solució possible als problemes endèmics de Catalunya amb una Espanya que és incorregible. Com ell diu, es tracta d’una discussió que venim reiterant de fa temps, sobretot des de que el president Artur Mas va decidir fer el cop de timó cap a la independència, en veure que Mariano Rajoy li negava la possibilitat d’un “concert econòmic” per a Catalunya. M’abstinc d’especular sobre altres motivacions que hi poguessin concórrer.
Fallen les beceroles
De sobte, per a molts, la independència deixava de ser un somni humit irrealitzable, per fer-se una perspectiva versemblant. I és que ja no era cosa només del nacionalisme radical d’ERC i d’algun altre petit grup, que havien sumat un 10,6% a les anteriors eleccions al Parlament (2010), sinó que ara en feia bandera el nacionalisme moderat i pragmàtic del “peix al cove”, cosa que per força havia de ser indicativa que la independència, per alguna raó, havia esdevingut sobtadament una possibilitat real.
Una possibilitat que resultava també una via òptima per canalitzar una part molt important de l’afartament ciutadà generat per l’escarni que la dreta espanyola venia fent del nou Estatut i per la sentència adversa dictada, quatre anys després de la seva vigència, per un Tribunal Constitucional trucat en la seva composició; una sentència que contravenia un principi fonamental del pacte constituent: aquell segons el qual la ciutadania catalana té la darrera paraula sobre la proposta d’Estatut que sorgeixi de la transacció entre el Parlament i el Congrés dels Diputats. Una darrera paraula ja emesa solemnement el 18 de juny del 2006 en referèndum vinculant.
Era hora de donar-los un cop de porta als nassos, d’acabar amb el clàssic i enutjós estira-i-arronsa, de dir prou a una realitat massa esquerpa. Per fi, assaltaríem el cel... Llàstima que acabaria per trencar-se el càntir de la lletera. I vindrien les porres contra la ciutadania indefensa que es disposava a votar i les multes i les presons. I massa bona gent cauria, de l’eufòria, al pou de la frustració, mentre molta altra bona gent feia temps que se’n sentia exclosa.
Havien fallat les beceroles de l’acció política. Allò que primer havíem après els qui, fa molts anys, vam començar per l’acció sindical: no es pot allargar més el braç de les reivindicacions que la màniga de la força disponible. És el principi de la “vella dama” (que en deia López Bulla), d’aquella presència silenciosa que ho presideix i ho determina tot: la correlació de forces.
Cal posar-se metes ambicioses però viables, altrament podem estar llançant la barca contra les roques i abocant els companys i companyes, no tan sols a una derrota circumstancial, sinó a un naufragi on es perdin massa coses. Una vella lliçó que havíem après també en el camí fet per les esquerres davant de la disjuntiva fictícia de “reforma o revolució”.
Una revolució que no sigui brutalment esclafada o que no derivi en dictadura -i, doncs, en regressió-, només pot resultar de la consecució progressiva de reformes, armades amb una creixent força democràtica. En el ben entès que no hi ha paradisos a la terra i que no serveix de res encastellar-se en els cims de cap maximalisme, de cap “tot o res”. En resulta un galop èpic que no porta enlloc i que no millora gens sinó que empitjora la vida de la gent, per més satisfacció que procuri als vistosos genets, enderiats a estigmatitzar “la traïdoria” dels qui no els segueixen (“social-traïdors”, n’havien dit).
Cal l’esforç de descavalcar i de fer colzes a l’obrador, de perfilar escenaris de mitjà termini, transformadors i viables, “futurs imperfectes” que en diu Raimon Obiols, que produeixin millores, potser parcials, però tangibles per al sofert poble ras.
I el federalisme, què?
És el catalanisme federalista una opció més viable que el catalanisme independentista? O és també un miratge, fruit d’un desig desmesurat, destinat a topar contra un mur infranquejable? Entre l’oposició massissa del nacionalisme espanyol i la vacuna del desgavell cantonalista (Primera República), les proclames federalistes no tenen gaire predicament a Espanya. Va ser possible, en canvi, el pacte bilateral amb Catalunya durant la Segona República i el model autonòmic de la Constitució del 1978, a mig camí, sense dir-ho, de l’Estat federal.
Les coses van en aquesta direcció, per més que les inèrcies s’hi oposin, entre les quals els nous i poderosos interessos al voltant del “kilòmetre zero”. Uns interessos que, tanmateix, tenen avui un nou taló d’Aquil·les: la síndrome de l’”España vaciada” que el xuclador madrileny ha generat i que és un aliat potencial de les nacions perifèriques cap a una creixent federalització.
Deia, l’any 2011, el professor i geògraf valencià Vicent Boira, apòstol del “corredor mediterrani”, que hem d’“oblidant-nos del “kilòmetre zero” de la Puerta del Sol, ajustant la visió a la realitat megaregional que configura l’eix que anirà, des de les columnes d’Hèrcules fins a l’estratègica Lió”. Una cosa a canviat des d’aleshores: Vicent Boira és, des del 2018, Coordinador del Comissionat per al Desenvolupament del Corredor Mediterrani, creat pel govern espanyol d’esquerres.
D’altra banda, l’actual aliança de les esquerres amb els nacionalismes català, basc i gallec configura un subjecte transformador de primer ordre, que accelera la lògica federalitzadora. Valgui com exemple l’acord sobre el model singular de finançament per a Catalunya, amb la superació de l’actual i desequilibrat “règim comú” i la progressió cap a una suma de models singulars, quelcom que recorda molt allò del “federalisme asimètric” dels presidents Maragall i Montilla. Sembla ser, aquesta, una via força activa, en el marc de la nova correlació de forces.
S’afermarà aquesta perspectiva amb el govern actual i l’esquema d’aliances que li dona suport o decaurà amb l’ascens d’una aliança de les dretes? Depèn de tots nosaltres. Penso que, per anar bé, caldria transitar de l’actual esquema d’aliances, sovint acompanyat d’una gesticulació excessiva i poc corresponsable, que genera més anticossos que complicitats, cap a un esquema programàtic i més corresponsable, lluny dels petits càlculs domèstics, de mirada llarga, basat en la lleialtat mútua, capaç de multiplicar voluntats ciutadanes al seu favor.
No cal desplegar banderes federalistes. N’hi ha prou amb un programa federalitzador, que garanteixi la igualtat de drets ciutadans a tots els territoris de l’Estat, que institueixi i defensi la singularitat nacional de Catalunya i que es proposi un avanç gradual, eficient, sense soroll. És allò que en venim dient el “federalisme dels fets”.
És així com els “pares fundadors” de la unitat europea (Monnet, Schuman, Adenauer, De Gasperi i Spaak) van obrir un camí que semblava impossible, perquè havia de topar fatalment amb les inèrcies dels Estats. Restaven latents, entre les runes, els vells conflictes fronterers i els corresponents nacionalismes enfrontats que havien encès les dues guerres mundials. Només la unificació d’Europa, de manera democràtica i inclusiva, és a dir, federal, podia acabar amb l’ou de la serp.
Van optar per fer-ho sense dir-ho, pas a pas, amb discreció. Creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) el 1951, creació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom) el 1957, creació de la Unió Europea el 1993, creació del Banc Central Europeu el 1998, creació de la moneda única, l’euro, el 1999... I, de moment, disposem d’una Unió on rauen ja moltes de les competències que havien estat privatives dels estats, cosa que ens ha permès plantar cara mancomunada a la Covid i sobretot als seus greus efectes socials, endegant una sortida allunyada dels tòpics neoliberals i de les costosíssimes “solucions” que aquests havien imposat a la crisi 2008-2010. Una Unió que voldríem definitivament política, amb capacitat d’esdevenir un subjecte decisiu al món, en favor de solucions basades en la pau, la igualtat, la llibertat i la sostenibilitat. Serrà filla del discret “federalisme dels fets”.
En Ferran Mascarell em demana què entenc per “optimisme antropològic”. Entenc com a tal la creença en la capacitat dels humans de trencar inèrcies i de canviar les coses i a ells mateixos. Per contraposició al fatalisme de les idiosincràsies, dels tòpics caracterològics referits a les ètnies. Cada cultura arrossega els seus vicis específics, ben cert, però no són incorregibles. Per dues raons: perquè a tot arreu i ha de tot i cap poble no és reduïble a una sola coloració; i perquè les mentalitats evolucionen i no som el mateix nosaltres que els nostres pares i avis. Espanya tampoc és incorregible. I l’evolució de les mentalitats obre el pas a noves correlacions de forces. El pessimisme antropològic, a més de ser molt trist i sovint molt interessat, és fals.
La Catalunya híbrida
Una darrera qüestió. No és suficient reconèixer la hibridesa a la que tendeixen les societats contemporànies i, amb elles, Catalunya. Cal també propiciar un mòbil integrador, unes polítiques que no fragmentin sinó que sumin la diversitat, que garanteixin el grau de cohesió social, cultural i política que exigeix el consentiment democràtic, la pertinença a un mateix demos i que és inherent a tota nació.
D’igual manera, proclamar la importància de les noves immigracions produïdes a la Catalunya del segle XXI no ens pot dur a menystenir l’envergadura de les dues grans immigracions espanyoles del segle XX. Unes immigracions que es van integrar a Catalunya i fins i tot al catalanisme, sobretot a través dels partits d’esquerra. Es van integrar a un catalanisme inclusiu, que no negava la seva identitat d’origen, perquè s’inseria en el combat solidari dels pobles d’Espanya per la llibertat i perquè apuntava a un futur compartit, federal.
Si aquesta identitat híbrida, alhora catalana i espanyola, es menysté i Espanya passa a ser, tota ella, sense distincions, no ja el marc heretat de solidaritats i de contradiccions a superar, sinó un llast a suprimir i, ai las!, a denigrar, aleshores decau el discurs del catalanisme inclusiu i es produeix una regressió política greu, defensiva, de qui se sent agredit i expulsat de la catalanitat i del catalanisme. És allò de llençar la criatura amb l’aigua de la banyera. Resultat: “Ciutadans”, primera força del Parlament de Catalunya (desembre del 2017).
Sort que hi va haver partits catalanistes d’esquerra que, fidels a la seva raó de ser integradora (“Som i serem un sol poble”), van acompanyar els qui se sentien exclosos i van mantenir alt el pavelló del catalanisme federalista. No es poden desencadenar dinàmiques que facin créixer el energúmens a banda i banda i que legitimin el “Boti, boti, espanyol el qui no boti!”. Són àcid clorhídric per a la nació catalana. Passem full. Cal un esforç per compartir relats i per destil·lar-ne un de comú, per reunir emocionalitats inverses i ajudar-les a integrar-se en un nou batec col·lectiu. Les nacions, com les danses, es fan i es desfan. I ara és hora de refer Catalunya.