Quan els governs enceten legislatura tenen projecte de país o l'han de tenir, aquest projecte, tant si és de majoria, el seu format, com si és de coalició o de govern en minoria amb acords puntuals, arquitectura, aquesta, que demana habilitat de negociació. Però a més a més de projecte i objectius, la política obliga, sempre, a reconèixer l'adversari.
I en aquest saber qui és l'adversari la política catalana no l'encerta. I no l'encerta perquè si bé és cert bé que els partidaris de voler-nos una República independent, lliure i sobirana creixien obertament, i així es manifestava, fins ara, en les majories parlamentàries, arran dels fets d'aquell primer d'octubre i de les conseqüències que se'n deriven hem perdut confiances i complicitats i hem guanyat recels i malfiances.
Si realment la política catalana s'ho creu de debò, que al país hi ha una majoria que la vol lluitar, la independència, aquestes batalles de tan poca volada no ens ajuden gens. Aquest objectiu, tan ambiciós, demana política amb majúscula si és que realment la volem, aquella República, nom bell i gloriós, de què parla Baudelaire. A causa, és clar, de fer sinònims, República i Llibertat. Fem política amb intel·ligència, amb arguments sòlids, deixem-nos de retrets i refem unitats. Altrament, Madrid sempre ens guanya i sempre ens guanyarà si va veient que la nostra batalla només és per quotes de poder aquí.
Que Madrid ens guanyi, en el nostre panorama actual, és en perjud ici del nostre prestigi col·lectiu i de la causa de la nostra llibertat. Només la política, que vol dir diàleg amb propostes i amb acord, hi pot donar resposta, a les legítimes aspiracions que els catalans tenim com a poble. Unes aspiracions d'una majoria respectable que creix, sorprenentment, quan l'Estat trenca el pacte constitucional amb Catalunya arran de la sentència de l'Estatut l'any 2010. No ho oblidem, per molt que Pla digui que aquest és un
país de desmemoriats ancestrals.
Si l'Estat ens ha portat fins aquí, és al govern de l'Estat a qui hem d'obligar a moure fitxa, i no només quan Catalunya li és necessària per als seus interessos. Canviem les maneres de fer, regenerem noms i institucions i si realment hem pres consciència de la nostra personalitat i lluitem per alliberar-la d'una secular subordinació estatal adversa, practiquem Vinyoli quan diu que "som un tot sabent-nos solidaris". La política, que ha de ser conseqüent cada dia, més enllà d'alçar crits i banderes, que diu Fuster, deixem-la per als polítics que hem escollit; la Revolució –va escriure Michelet el 1789-, l'ha feta el poble.
Però, sobretot, arribats fins on hem arribat, en les relacions entre l'independentisme, més malament que bé, fem nostre Gramsci quan diu "instruïm-vos, perquè necessitem tota la nostra intel·ligència. Mobilitzeu-vos, perquè necessitem tot el nostre entusiasme. I organitzeu-vos, perquè necessitem tota la nostra força". Perquè l'Estat no ens guanyi i nosaltres no ens fem mal entre nosaltres.