Enèsim matí de caos a Rodalies. Es veu que a Catalunya ens hem de resignar que quan plou molt les nostres infraestructures col·lapsen, s’inunden, hi cauen arbres i no funcionen. Ens hem de resignar a tenir un grup de maquinistes que si decideixen -amb més o menys motius- no treballar poden paralitzar la mobilitat ferroviària del país i no passa res. O que Renfe -els trens- assenyali Adif. I Adif -les vies- assenyali Renfe. O que la Generalitat -el titular del servei- les vegi passar. O que el director de Rodalies de Catalunya no parli amb el Ministeri de Transports. O que el ministre, divertidíssim a Twitter, passi més temps trolejant el PP que donant explicacions. I que no s’assumeixin responsabilitats perquè, de fet, ningú acaba de saber de qui és responsabilitat el desgavell.
No descobrirem res de nou. Rodalies és un desastre. S’hi està invertint, sí. No es pot resoldre d’un any per l’altre, entesos. El traspàs, que hauria de servir, qui sap, per gestionar millor els trens és la via, però cada cop sembla més difícil que pugui assolir-se plenament. Més encara si qui l’ha de culminar és un govern del PP amb un consell de ministres ple de representants de Vox. Matins com el d’avui són tristament habituals, amb imatges d'usuaris esperant a les vies o pantalles -com quest matí a l'Arc de Triomf- en què Rodalies anima a buscar "mitjans alternatius", que no sempre hi son. I no sempre és pel temporal. Si no és per la pluja és pel robatori de coure. Encara ressona la gran crisi de principis d’any, amb el tràgic accident de Gelida. Es repetirà?
El PSOE espera una campanya amb el dret a l’habitatge al centre i que la por a un govern de PP i Vox faci la resta. Vist el matí d'avui o els problemes que s'arrosseguen, algú podria pensar que Rodalies i la gestió de les infraestructures també tindran un paper en el camí cap al 29-N. Sánchez pot dir que ha fet créixer la inversió a la xarxa ferroviària de Catalunya o que ha pactat un traspàs que dona més poder a la Generalitat. Tot això és cert, però els resultats no es veuen. I actituds com la del ministre Óscar Puente -de 9h a 10h, dotze piulades de campanya, camí de rècord- o l'absència d'informació als usuaris -aquest matí era pràcticament impossible saber quins trens funcionaven i quins no- no són tolerables. Tampoc que els robatoris es multipliquin només a Catalunya. És que aquest metall només prolifera a la xarxa catalana?
El pasotisme del govern espanyol hauria d'indignar més, i els problemes del Govern per transmetre sensació de control de la situació son preocupants. Però l'acusació, sense subterfugis, de Salvador Illa als maquinistes i, concretament, al sindicat Semaf, és alarmant. Si les empreses Renfe i Adif han acreditat que la circulació és segura, és acceptable que un sindicat es negui a operar els trens? O és que els informes tècnics dels gestors ferroviaris no son fiables? Tindrà conseqüències? Hi ha algun motiu ocult, més enllà de la seguretat dels treballadors? Ja hi ha hagut incidents, casualment, quan s'avança en el traspàs, que els sindicats de maquinistes veuen amb recel. Qui sap si Semaf vol fer campanya per algun altre motiu, ara. Només faltaria això.
En tot cas, a qui li importa Rodalies? Als que l'utilitzen cada dia per anar a la feina o a estudiar, segur. O a qui aspira a tenir un país del primer mon on els trens funcionin, suposem. Fa uns mesos, arran de la crisi de Gelida, es van convocar dues manifestacions que, sumades, van agrupar unes 11.000 persones, segons dades de la Guàrdia Urbana. 8.000 les va portar l'ANC. 3.000, la manifestació unitària de plataformes d'usuaris. És aquesta la indignació que mou Rodalies? 11.000 persones? Massa poca gent, si realment algú aspira a una campanya electoral que més enllà de la por a PP i Vox també parli del pèssim estat de la xarxa ferroviària, el menyspreu de Renfe i Adif, o la gestió més que qüestionable del govern espanyol. I massa poca gent si algú aspira que la pressió faci moure les coses amb més celeritat.