Llegeixo aquest divendres que Inés Arrimadas anirà aquest cap de setmana a Waterloo. “Ja era hora”, penso. Que la líder de l’oposició vagi a entrevistar-se amb Carles Puigdemont és un pas endavant, que arriba tard però que és necessari. Innocent de mi, els meus pensaments van més de pressa que la meva lectura. Arribo a la segona línia. Diu que hi va per recordar a Puigdemont que la república no existeix i que no es pensa veure amb ell. Ja m’estranyava.
I em sorgeixen tants dubtes i preguntes del seu viatge que no sé per on començar. De debò necessita Puigdemont que Arrimadas faci 1.300 km de viatge per explicar-li que la república no existeix? No creu la líder de l’oposició que el president ja ho sap i que, precisament per això, viu a l’exili i aquests dies ha d’aguantar veure com els seus companys al Govern estan sent jutjats d’una manera humiliant al Tribunal Suprem? No és una molèstia innecessària per ella?
I més encara. Escrivia Puigdemont en una piulada que si Arrimadas no volia parlar amb ell... com li faria arribar el missatge: amb telepatia? Amb senyals de fum? M’atreviria a proposar més possibilitats: llençant-li aquelles xapetes de “La república no existe, idiota!” (que imiten el grafisme de “Llibertat presos polítics”) al jardí de casa seva, enviant-li avions de paper o fins i tot amb missatges de WhatsApp, però per això no caldria haver agafat el Vueling de torn cap a Brussel·les, estar a expenses dels retards i d’allà agafar un altre mitjà de transport cap a Waterloo... Buff! Massa esforç per tan poc.
Afegeix Arrimadas que no solament li vol recordar que la república catalana no existeix, sinó també que ja no és president (tot i que deu saber que a Catalunya aquest és el tractament honorífic tradicional als presidents que ja no són al càrrec) i que és simplement un “fugit de la justícia”. I si és només un delinqüent, no acabo de veure tampoc que un simple criminal es mereixi aquest viatge per part de la líder de Ciutadans a Catalunya.
Per això seria bastant recomanable que Carles Puigdemont col·laborés perquè el viatge d’Arrimadas no sigui en va. Que s’esforci per ser extraamable, que faci gala de la seva hospitalitat, que es comporti com un bon amfitrió i surti a rebre els seus companys del Parlament si se li planten a la porta de casa (us imagineu la foto?) o a l’ajuntament de Waterloo o al davant de l’estació de tren o allà on s’atansin. Ah, calla! Que no són companys perquè el President no pot exercir de diputat –tot i que va ser escollit pels seus votants– perquè aniria directe a la presó.
En qualsevol cas, segur que no hi ha una bona gofra belga que es resisteixi als diputats de Ciutadans i que, asseguts a taula, poden arribar a una entesa o, com a mínim, a dialogar com persones. O, millor encara, com diputats, si s’ho proposen. Si s’ho proposessin (perdoneu, estic espessa avui).
I em sorgeixen tants dubtes i preguntes del seu viatge que no sé per on començar. De debò necessita Puigdemont que Arrimadas faci 1.300 km de viatge per explicar-li que la república no existeix? No creu la líder de l’oposició que el president ja ho sap i que, precisament per això, viu a l’exili i aquests dies ha d’aguantar veure com els seus companys al Govern estan sent jutjats d’una manera humiliant al Tribunal Suprem? No és una molèstia innecessària per ella?
I més encara. Escrivia Puigdemont en una piulada que si Arrimadas no volia parlar amb ell... com li faria arribar el missatge: amb telepatia? Amb senyals de fum? M’atreviria a proposar més possibilitats: llençant-li aquelles xapetes de “La república no existe, idiota!” (que imiten el grafisme de “Llibertat presos polítics”) al jardí de casa seva, enviant-li avions de paper o fins i tot amb missatges de WhatsApp, però per això no caldria haver agafat el Vueling de torn cap a Brussel·les, estar a expenses dels retards i d’allà agafar un altre mitjà de transport cap a Waterloo... Buff! Massa esforç per tan poc.
I com m'ho vol dir, per telepatia, per megafonia? Mira que ja és ben rar això de fer 1.300 Km per anar a un lloc "que no existeix" per dir-li que "no existeix"... Fem-ho senzill: i si parléssim com dues persones que representem ciutadans de Catalunya i tenim opinions diferents? https://t.co/2Mii4NBDba
— Carles Puigdemont (@KRLS) 22 de febrer de 2019
Afegeix Arrimadas que no solament li vol recordar que la república catalana no existeix, sinó també que ja no és president (tot i que deu saber que a Catalunya aquest és el tractament honorífic tradicional als presidents que ja no són al càrrec) i que és simplement un “fugit de la justícia”. I si és només un delinqüent, no acabo de veure tampoc que un simple criminal es mereixi aquest viatge per part de la líder de Ciutadans a Catalunya.
Per això seria bastant recomanable que Carles Puigdemont col·laborés perquè el viatge d’Arrimadas no sigui en va. Que s’esforci per ser extraamable, que faci gala de la seva hospitalitat, que es comporti com un bon amfitrió i surti a rebre els seus companys del Parlament si se li planten a la porta de casa (us imagineu la foto?) o a l’ajuntament de Waterloo o al davant de l’estació de tren o allà on s’atansin. Ah, calla! Que no són companys perquè el President no pot exercir de diputat –tot i que va ser escollit pels seus votants– perquè aniria directe a la presó.
En qualsevol cas, segur que no hi ha una bona gofra belga que es resisteixi als diputats de Ciutadans i que, asseguts a taula, poden arribar a una entesa o, com a mínim, a dialogar com persones. O, millor encara, com diputats, si s’ho proposen. Si s’ho proposessin (perdoneu, estic espessa avui).