Aquest aforisme pronunciat en parla de transició entre el català occidental i el meridional per un vell pagès amaga un antic saber, gairebé tel·lúric, que ens remet als orígens clàssics de la nostra societat mediterrània, quan les grans viles hispanoromanes (abans gregues o fenícies) envoltaven les ciutats, que és on ara trobem les principals restes arqueològiques d’aquestes explotacions agràries. La ciutat, el port, necessari per al comerç dels tres productes essencials, la trilogia històrica i cultural de l’oli, els cereals i el vi de la dieta mediterrània, reconeguda el 2010 per la UNESCO com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat i que es complementa amb productes frescos de temporada locals (verdures, hortalisses, llegums, fruita i fruits secs), mentre el peix (de nou el port/ciutat com a element central de referència) i la carn s’usen de "guarnició".

I, potser, no és ben bé del tot cert que el camp s’està morint, però sí que la pagesia està en retrocés i Catalunya segueix aquesta mateixa pauta. En efecte, a Catalunya la població activa agrària ocupada ha passat de representar el 2,1% de la població activa total el 2010 a ser només l’1,2% el 2024 (Idescat), mentre a Europa, la caiguda de la població activa agrària entre 2010 i 2023, sense considerar Grècia, Polònia, Romania, Bulgària, Lituània i Letònia on encara està per damunt del 5%, se situa entre els màxims de Croàcia del 14,3 al 4,7%, Hongria del 4,5 al 4,4%, Eslovènia i Irlanda del 8,7 i el 5,8, respectivament, al 4,0%, Finlàndia i Espanya del 4,4 al 3,6% i Portugal amb un retrocés espectacular de l’11,2 al 3,0%; i els mínims de Suècia del 2,2 a l’1,8%, Bèlgica i Malta, de l’1,4 i l’1,3, respectivament, a l’1,1%, Alemanya de l’1,7 a l’1,2%, el Regne Unit de l’1,2 a l’1% i de Luxemburg, de l’1,1 al 0,8%  (World Bank Group). És, doncs, una tendència general que explica en part el malestar dels pagesos europeus que al llarg de 2024 i amb la vista posada en les eleccions europees es van manifestar en diversos països (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Espanya, Països Baixos, Regne Unit, Hongria, Polònia i Romania) i manifestacions amb tractors i llançament de fems van confluir més d’un cop a Brussel·les, seu de les institucions europees.

Les causes d’aquest malestar es poden resumir en una inflació que incrementa els costos de producció (especialment el preu dels carburants arran de la guerra d’Ucraïna), els acords de lliure comerç que ha signat la UE amb països o blocs comercials (Marroc, Mercosur...) que permeten l’entrada en els mercats europeus d’aliments més barats procedents de països amb salaris molt inferiors i que no estan obligats a complir amb els requisits sobre l’ús de fertilitzants químics i els productes fitosanitaris (ús d’herbicides, insecticides, fungicides i altres productes destinats a combatre àcars, bacteris i altres organismes perjudicials per als conreus) als que sí que estan obligats els pagesos europeus si són perceptors d’ajudes de la PAC (Política Agrària Europea).

Respecte a la PAC hi ha tres greuges més que generen un fort malestar: d’una banda, no s’ha incrementat en la mesura que ho ha fet la inflació, al contrari ha passat de representar el 65,5% del pressupost europeu el 1981 a només el 23,5% el 2022, tot i que la quantitat global es manté entorn dels 55.000 milions d’euros anuals; de l’altra, tot i que el 70% del pressupost de la PAC són ajudes directes als agricultors sí que s’han incrementat els condicionants per obtenir aquestes ajudes que, a més, es concedeixen segons la superfície conreada, la qual cosa beneficia a les grans explotacions, que representen el 20% del total d’explotacions però reben el 80% de les ajudes i penalitzen a les petites i mitjanes explotacions que són la majoria; per últim, als efectes negatius de les sequeres i la disminució dels cabals d’aigua per regar s’afegeixen els requisits per demanar ajuts que exigeix el Pacte Verd aprovat per la UE per reduir els efectes mediambientals del canvi climàtic. Això provoca un increment de la burocratització impossible d’assumir per les explotacions familiars que de nou són la majoria i, per tant, els beneficiaris últims tornen a ser els grans propietaris i les grans explotacions agràries que sí que tenen capacitat per fer front a l’increment dels tràmits burocràtics.

El procés que s’està donant i que provoca el malestar dels pagesos forma part indissociable de l’expansió del sistema capitalista, en la fase financera-especulativa actual en els països més desenvolupats, que cada cop s’allunya més de les bases productives i de l’economia real -la producció agrària en aquest cas- però que no per això deixa de seguir aprofundint en el procés de despossessió i de proletarització dels productors independents -els pagesos. Ras i curt, aquest capitalisme especulador, generador de desigualtats, injust, insolidari i depredador del medi ambient, arrossega la producció a dues vies que no són excloents: d’una banda, les creixents dificultats dels petits i mitjans productors independents els aboca a una situació en què l’increment dels costos de producció fan la seva activitat econòmicament inviable i la reproducció social de les explotacions agrícoles impossible.

A mitjà i llarg termini això aboca a un escenari de concentració de la terra en mans de grans fons d’inversió que utilitzen treball assalariat, temporer o permanent, o a donar-li a la terra un ús diferent del que tenia fins ara, tal com es pot veure a la pel·lícula Alcarràs de Carla Simón, amb la instal·lació de panels solars. De l’altra, pot abocar a la creació de parcs temàtics amb segones residències i activitats de gaudi per a la població de les grans conurbacions urbanes. En aquest cas, com ja succeeix en molts llocs, via impostos o feines complementàries (restauració, hostaleria, comerç, serveis, oci...), associades a la població temporal dels caps de setmana o dels períodes de vacances, s’haurà de pagar una activitat agrícola-ramadera en certa mesura "residual" però que configura, modela i conserva un paisatge sovint idealitzat per les classes urbanes. Encara una tercera via, difícil però gens utòpica, que dona bons resultats i que representa ja el 10% del PIB a casa nostra com ha posat en relleu el professor Eloi Serrano, intensificar l’economia social i el cooperativisme que "representen una proposta molt valuosa, sobretot perquè la seva articulació comença recuperant el sentit de la comunitat i assumeix que la finalitat de maximitzar el benefici no justifica els mitjans ni les conseqüències socials i mediambientals" (La Vanguardia, 21 de novembre de 2021).  

En definitiva, el malestar pagès està més que justificat ja que estem assistint a unes mutacions que combinen situacions diverses i, a voltes, contradictòries: despoblament, atracció turística, despossessió/proletarització, turisme rural, diversificació econòmica... En tot cas, lo camp no és mort, però, sens dubte, ja no és el que era i els pagesos es troben davant d’una situació cada cop més difícil. Ara caldrà veure què fem amb les ciutats o potser no, perquè, com explicava el passat 4 de juny el geògraf Oriol Nel·lo en un article de Pep Martí en aquest diari, cada vegada més camp i ciutat estan interconnectats gràcies a una "ampliació de les àrees urbanes, la dispersió de la urbanització sobre tot el territori i una integració creixent del territori".