Estem vivint una època de canvis en la manera com eduquem les nostres criatures, basats en el respecte i l’empatia. Hi ha qui diu que cada vegada més tenim la pell més fina. Jo diria que cada vegada ens revisem més per construir una societat millor. L’època de carnaval és un moment on els infants no entenen massa: de sobte un senyor o un ninot apareix a la classe i els exigeix que duguin una camisa dels seus progenitors, vagin a l’escola amb pijama o es vesteixin d’un personatge en concret sense respectar el seu estat d’ànim, la seva voluntat o quelcom tan íntim com és transformar la seva identitat. Ens en parla la pedagoga Romina Pérez Toldi a Criar.
Però què passa quan a més des de l’escola es prenen decisions que com a família no hi estàs d’acord? I passa més sovint del que pensem: de sobte les teves criatures es converteixen en un personatge que ha estat un maltractador, que ha estat un misogin (i sí, potser ha triomfat en l’art o la música), i la disfressa és de caràcter obligatori. Ningú hi ha pensat que potser aquest artista tan famós no va ser precisament la millor persona perquè un infant de 4 anys l’encarni, potser per desconeixement, o per desinformació volem que aquest senyor en sigui un referent. Els infants tenen una argumentació més simple i massa sovint es queden amb l’anècdota, no estan preparats per les complexitats discursives i hi ha qui s'entossudeix en adultitzar-los i donar-los més informació de la que estan preparats per processar.
Que sí, que se’ls ha d’educar en l’esperit crític, i la millor manera és des de l’exemple. Però l’escola del present i del futur ha d’estar preparada per deconstruir-se per ensenyar, per tenir present totes les sensibilitats, en definitiva per respectar les diversitats, perquè només així ensenya als infants a ser persones. Educant en l’exemple també elles. I no dic que no sigui una bona oportunitat per parlar-ne, per explicar, per reivindicar. No proposo coartar la llibertat de les escoles per prendre les decisions que creguin oportunes, proposo parlar d’aquestes decisions, explicar per què es prenen i que formin part del procés d’aprenentatge d’aquestes criatures, però sense deixar al marge el respecte a les famílies. I el més important: parlar-ne respectant el seu procés maduratiu.
Per qui no sàpiga què ha passat: una mare d’una nena vegana s’ha indignat per haver de disfressar la seva filla de pescadora i la polèmica ha estat servida. A la família i a la seva filla li genera un conflicte aquesta disfressa i té tot el dret de reivindicar-ho, de reivindicar-se. Però penso que el problema rau en l’obligatorietat d’aquesta disfressa, en el fet que s’hagi d’obligar a una criatura, o a tu demà per anar a treballar a l’oficina, a pintar-te la cara i dur una bossa d’escombraries a sobre. Oi que potser no et ve de gust? Vagis de flor, de cuc o de pescador? Doncs potser a una criatura tampoc. “És per passar-ho bé!”, diuen algunes, doncs és que potser aquest infant no s’ho passa bé així, i ningú ha tingut en compte la seva opinió.
Des d’aquesta obligatorietat, des d’aquesta imposició l’aprenentatge que se n’extreu és que cal callar per no ser diferent. Què passaria si en lloc de pescador els obliguessin a anar disfressats de botxins? De Juego del calamar o d’assassins de Crims? Oi que posarem el crit al cel? Però no per la disfressa en si, sinó pel que això representa per un infant petit. Doncs aquesta és una visió aproximada del que representa per aquesta família. Sé que hi haurà qui cregui que no n’hi ha per a tant. Però ben segur que tots i totes tenim una disfressa a la qual diríem no als nostres fills i filles. Quina seria la teva? On estan els teus límits? T’has parat mai a revisar-los? Aquest pot ser un bon exercici.
Però què passa quan a més des de l’escola es prenen decisions que com a família no hi estàs d’acord? I passa més sovint del que pensem: de sobte les teves criatures es converteixen en un personatge que ha estat un maltractador, que ha estat un misogin (i sí, potser ha triomfat en l’art o la música), i la disfressa és de caràcter obligatori. Ningú hi ha pensat que potser aquest artista tan famós no va ser precisament la millor persona perquè un infant de 4 anys l’encarni, potser per desconeixement, o per desinformació volem que aquest senyor en sigui un referent. Els infants tenen una argumentació més simple i massa sovint es queden amb l’anècdota, no estan preparats per les complexitats discursives i hi ha qui s'entossudeix en adultitzar-los i donar-los més informació de la que estan preparats per processar.
Que sí, que se’ls ha d’educar en l’esperit crític, i la millor manera és des de l’exemple. Però l’escola del present i del futur ha d’estar preparada per deconstruir-se per ensenyar, per tenir present totes les sensibilitats, en definitiva per respectar les diversitats, perquè només així ensenya als infants a ser persones. Educant en l’exemple també elles. I no dic que no sigui una bona oportunitat per parlar-ne, per explicar, per reivindicar. No proposo coartar la llibertat de les escoles per prendre les decisions que creguin oportunes, proposo parlar d’aquestes decisions, explicar per què es prenen i que formin part del procés d’aprenentatge d’aquestes criatures, però sense deixar al marge el respecte a les famílies. I el més important: parlar-ne respectant el seu procés maduratiu.
Per qui no sàpiga què ha passat: una mare d’una nena vegana s’ha indignat per haver de disfressar la seva filla de pescadora i la polèmica ha estat servida. A la família i a la seva filla li genera un conflicte aquesta disfressa i té tot el dret de reivindicar-ho, de reivindicar-se. Però penso que el problema rau en l’obligatorietat d’aquesta disfressa, en el fet que s’hagi d’obligar a una criatura, o a tu demà per anar a treballar a l’oficina, a pintar-te la cara i dur una bossa d’escombraries a sobre. Oi que potser no et ve de gust? Vagis de flor, de cuc o de pescador? Doncs potser a una criatura tampoc. “És per passar-ho bé!”, diuen algunes, doncs és que potser aquest infant no s’ho passa bé així, i ningú ha tingut en compte la seva opinió.
Des d’aquesta obligatorietat, des d’aquesta imposició l’aprenentatge que se n’extreu és que cal callar per no ser diferent. Què passaria si en lloc de pescador els obliguessin a anar disfressats de botxins? De Juego del calamar o d’assassins de Crims? Oi que posarem el crit al cel? Però no per la disfressa en si, sinó pel que això representa per un infant petit. Doncs aquesta és una visió aproximada del que representa per aquesta família. Sé que hi haurà qui cregui que no n’hi ha per a tant. Però ben segur que tots i totes tenim una disfressa a la qual diríem no als nostres fills i filles. Quina seria la teva? On estan els teus límits? T’has parat mai a revisar-los? Aquest pot ser un bon exercici.