La situació provocada per la Covid ha posat llum sobre una condició que ja vivien (o patien) moltes persones i que s’ha accentuat: la solitud. Les llars unipersonals eren 174.000 l'any 1981 a Catalunya. Vint anys després ja n'eren 484.000. Segons el cens de 2011, hi havia 686.810 llars unipersonals a Catalunya. El 2019, ja n'eren 786.000. És a dir, un 26% del total. Per comparar-ho, les parelles amb fills són un milió de llars, el 34,3%. Una part important d’aquestes llars (34,3%) és de persones (sobretot dones) que tenen 80 anys o més. Però les llars d’una sola persona han augmentat moltíssim en els darrers anys, més a Catalunya que en el conjunt de l’Estat.
Mentre llegiu aquestes dades, el Japó està organitzant el seu primer Ministeri de la Solitud, un país on molts joves es reclouen a la seva habitació durant anys, i on triomfen els serveis privats d’acompanyament o de lloguer d’amics. La solitud s’està convertint en una mena de pandèmia global als països més industrialitzats, que el coronavirus i les mesures de restricció del contacte social han accentuat greument en aquest darrer any.
Per això cal celebrar la proposta del que probablement serà el nou president de la Generalitat per treballar els aspectes emocionals del benestar en les polítiques públiques que desenvoluparà el nou govern. Alguns països ja ho estan fent, amb el que es coneix com les polítiques de la felicitat, com ara Nova Zelanda, tal com explicava fa poc la investigadora en economia de la felicitat Ada Ferrer a Pensem.
La solitud afecta negativament, com és obvi, la capacitat de resiliència de les persones, i de tota la comunitat, davant de situacions de crisi econòmica o de risc, com és el cas de la pandèmia. La solidaritat intragrup se'n veu afectada. Però la solitud no és només un fet que afecta el benestar individual, sinó que també afecta la manera com es construeixen les relacions socials i, com a conseqüència, el mateix sistema democràtic. El nostre sistema de govern, del tot imperfecte i ple de corrupcions que el poden malmetre, es basa en aspectes que tenen molt a veure amb les formes de sociabilitat dels individus que en formen part: la confiança amb els altres, la capacitat d’establir formes d’associació que confereixin espais de participació i apoderament per als ciutadans, la capacitat de crear estructures de resposta crítica davant dels abusos del poder, la corrupció i les injustícies, o bé de promoure noves idees i iniciatives en benefici de la societat.
Les noves formes de sociabilitat digital difícilment poden suplir les formes de sociabilitat que hi havia quan les persones convivien de forma més intensiva amb altres persones, en el si de la família o més enllà. Richard Sennett explica que en la societat actual es produeix un fenomen que ell anomena la hibernació. Les persones es reclouen en entorns en què els altres s’assemblen a elles. És el que passa quan les famílies escullen l’escola per als fills “on van persones com ells”, o quan a internet seguim els perfils que ens agraden, o quan busquem lligar en una aplicació on ens permetran poder triar gent que sigui com ens agrada. A còpia de relacionar-nos només amb aquells amb els que ens entenem, podem esdevenir una bona colla de sectaris que obviem, en el millor dels casos, la gent que "no és com nosaltres".
Segons explicava fa poc la politòloga Carol Galais, les creences sobre conspiracions supleixen la necessitat de pertànyer a un grup, perquè entorn de la creença sorgeix una comunitat de creients. Però també sorgeix de la desconfiança cap als altres o cap a les institucions, siguin quines siguin. L’aïllament facilita l'autoconvenciment moral, alhora que afavoreix la crítica absoluta cap als altres i la manca d'autocrítica. Crea la confortabilitat de la secta, tan adient per aquelles persones que necessiten trobar una forma de sociabilitat que ompli el buit de la solitud.
Mentre llegiu aquestes dades, el Japó està organitzant el seu primer Ministeri de la Solitud, un país on molts joves es reclouen a la seva habitació durant anys, i on triomfen els serveis privats d’acompanyament o de lloguer d’amics. La solitud s’està convertint en una mena de pandèmia global als països més industrialitzats, que el coronavirus i les mesures de restricció del contacte social han accentuat greument en aquest darrer any.
Per això cal celebrar la proposta del que probablement serà el nou president de la Generalitat per treballar els aspectes emocionals del benestar en les polítiques públiques que desenvoluparà el nou govern. Alguns països ja ho estan fent, amb el que es coneix com les polítiques de la felicitat, com ara Nova Zelanda, tal com explicava fa poc la investigadora en economia de la felicitat Ada Ferrer a Pensem.
La solitud afecta negativament, com és obvi, la capacitat de resiliència de les persones, i de tota la comunitat, davant de situacions de crisi econòmica o de risc, com és el cas de la pandèmia. La solidaritat intragrup se'n veu afectada. Però la solitud no és només un fet que afecta el benestar individual, sinó que també afecta la manera com es construeixen les relacions socials i, com a conseqüència, el mateix sistema democràtic. El nostre sistema de govern, del tot imperfecte i ple de corrupcions que el poden malmetre, es basa en aspectes que tenen molt a veure amb les formes de sociabilitat dels individus que en formen part: la confiança amb els altres, la capacitat d’establir formes d’associació que confereixin espais de participació i apoderament per als ciutadans, la capacitat de crear estructures de resposta crítica davant dels abusos del poder, la corrupció i les injustícies, o bé de promoure noves idees i iniciatives en benefici de la societat.
Les noves formes de sociabilitat digital difícilment poden suplir les formes de sociabilitat que hi havia quan les persones convivien de forma més intensiva amb altres persones, en el si de la família o més enllà. Richard Sennett explica que en la societat actual es produeix un fenomen que ell anomena la hibernació. Les persones es reclouen en entorns en què els altres s’assemblen a elles. És el que passa quan les famílies escullen l’escola per als fills “on van persones com ells”, o quan a internet seguim els perfils que ens agraden, o quan busquem lligar en una aplicació on ens permetran poder triar gent que sigui com ens agrada. A còpia de relacionar-nos només amb aquells amb els que ens entenem, podem esdevenir una bona colla de sectaris que obviem, en el millor dels casos, la gent que "no és com nosaltres".
Segons explicava fa poc la politòloga Carol Galais, les creences sobre conspiracions supleixen la necessitat de pertànyer a un grup, perquè entorn de la creença sorgeix una comunitat de creients. Però també sorgeix de la desconfiança cap als altres o cap a les institucions, siguin quines siguin. L’aïllament facilita l'autoconvenciment moral, alhora que afavoreix la crítica absoluta cap als altres i la manca d'autocrítica. Crea la confortabilitat de la secta, tan adient per aquelles persones que necessiten trobar una forma de sociabilitat que ompli el buit de la solitud.