Opinió

«Soy tormenta»

«Estem veient desfilar agents que han treballat amb narcotraficants i crim organitzat i que no es ruboritzen en qualificar l'1-O com el més greu que han vist mai»

Ruth Gumbau
22 de març del 2019
“Oye, ha habido aquí follón”. Amb aquesta construcció sintàcticament discutible i –com a mínim– farragosa, un dels guàrdies civils citats a declarar aquest dijous al Tribunal Suprem en el judici del procés, explicava com havien anat comentant entre ells els fets de l’1 d’octubre a mesura que anava avançant el dia i com es preparaven per intervenir en els col·legis electorals als quals havien d’anar a aturar el referèndum per la independència de Catalunya.

La sinopsi de la seva pel·lícula de ficció, la que intenten demostrar juntament amb l’acusació és la d’un “follón” que els serveix com a preàmbul i excusa. Un “follón” en què asseguren que es van sentir acorralats, coaccionats i atemorits per una massa de persones que posaven avis i nens (els va faltar dir “dones” per tenir el combo perfecte) al davant com a escuts humans. Com si els avis i les àvies no haguessin escollit posar-se allà on volien aquell diumenge –encara recordo a un dels col·legis de Vallcarca desenes de persones grans, algunes amb cadires plegables i tot, disposades a passar-s’hi tot el dia, si feia falta, per protegir el seu col·legi.

És tan descarat el relat que intenten injectar que fa vergonya aliena aquest esforç de donar gat per llebre. D’ençà que el perfil de la Guàrdia Civil a Twitter va publicar aquella piulada vergonyant en què es definien com a guerrers que asseguraven que eren la tempesta, i passant pel famós "A por ellos", la seva única comesa ha estat donar validesa i justificar les pallisses i la brutalitat de l’1-O.

Estem veient desfilar agents que han treballat prèviament amb narcotraficants i amb crim organitzat i que no es ruboritzen en qualificar la jornada del referèndum com el més greu que han vist mai, i això que no van necessitar desenfundar l’arma, segons han reconegut. D’altres que s’escuden en el fet que mai havien vist unes cares d’odi i ràbia com les que es van trobar... L’últim cop que vaig fer un cop d’ull al Codi Penal (i n’he fet molts), això no apareixia tipificat com a delicte, així que no acabo de veure’n clar l’ús que se’n pot fer en el judici si no és aquesta intenció de defensar la seva actuació brutal. I explicacions –no podien faltar!– que intenten vincular el moviment del dret a decidir als inicis d’ETA al País Basc.

També guàrdies civils explicant sense embuts que els havien dit que la seva missió era la malversació (el “presumpta” ens el deixem a casa, si de cas) i que “a ver qué encuentras” entre els papers. Que això és com quan busques una malaltia a Google. Si ets hipocondríac i vols que sigui càncer, acabarà sent càncer.

I capítol a banda per als cotxes, detallant com s’havien destrossat retrovisors, vidres i carrosseria, com si es tractés de violència cap a una persona. Humanitzant els vehicles de la Guàrdia Civil i deshumanitzant els presos polítics quan l’únic follón el van muntar les forces armades que no van treure les armes però sí els punys i les porres.

I mentre hi ha presos polítics, continuarem discutint si llaç sí o llaç no a la façana de la Generalitat i vindrà Inés Arrimadas –ja al Congrés haurà de ser– a acabar d’avalar el relat, a defensar la presó i a explicar-nos en un to absurdament aspre que al Parlament els diputats sobiranistes es veu que “se ponen muy gallitos y luego delante de los jueces no veas como se vienen abajo”.

Periodista a TV3 i Esport3. Abans havia treballo a La Xarxa. Soc professora associada del Grau de Comunicació de la UOC.

El més llegit