En política és més important saber jugar les pròpies cartes que les idees o principis que es tinguin. Per això ningú no comenta les idees dels partits, sinó a tot estirar, les seves declaracions. Un exemple ben evident d'això segueix sent el sainet de la investidura espanyola.

Ciutadans va pactar amb el PSOE en l'anterior ocasió i en aquella jugada va perdre part dels seus votants conservadors, i va ser per dos motius: la seva decantació cap a l'esquerra, intolerable per als més extrems, i el convenciment que van generar les noves eleccions al votant de dretes que havia de reagrupar el seu vot. Ara, convertit en comparsa del partit al qual va retornar llavors part del vot que li havia manllevat, ha pactat amb ell un brindis al sol sense conseqüències profundes per a la regeneració democràtica (ni tan sols la proposta de llei electoral vol dir res i és impossible sense el concurs del PSOE), operació que sens dubte expulsarà del partit al votant socialista que abans que crític amb el PSOE sigui al·lèrgic a votar al partit de Rajoy.

Amb la seva jugada de principiant, Ciutadans ha donat un imprevist alè al Partit Socialista i, de retruc, al PP, en el que pot ser el camí per a la recuperació del bipartidisme que alguns hem pensat que mai no va acabar: Sánchez ha quedat alliberat del seu pacte amb el partit taronja, i si es manté en el "no", a la vista dels problemes interns de Podem, pot créixer en el seu lideratge de l'esquerra, el que, encara que sigui per un vot de més en unes eventuals terceres eleccions, significa blindar-se en la direcció del partit vermell. Això, per la seva banda, suposa dotar de més sentit l'enfortiment dels blaus de Rajoy als ulls de tot votant fart del joc dels pactes que no condueixen enlloc.

Tant viatge i tants diners per acabar on érem. "Lasciate ogni speranza": no hi ha cap raó per pensar que tingui cap d'ells el menor interès en solucionar la qüestió territorial, perquè sense fer-ho el joc de les seves cartes suma igual. En termes tàctics, molt. En qüestió de principis, zero.