Encetem nou curs polític amb la conferència del president Torra per marcar els reptes de la legislatura, després d’un estiu afectat per la provocació de la retirada dels llaços amb què l’independentisme manifesta la injustícia d’haver de viure presó –per més crueltat, preventiva- i exili per una raó política demanada per una majoria prou important de votants com per ser atesa. I és que tot país ha de complir amb el deure de fer servei als seus ciutadans. Però no ens hi podem encallar, en la batussa dels llaços. No hi podem caure en la provocació orquestrada pels d’Albert Rivera i d’Inés Arrimadas. És el que busquen i és el que volen per poder ser notícia en el sentit periodístic del terme; i, ells sí, amb la voluntat d’ampliar la base de votants de cara als propers comicis. D’allà. Però també d’aquí, no ens enganyéssim pas.
No ens hi enfrontem, és el que volen. És el que volen ells i és el que vol el PP. Volen agressió física i potser alguna cosa més. Altrament, no hauria gosat Pablo Casado de verbalitzar l’alerta de passar del groc al negre, en qüestió de llaços. No. Som a les portes del primer d’octubre i llavors com ara els agressors han estat i són ells. Nosaltres, a la seva provocació, hi hem de respondre amb indiferència, perquè no poder ser notícia és el que els cou. La indiferència és més feridora. Actuen a cop de titular i volen portades. Les seves, són agressions pensades i volgudes perquè els mitjans en siguin altaveu i així és com planifiquen adeptes a la seva causa: la Moncloa. Nosaltres hi hauríem de reaccionar fent que l’expressió del desconcert sigui sòbria.
El carrer, ha dit Mònica Terribas en obrir nova temporada d'El Matí de Catalunya Ràdio, és un espai de diversitat. Certament. Per posar i treure. Però el carrer, nosaltres, també l’hem viscut com l’espai de l’agressió per haver exercit de demòcrates. Ara, a les portes de l’aniversari primer d’aquell primer d’octubre, estaria bé que no el commemoréssim amb planys i gemecs, que és el que els agradaria, als executors del 155; sinó ben altrament, sumant complicitats independentistes, amb la pluralitat ideològica que tot espai polític ha de tenir, de cara a l’adversari, que no és altre que l’Estat, amb tots els seus ressorts.
Ja ho sabem, que en política els gestos i els símbols són el missatge, però arribats on hem arribat i amb el mal que hem pres, als ciutadans ens cal saber quina acció conjunta prendrem per aconseguir-lo, el referèndum que hem de voler pactat amb l’Estat. Perquè hem de reconèixer que dir i repetir, en aquella campanya per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015, que la pantalla del referèndum ja estava superada va ser tan desafortunat que no hi podem tornar a caure en aquesta manera de fer política.
Impossibles, no. Hem de voler, en estratègia conjunta, diàleg exigent. Que no aconseguirem si Espanya s’adona que l’independentisme, lluny de la unitat acció, es recela. La qual cosa demostra que no sap qui és l’adversari. Si la ciutadania n’ha estat capaç, d’unir-se, la política de les informacions independentistes no pot ser sectària ni desconfiada. En aquest moment, no.
No ens hi enfrontem, és el que volen. És el que volen ells i és el que vol el PP. Volen agressió física i potser alguna cosa més. Altrament, no hauria gosat Pablo Casado de verbalitzar l’alerta de passar del groc al negre, en qüestió de llaços. No. Som a les portes del primer d’octubre i llavors com ara els agressors han estat i són ells. Nosaltres, a la seva provocació, hi hem de respondre amb indiferència, perquè no poder ser notícia és el que els cou. La indiferència és més feridora. Actuen a cop de titular i volen portades. Les seves, són agressions pensades i volgudes perquè els mitjans en siguin altaveu i així és com planifiquen adeptes a la seva causa: la Moncloa. Nosaltres hi hauríem de reaccionar fent que l’expressió del desconcert sigui sòbria.
El carrer, ha dit Mònica Terribas en obrir nova temporada d'El Matí de Catalunya Ràdio, és un espai de diversitat. Certament. Per posar i treure. Però el carrer, nosaltres, també l’hem viscut com l’espai de l’agressió per haver exercit de demòcrates. Ara, a les portes de l’aniversari primer d’aquell primer d’octubre, estaria bé que no el commemoréssim amb planys i gemecs, que és el que els agradaria, als executors del 155; sinó ben altrament, sumant complicitats independentistes, amb la pluralitat ideològica que tot espai polític ha de tenir, de cara a l’adversari, que no és altre que l’Estat, amb tots els seus ressorts.
Ja ho sabem, que en política els gestos i els símbols són el missatge, però arribats on hem arribat i amb el mal que hem pres, als ciutadans ens cal saber quina acció conjunta prendrem per aconseguir-lo, el referèndum que hem de voler pactat amb l’Estat. Perquè hem de reconèixer que dir i repetir, en aquella campanya per a les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015, que la pantalla del referèndum ja estava superada va ser tan desafortunat que no hi podem tornar a caure en aquesta manera de fer política.
Impossibles, no. Hem de voler, en estratègia conjunta, diàleg exigent. Que no aconseguirem si Espanya s’adona que l’independentisme, lluny de la unitat acció, es recela. La qual cosa demostra que no sap qui és l’adversari. Si la ciutadania n’ha estat capaç, d’unir-se, la política de les informacions independentistes no pot ser sectària ni desconfiada. En aquest moment, no.