Aquesta setmana, finalment, es reprèn la taula de negociació entre el govern espanyol i el català. Els objectius dels uns i dels altres són ben diferents: més autonomisme per l’executiu espanyol i autodeterminació i amnistia pel govern de la Generalitat.
A Madrid, es pot veure perfectament, hi ha la creença que amb els indults s’ha tancat el conflicte, que ja s’ha fet prou i que, de moment, el PSOE no pot anar més enllà, entre altres coses, perquè es pensa que tenia més raó Ortega que Azaña.
Amb tot i malgrat tot, hi torna a haver una nova oportunitat de trobar una via pactada que permeti que la majoria de catalans, ho dic per les enquestes i, fins i tot, pels resultats electorals, es pugui pronunciar sobre la independència de Catalunya. Aquesta setmana, si no hi ha cap sorpresa d’última hora, comença la taula, sí, i sense guió o, si més no, amb dos guions diferents i incompatibles.
No insistiré sobre la profunda desunió que hi ha en aquest moment entre les files independentistes, es va poder veure aquest dissabte. Tampoc em dedicaré a desprestigiar la política professional i/o les institucions, com alguns van fer en la manifestació de la diada. Mai entendré ni tampoc acceptaré que es pugui insultar de traïdores les persones a qui se’ls ha arrabassat 4 anys de les seves vides. Mai.
El passat ja no el canviarem. Podem passar-nos 25 anys insultant-nos els uns als altres, llepant-nos les ferides i dient-nos que som més valents i purs que els altres. Fent això, malbaratarem, com de fet s’ha estat fent durant els últims 4 anys, el que es va fer. I em sembla que tots convindrem que el que es va fer l’1 d’octubre és o hauria de ser patrimoni de tots. No insistiré ara en els diferents significats que se li dona en funció de si s’és més o menys radical. No és un article que busca brega, sinó reflexió. I no hi pot haver reflexió si es menysprea la realitat i, sobretot, l’altre.
La realitat avui és que es torna a tenir l'oportunitat d’avançar i, al meu entendre, s’ha d’aprofitar. El govern espanyol, poc acostumat a negociar res, té una mena de comportament imperial, sabedor, com és, que té el monopoli de la força, de la violència, i tot el reconeixement internacional. Per això entra en taquicàrdia quan veu que li costa imposar el que vol, sobretot als que considera inferiors. I no hi fa res que sigui el PSOE o el PP. Els dos són partits d’Estat. Les seves empreses públiques, AENA, per exemple, ho és en el 51% de l’accionariat, actuen de la mateixa manera. És tan increïble aquest comportament que, pel que es veu, és més greu que el president de la Generalitat qüestioni el projecte d’ampliació de l'aeroport que tota una vicepresidenta del govern espanyol digui que el “projecte és depredador i invasiu”. És a dir, que la desunió és en el govern català, a l’espanyol no passa res.
Bé, la qüestió és que el govern espanyol ha d’entendre que a Catalunya, si és que el que es vol és solucionar o intentar resoldre els problemes que hi ha i els que sorgeixin, la majoria de l’electorat d’ERC, Junts, CUP i d’ECP no accepta ni vol “tràgalas”.
Aquest mateix electorat és el que vol preservar la Ricarda. Ara bé, vol dir això que no es pot fer cap ampliació de l’aeroport del Prat? No, el que vol dir és que la taula anomenada Comitè de Coordinació Aeroportuària de Catalunya és la que ha d’estudiar, amb tots els detalls possibles, l’ampliació que va proposar AENA i les alternatives que hi pugui haver. I aquesta taula encara té dues setmanes de temps abans que es perdin els 1.700 milions d’euros d’inversió. Bé, de fet i si es vol, en té molt més de temps.
Per tant, menys soroll, menys declaracions, menys tacticisme polític i més seriositat. Passa el mateix amb la taula de negociació per resoldre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Aquest “mal” no vol soroll. Com més n’hi hagi, pitjor.
Tothom sap o hauria de saber que en una negociació els que hi participen tenen clars els seus “nos”. El que toca ara és saber si en la distància que hi ha entre els diferents “nos” hi pot haver acords.
A Madrid, es pot veure perfectament, hi ha la creença que amb els indults s’ha tancat el conflicte, que ja s’ha fet prou i que, de moment, el PSOE no pot anar més enllà, entre altres coses, perquè es pensa que tenia més raó Ortega que Azaña.
Amb tot i malgrat tot, hi torna a haver una nova oportunitat de trobar una via pactada que permeti que la majoria de catalans, ho dic per les enquestes i, fins i tot, pels resultats electorals, es pugui pronunciar sobre la independència de Catalunya. Aquesta setmana, si no hi ha cap sorpresa d’última hora, comença la taula, sí, i sense guió o, si més no, amb dos guions diferents i incompatibles.
No insistiré sobre la profunda desunió que hi ha en aquest moment entre les files independentistes, es va poder veure aquest dissabte. Tampoc em dedicaré a desprestigiar la política professional i/o les institucions, com alguns van fer en la manifestació de la diada. Mai entendré ni tampoc acceptaré que es pugui insultar de traïdores les persones a qui se’ls ha arrabassat 4 anys de les seves vides. Mai.
El passat ja no el canviarem. Podem passar-nos 25 anys insultant-nos els uns als altres, llepant-nos les ferides i dient-nos que som més valents i purs que els altres. Fent això, malbaratarem, com de fet s’ha estat fent durant els últims 4 anys, el que es va fer. I em sembla que tots convindrem que el que es va fer l’1 d’octubre és o hauria de ser patrimoni de tots. No insistiré ara en els diferents significats que se li dona en funció de si s’és més o menys radical. No és un article que busca brega, sinó reflexió. I no hi pot haver reflexió si es menysprea la realitat i, sobretot, l’altre.
La realitat avui és que es torna a tenir l'oportunitat d’avançar i, al meu entendre, s’ha d’aprofitar. El govern espanyol, poc acostumat a negociar res, té una mena de comportament imperial, sabedor, com és, que té el monopoli de la força, de la violència, i tot el reconeixement internacional. Per això entra en taquicàrdia quan veu que li costa imposar el que vol, sobretot als que considera inferiors. I no hi fa res que sigui el PSOE o el PP. Els dos són partits d’Estat. Les seves empreses públiques, AENA, per exemple, ho és en el 51% de l’accionariat, actuen de la mateixa manera. És tan increïble aquest comportament que, pel que es veu, és més greu que el president de la Generalitat qüestioni el projecte d’ampliació de l'aeroport que tota una vicepresidenta del govern espanyol digui que el “projecte és depredador i invasiu”. És a dir, que la desunió és en el govern català, a l’espanyol no passa res.
Bé, la qüestió és que el govern espanyol ha d’entendre que a Catalunya, si és que el que es vol és solucionar o intentar resoldre els problemes que hi ha i els que sorgeixin, la majoria de l’electorat d’ERC, Junts, CUP i d’ECP no accepta ni vol “tràgalas”.
Aquest mateix electorat és el que vol preservar la Ricarda. Ara bé, vol dir això que no es pot fer cap ampliació de l’aeroport del Prat? No, el que vol dir és que la taula anomenada Comitè de Coordinació Aeroportuària de Catalunya és la que ha d’estudiar, amb tots els detalls possibles, l’ampliació que va proposar AENA i les alternatives que hi pugui haver. I aquesta taula encara té dues setmanes de temps abans que es perdin els 1.700 milions d’euros d’inversió. Bé, de fet i si es vol, en té molt més de temps.
Per tant, menys soroll, menys declaracions, menys tacticisme polític i més seriositat. Passa el mateix amb la taula de negociació per resoldre el conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Aquest “mal” no vol soroll. Com més n’hi hagi, pitjor.
Tothom sap o hauria de saber que en una negociació els que hi participen tenen clars els seus “nos”. El que toca ara és saber si en la distància que hi ha entre els diferents “nos” hi pot haver acords.