Disculpeu, però tinc la solució a tot l’entrellat. Diuen que Espanya és massa gran per ser rescatada per la Unió Europea. Que si cau Espanya, cau l’euro. Doncs ho tenim molt fàcil. Catalunya se separa  d’Espanya, de manera que l’economia espanyola perd entre una cinquena i una quarta part del seu pes, i assumpte conclòs. Si afegim, com hauríem d’afegir, el País Valencià i les Illes Balears, llavors, perdria quasi una tercera part del seu pes, i llavors les seves dimensions es reduirien a només una mica més que Holanda.

Per la seva banda, Catalunya, alliberada de l’espoli fiscal, eixugaria els deutes en un tres i no res, i de seguida s’acabarien les retallades. Amb un estat propi, Catalunya en poc temps seria una de les economies més sanes de la Unió Europea, i probablement, el referent del Mediterrani occidental. Els espanyols, per la seva banda, podrien construir sense cap problema el seu conyàs d’eix central ––això sempre i quan els deixéssim controlar Aragó, que ja és molt deixar, sobretot si toquen molt els nassos amb el tema hidrogràfic-.

I tots contents. Bé, naturalment, la nova Espanya hauria de renunciar als seus territoris assimilats, tal i com apareix en aquell famós mapa de 1851 que tant s’ha difós darrerament. Però això no els seria cap trauma, atès que els espanyols ja fan segles que han après la lliçó de renunciar a territoris que els havien subjugat sense cap tipus de compassió.

Recordo que en la Constitució de Cadis, es parlava d’espanyols en referència tant als d’un cantó de l’Atlàntic, com als de l’altre. Bé, uns quants anys després, un 90% d’aquells espanyols, havien deixat de ser-ho. I és que no hi ha res més dissoluble en aquest món, més fins i tot que el Nescafè o el Nesquick, que aquesta cosa (mal) anomenada nació espanyola.