Encara amb l’essència de la visita del Papa a Catalunya fa uns dies, i encara amb el bany d’orgull per l’homenatge a Antoni Gaudí i a la Sagrada Família, només podem fer que confirmar que encara som el que som malgrat totes les disfresses i els oblits forçats. Ens vam enganxar a la moda del relativisme, al dogma que una cosa no treu l’altra, i que, ben pensat, no reflexionis tant i ves tirant. I també a condemnar-nos voluntàriament, que és el pitjor dels càstigs, a no recordar què vàrem ser per poder tenir un present reconeixible; no dic ja un mirall, però sí un petit fil roig d’on tibar fins a un passat que ens faci de base. Això com a societat, però també com a individus. Ens hem amagat a la nostra cova, que sembla feréstega, però ja ens l’hem fet nostra. Exacte, no és còmoda, però és nostra.
Ara ve la nit més curta de l’any, el dia més llarg, si vols, i entre el toc de timbal i el flabiol de Ciutadella de Menorca, o les fogueres que encara hi ha als pobles, podem fabricar-nos els fars que necessitem. Aquesta cosa tel·lúrica, pagana, carnal, que ens uneix amb el cosmos potser, i sobretot amb tu. Res és cert, eh. No m’he tornat ximple del tot. Però això no és relativisme, és tenir cura amb els absoluts; tant de sí i de no als quals donem un poder que no tenim. Ho vivim, malgrat que ho vulguem amagar.
Però, entre laminar-me l’ànima a base de potsers i de què passaria si, decideixo la meva certesa. Primer, però, ho has d’admetre, perquè com ens regala Ponç Pons, “s’està fent fosc; soc un home que dubta”. I dubto, esclar. Però la meva feina és que no se’m noti. També he après que no m’haig d’esperar que m’ho preguntin: m’haig d’anar explicant.
Un altre any per Sant Joan a Menorca, ben convidat i molt agraït de nou, corroboro que els protocols són molt importants a la vida. I per això sospito de tots aquells que en fugen per principi, sense un motiu establert, sense una condemna ferma, sense un buit prou profund a l’ànima. El doctor em diu que aquest cop no cal que el citi, i potser és perquè tot el que escric és per parafrasejar-lo, o bé a ell, o bé les nostres converses. I pels carrers amb noms de sants que hi ha per Ciutadella copses l’emoció dels que viuen una festa que o bé és seva o bé se l’han sabut apropiar. Els bons copien, els genis roben. I també formen part de la festa els que no ho porten tan endins, esclar.
Aquesta parelleta de nanos joves que ja sents, quan parlen, que venen de Palma, que venen a celebrar que han acabat el Batxillerat mentre eviten mirar les notes de tall. Tanta joventut em desperta tendresa, però els planyo; com costa créixer i cavalcar sobre les pròpies contradiccions. Ja ho vaig fer, com vaig poder. Potser algun cop vaig voler fugir, però no soc així.
Perquè sovint la vida es viu així: evitant-la. I mira, qui dia passa any empeny, però potser, només potser, la vida t’enganxa un dia i de la galeta que t’endús no t’aixeques en temps. No hi ha una bona manera de patir, d’estimar, de separar-se, de tornar-hi. Miro aquests enamorats i el cínic que hi ha instal·lat en mi em demana que els desfaci el conte explicant-los quatre coses. Però ràpidament l’amargat en què m’estic transfigurant em diu que no, que no és culpa seva que jo no sàpiga viure. I la meva multipersonalitat encara pot donar cabuda al veterà, que m’ordena que em deixi de donar tantes voltes i que, mentrestant, em dediqui a estimar i deixar-me estimar, i sobretot a no molestar. Potser s’ha d’anar per aquí. Coi de toc i de flabiol, visca Sant Joan!
La revetlla no permet massa reflexió, em direu, però mira, jo crec que té sentit fer el petit ritual de pensar en com renovar-te. Potser no cal cremar ningú, no ens posem dramàtics, però sí que podem fer brasa i cendra d’aquestes preocupacions que sabem que ens frenen una mica perquè sí, i també dels límits que ens hem posat per estimar. A la família, als amics, a les parelles, als amants. I tot si tens el valor de perseguir l’instant. Quan fas el servei al tenis, pilota a l’aire, raqueta en moviment de catapulta, i per un segon o menys mires al cel i no a la pilota. Pau i buit. L’instant. És allà. Deixa que romangui el blanc. Com quan vas a la perruqueria i et renten el cap, aquell massatge absolutament reparador, i aquells pensaments bàrbars i intrusius no et permeten aquesta bombolla. Pau, li direm. Pots ser la meva finestreta, allà per on puc mirar si vull fugir de l’angoixa. Mai una cosa que sembla tan petita ha tingut tant valor per a mi. Serà la maduresa, serà que fa temps que vaig passar de frenada i ara només puc recuperar petits trossets.
Acceptem l’amor que creiem que mereixem, com diu la pel·lícula. Sona desesperat. De la mateixa manera que no és el mateix distreure que entretenir, ni follar que fer l’amor, no és la mateixa cosa esperar que tenir esperança. I amb el carrincló passat de voltes sona de fons My One and Only Love, de Coltrane i Hartman. Perquè sempre que t’estimo, només t’estimo a tu, sobretot quan no em deixes, quan fuges, quan creus que m’has fet abandonar.
Ara que ens hem omplert la boca, l’Instagram i els articles amb la màxima de Gaudí de “primer l’amor, després la tècnica”, potser que ja ens ho apliquem. I robo de nou al poeta Pons quan enceta el meló més gros de tots dient que “ser fidel a un mateix també pot ser una forma de vici solitari”. I mentre dono voltes a aquest interrogant recordo que el cosmos només sembla enviar-me ofertes per ocupar una plaça d’amant interí. No sé si haig de refer el currículum o buscar més, o si ja em va bé. Que potser no cal tanta volta. Perquè quan en dono tantes no sé cap on vaig. I al final potser tot va de la companyia per poder després entendre quin pot ser el destí. Somiar sol és una mica pitjor per segons què.
Sí que puc enfadar-me amb tu, com amb tothom, però no ho estic. No hi ha per què. Potser sí amb mi i amb la fàbrica d’expectatives que no hi ha manera de deslocalitzar. Potser l’única recança és que m’hagis deixat fer el ridícul. No pel fet en si mateix, sinó perquè, si ho permeties, era perquè em volies de mascota. Llepolies per a l’ego, suposo. Ho entenc, però no em fa bé. No tinc sensació d’haver perdut el temps; ho tornaria a fer cent vegades. Més sensació de no tenir brúixola que no pas de no tenir força. Desitja el poema bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels. Doncs crec que ja només puc ser fidel a mi, perquè la fe de vegades fa figa. I tots hem fet això de bastir una relació en els sòlids fonaments de la incomoditat.
Soc la fúria del segon moviment de la setena simfonia. Soc tot allò que no esperaves, però que ara comences a admetre que necessitaves. Soc potència engabiada. Aquí la paciència. T’espero des de sempre, i més des que sabem que no pot ser. És el titular. No per una addicció a l’impossible, sinó perquè mai m’has dit ni he notat que no desitgis que estigui a la teva vida. Això és l’amistat: estar-hi. És l’amor. Què és sinó remar? Hauria de ser fàcil sí, però no ho és.
Però no pots collar tant, no pots voler-me només quan em defenso, no em pots voler enfadat o, pitjor encara, enrabiat. No pots permetre que mai hi hagi un tel d’odi en la meva mirada ni en la meva fel. Mai. No deixaré de ser jo per poder tenir una mica de la teva atenció, un bri de confiança, una pinzellada del teu afecte. Perquè et respecto tant que només puc fer que donar-te la meva millor versió. I sé que tu també ho faràs.