En un poble de poc més de 5.000 habitants hi havia tres peixateries. Quan era petita sovint acompanyava la meva àvia a comprar. Aquell terra moll, l’espera. El xivarri i a quant va el quilo. Era com un ritual. L’olor, el gel que anava rajant a mesura que es fonia. La conversa amb la veïna. No llencis els caps que els aprofitaré, que no hi hagi espines que la nena no prengui mal. A casa es menjava peix fresc més d’un cop a la setmana. Era allò de practicar la dieta mediterrània sense saber-ho. Depenent del dia anàvem a una peixateria o a l’altra. I la majoria de dies em regalaven una bosseta amb galeres. En aquella època no tenien gaire valor, però a la família ja sabíem el que era bo. Quin fart de repelar aquells bitxos estranys que m’encetaven la boca. Però quin gust li donaven al caldo i a l’arròs dels diumenges.
El peix, els peixaters, els pescadors… I tota la pesca. El sector primari. Els que ens alimenten i vetllen per la nostra salut. L’ofici que està punt de desaparèixer amb l’acord de la Unió Europea que redueix a 27 els dies que les barques d’arrossegament podran sortir a la mar. Ara ja només són 130. Un pacte que arribava de matinada. Quan els pescadors estan feinejant. A la intempèrie. Amb fred i forts onatges. Aquell sacrifici que pocs tenen en compte quan estan xuclant els caps de la gamba en un bon restaurant. Qui es pot guanyar la vida treballant un mes a l’any? Un acord, diuen, per salvar el Mediterrani. Entre ministres que ben just l’han vist mai. Entre polítics que obliden que en aquest meravellós mar hi moren milers de persones cada any en l’intent d’arribar a Europa. I on grans empreses hi han abocat la seva merda sense cap mirament.
Ai el mar. Ai la memòria. Algú recorda que hi ha una plataforma marina de gas davant la costa de l’Ebre? Que mai es va posar en marxa i per la qual vam pagar 1.350 milions d’euros amb diners públics al senyor Florentino Pérez? D’això se’n diu memòria selectiva. I d’altres decisions, se’n diu bomba de fum. Curiós que el mateix dia que s’anunciava l’acord de la no pesca, des d’Europa n’arribés un altre. Bones notícies per a Barcelona, deien a la ràdio. La capital catalana rebrà prop de 200 milions d’euros pel projecte d’una fàbrica d’intel·ligència artificial. Que bé que es creïn nous llocs de treball, vinculats al futur. Amb valor afegit. Ves que intentant reduir l’atur no acabem tots sense feina. La cara i la creu. O l’ànsia i les presses cap a un món que encara ens queda lluny.
Clar que hem de ser més sostenibles i protegir el planeta per evitar que el canvi climàtic ens acabi d’enfonsar. Tots ens hem de reconvertir, fer un canvi de xip. Però tot té els seus tempos, i per molt que correm no avançarem més. Liquidar d’un dia per l’altre els oficis que ens porten el menjar a taula no és la solució. Trencar la cadena alimentària ens farà més pobres, en llocs de feina i en salut. Ser sostenible és el producte ecològic, però sobretot de proximitat. Quin sentit té defensar el km 0 si acabem menjant peix de Malàisia? Com pretenem consumir maduixes tot l’any si són de temporada? Comencem per aquí, per reeducar-nos. Per més passejades pels mercats i per redescobrir el nostre paisatge. I els polítics, si us heu d’omplir la boca, que sigui amb peix d’aquí. I aneu amb compte si és galera, que punxa.