Aquest no és un article per escrutar els motius de la victòria de Donald Trump. No pretén aprofundir en l'acostament del votant llatí al candidat republicà ni en el fiasco d'una campanya demòcrata amb molts cops de volant, que no ha mobilitzat massivament les electores afroamericanes. Aquestes línies tampoc persegueixen desgranar el pes de l'economia en l'escrutini, la dimensió del vot de càstig al poder de Washington ni el comportament del benaventurat món rural nord-americà. Ben segur que tots aquests elements i molts d'altres configuren la cartografia que explica el retorn de l'expresident a la Casa Blanca, amb el pes afegit de la victòria de la desinformació, una cultura de la mentida arrelada en l'antipolítica, formulada i propagada per altres canals que els mitjans tradicionals, que les societats democràtiques han naturalitzat amb massa rapidesa.
El que pretén aquesta columna és orientar el focus sobre els nostres maldecaps, els de l'Europa que entoma el triomf incontestable de Trump, una victòria invisible a les enquestes i explicada ara amb veritats absolutes, tesis que només es formulen quan el recompte és clar. Perquè Europa entoma el segon mandat del trumpisme amb un mapa molt diferent del que hi havia el gener de 2017, quan el magnat va prendre possessió del càrrec. A Itàlia governa avui l'extrema dreta i a França condiciona la composició de l'executiu; als Països Baixos, l'ideari extremista ha fet un salt endavant i a Alemanya ha crescut en eleccions regionals; a l'Estat, l'electorat que congenia amb Trump (el de Vox) va fer possible la composició d'executius autonòmics conservadors, amb una agenda i un expedient de resultats més que discutible. No cal tornar al drama del País Valencià.
En el primer moviment després que les urnes parlessin als Estats Units, Emmanuel Macron es va afanyar a fer públic que havia conversat amb Olaf Scholz per projectar una Europa més "unida", "forta" i "sobirana". Resulta, però, que el franco-alemany és avui un eix debilitat, per l'erosió domèstica del president francès i del canceller alemany, però també per la falta d'aliances solvents. El Regne Unit va saltar del projecte comunitari, l'executiu d'Itàlia -una altra economia forta- no mostra sintonia política amb els valors europeus i Espanya -on el PSOE i els seus socis conjunturals han fet de dic de contenció a un govern apuntalat per l'extrema dreta- resisteix com pot l'onada ultraconservadora que s'estén arreu.
La Unió Europea, un aparell feixuc, ha demostrat incapacitat fins ara per exercir com a superpotència i actuar amb una sola veu. La governança del Vell Continent continua sent inoperativa pel xoc d'interessos estatals, fet que afebleix Brussel·les davant el tsunami que pot desencadenar Trump: nova realitat a la guerra d'Ucraïna, catifa vermella per a un Israel que la diplomàcia comunitària no ha pogut condicionar, noves exigències per finançar la defensa i més turbulències econòmiques. Temors fonamentats i més que n'arribaran, perquè el nou president dels Estats Units és imprevisible, i ara compta amb un escenari també favorable al Senat i la Cambra de Representants.
Els nostres maldecaps també són els de la degradació de la convivència, tan visiblement accentuada en els darrers temps. La victòria de Trump alimenta el virus de la denigració dels valors democràtics, que greixen les societats que es volen unides, una prioritat en la gènesi del projecte europeu. Preparem-nos per a més polarització, per a més odi i per a menys veritat. El problema que intuíem s'ha fet gros.