El pols -abrupte i breu- entre Donald Trump i el govern colombià de Gustavo Petro per la deportació d’un grup d’immigrants sense papers indica com poden ser a partir d’ara les relacions dels Estats Units amb la resta de la comunitat internacional. Petro es va oposar a l’aterratge d’avions militars nord-americans i va considerar que era indigne per als seus compatriotes. El nou president va reaccionar de forma irada, amb l’anunci d’incrementar els aranzels de productes colombians un 25% com a primer pas, abans de gravar-los en un 50% en uns dies. Petro va haver de desdir-se i admetre les condicions trumpianes.
Fa uns dies, Trump va mantenir una conversa telefònica amb la socialdemòcrata Mette Frederiksen, la primera ministra danesa, entorn Groenlàndia. Segons ha transcendit, l’intercanvi va ser molt tens. Trump té al cap apoderar-se dels recursos naturals de l’illa, que és també clau per a la navegació àrtica en un moment de pugna dramàtica pel control de les rutes comercials.
A hores d’ara no sabem si les baladrejades i amenaces del magnat quedaran en això o si el nou president nord-americà està disposat a passar a la via dels fets en cas que els seus interlocutors no se sotmetin als seus dictats. Probablement, coneixedor de l’estrès que ha provocat en molts indrets el seu retorn, intenta veure fins a on pot fer cedir els altres a base d’amenaces.
El que sembla innegable és que la nova Administració nord-americana ensenya els dents al món i vol mostrar unes noves regles del joc. Tothom n’ha de prendre nota i qui més, Europa. Pels països veïns dels Estats Units, especialment de Mèxic cap al sud, la situació és greu perquè hauran de digerir el menyspreu que un sector de les elits nord-americanes sent per Amèrica Llatina.
La manera com la UE respongui a la pressió imperialista de Trump serà crucial en els propers temps, quan la nova Administració afronta encara poc desgast i es beneficia del crèdit de tot mandatari en els primers compassos del seu govern. Malauradament, no podem pensar en una Unió cohesionada. Al contrari, a l’escalf del trumpisme triomfant, els cavalls de Troia de l’autoritarisme a Europa -sigui nord-americà, sigui prorus- s’expressaran amb menys rubor. Els primers temps d'aquest nou escenari seran durs. Si Europa no defalleix, i en això la psicologia del seu lideratge és un aspecte bàsic, es pot evitar una davallada europea.
Les referències sobre un Trump feixista i les comparacions amb els anys 30 poden tenir base. Però, de moment, al que més s’assembla la nova Administració és als seus predecessors de finals del XIX i als governs dels anys 20, provincians, reaccionaris i hostils a tot multilateralisme. En contra de Trump, caldria afegir que el món d’avui no és el mateix amb el que ell somia. Els Estats Units no són una superpotència a l’alça i no estan en condicions d’imposar el seu full de ruta sense més. David Brooks, columnista conservador crític amb Trump, aconsellava fa uns dies que, si volien guanyar, els adversaris del nou president havien de parlar menys de feixisme i més de caos i incompetència. Pot ser un bon consell.