El Consell Europeu celebrat aquest dijous a Brussel·les ha fet un pas més en l'aposta de la Unió Europea (UE) per dotar-se d'una estructura de defensa pròpia, amb una primera mobilització de 150.000 milions d'euros. Malgrat l'oposició d'Hongria a mostrar un suport explícit a Ucraïna, els líders europeus van mostrar escalf a Volodímir Zelenski. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va presentar un pla per assolir l'autonomia defensiva de la UE amb el títol ben intencionat de Rearmar Europa.
El debat en aquests moments en el si de la UE ja no és si s'ha d'optar per una política de rearmament sinó sobre el nivell de l'esforç, mentre les contínues sortides de to de Donald Trump estressen Brussel·les i Vladímir Putin sembla gaudir de la partida que no es juga només en els camps de batalla sinó en les grans capitals i les xarxes. Com afectarà aquesta aposta estratègica en la vida dels ciutadans quines implicacions té? Abel Riu, president del think tank en relacions internacionals Catalonia Global, i Pablo Pareja, professor de Relacions Internacionals de la UPF, ho aborden en conversa amb Nació.
Qui ho paga: el cost social
Von der Leyen ha xifrat el seu programa de rearmament en 800.000 milions. Cada país hauria d'incrementar un 1,5% del seu PIB en defensa de mitjana, percentatge que podria aportar 650.000 milions. Considerada com a partida extraordinària, Brussel·les no sotmetria aquest esforç a l'exigència de dèficit del 3%, fet que donaria un marge als estats. Un total de 150.000 milions es canalitzarien a través de préstecs als estats, endeutant-se en els mercats de capitals. La Comissió també vol mobilitzar capital privat i reorientar els fons de cohesió.
"La UE intentarà que aquest esforç no repercuteixi en l'estat del benestar i es recorrerà al deute per evitar retallar en partides sensibles", assenyala Riu, que subratlla la importància que un país com Alemanya ja ha expressat la voluntat de posar fi al fre al deute que estableix la Constitució. "Friedrich Merz, el futur canceller, fins i tot ha passat de parlar d'autonomia estratègica a independència respecte els Estats Units", assegura.
Per a Pareja, sí que hi haurà un cost social: "Que un país incrementi el PIB militar de l'1,5 al 2% és molt. Potser no es retallaran directament les pensions, però és probable que algunes promeses sobre el seu increment, o augments del salari mínim es vegin afectats perquè els romanents de despesa no executada es destinaran ara a seguretat", remarca.
Una oportunitat per a la indústria
Una estratègia decidida per a l'autonomia europea en seguretat implica també una aposta per a la reindustrialització. Per a països com Catalunya, de forta tradició industrial, això pot ser una oportunitat, que pot donar noves sortides a sectors com l'automoció i la mobilitat, que podran revitalitzar les seves cadenes de muntatge. Un sector, a més, pot arribar a crear llocs de treball de qualitat. Riu posa de manifest que dues terceres parts de les importacions d'armament europeu provenen dels Estats Units, i que caldria reinvertir en producció europea per revertir aquesta dependència.
Pareja assenyala que a Europa hi ha poc teixit que cobreixi tota les fases productives. "Quan Trump reclama que la UE gasti més en la seva seguretat, no ho diu només perquè vol equilibrar els esforços amb el dels aliats sinó que també està dient als europeus que vol que comprin més productes nord-americans", sosté. El professor de la UPF subratlla que fa anys que el continent ha perdut autonomia en altres àmbits com l'energètic i l'alimentari: "En lloc de subvencionar els agricultors perquè abandonessin conreus, hagués estat millor ajudar-los per seguir produint", manifesta.
Regne Unit, França, Alemanya... i Polònia
Tots dos analistes destaquen la importància de les cimeres convocades per Emmanuel Macron a París i Keir Starmer a Londres. El Regne Unit i França han agafat els regnes, i Alemanya ja ha donat senyals que vol estar també en el lloc de comandament. Però Riu apunta l'altre país clau en aquests moments: Polònia. En aquest país, els ciutadans ja han notat el canvi d'escenari: "És el que ha crescut més els darrers vint anys, el que gasta més en defensa (més d'un 4%) i que des de la invasió d'Ucraïna ha reforçat les seves tropes i l'adquisició d'armament". La seva posició geogràfica ho explica tot: frontera amb Ucraïna, Bielorrússia i Rússia.
Macron: un 2% del poder nuclear és molt
Pareja posa èmfasi en el paper de França en aquests moments. Macron aprofita el moment per fer valer el seu pes en l'escena internacional i al posar l'arsenal nuclear a disposició de la UE, reclama que la Unió sigui vista com un interlocutor davant les negociacions sobre Ucraïna i més enllà. Pel professor de la UPF, França "només" té el 2% dels caps nuclears del planeta (prop de 300), però són "més que suficients" per destruir el món i, per tant, són "tan suficients com els dels Estats Units".
Cap a un exèrcit europeu?
Riu veu versemblant un esforç mancomunat dels socis en defensa, però allunya la possibilitat propera d'un exèrcit europeu: "Per assolir això, els estats haurien de fer una cessió de sobirania que ara no sembla viable. Sí que veurem operacions amb comandament únic". El president de Catalonia Global -i en això coincideix amb Pareja- no veu un rebrot del moviment pacifista. Tots dos assenyalen les diferències amb l'aparició dels moviments ecopacifistes dels 80, a les acaballes de la Guerra Freda: "Ara hi ha la percepció d'amenaça".
El professor de la UPF apunta a una interpretació diferent de l'escena humiliant amb Zelenski a la Casa Blanca: "Alguns observadors han assenyalat que l'objectiu de la intervenció menyspreadora de J.D. Vance va ser donar garanties a un Putin que no se n'acaba de refiar de Washington i a qui costarà més del que creia Trump de dur a la taula de negociacions". Per a Riu, el panorama és colpidor. "Però és el món en què viurem i pot ser una oportunitat perquè Europa agafi finalment els regnes del seu destí", recalca.