Llibert Ferri coneix bé Rússia. Ha estat corresponsal de TV3 a Moscou i a l’Europa de l’est. Fa molts anys que segueix Vladímir Putin. Els seus treballs periodístics volen sempre transmetre contingut sense apriorismes, aportant al lector instruments perquè arribi a les seves pròpies conclusions. Ara ha recuperat els seus articles sobre la realitat russa escrits els darrers anys i els ha ampliat amb noves reflexions a l’escalf de l’actualitat immediata.
El resultat és un llibre interessant: Putin ens observa (Pagès editors). Hi conversem a la llibreria Ona, on l'autor analitza els darrers esdeveniments produïts en el front ucraïnès i el que es pot desfermar després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca. Molt crític amb Europa, considera que els líders de la UE i el Regne Unit an entès finalment la gravetat de la situació. L'entrevista té lloc just quan la UE acaba d'aprovar una primera mobilització de fons per solificar la seva defensa.
Diu que aquest no és un llibre de carrer.
No és un llibre de carrer, que són els que m'agraden a mi. A mi m'agrada el paisatge urbà, humà, social, on passen coses, i entrevistar gent. És el que he fet sempre i després, amb temps, fas un recull, ho resitues i treus un llibre amb un periodisme molt directe, més literari. Aquí, en canvi, el que faig és revisar les meves pròpies valoracions i anàlisis i recomposo un puzzle.
En quina previsió de les que havia fet es va equivocar o la realitat el va desmentir?
Em vaig equivocar, per exemple, amb el mateix esclat de la guerra a Ucraïna. És un error meu, com també de politòlegs i dirigents que no pensaven que això acabaria així. Jo esperava un cop d'efecte, però mai amb un atac així. Sectors dels serveis d'intel·ligència anglosaxons ho detectaven i ho van advertir. Que Putin estava mentint i donant pistes cada vegada més falses. Vaig pensar que al líder rus tampoc li interessa una guerra oberta perquè ja tenia un bocí del país, Crimea, i una part del Donbàs. Se'm va escapar que allò no era la Guerra Freda, sinó l'inici d'un altre procés d'equilibris mundials.
Vaig escriure un article que em va demanar TV3 que es titulava Una guerra amb patates. És a dir, jo me la menjava amb patates. I a partir d’aquí, vaig decidir escriure aquest llibre. En el que no m'he equivocat és en què vaig veure venir que si Trump guanyava, tindríem un problema. Això és una nova versió del pacte Molotov-Ribbentrop entre l’URSS i Alemanya el 1939.
Ho veu tan clar?
Sí. El 17 de març de l'any passat, Putin va guanyar les eleccions amb un 87% dels vots, que és increïble i ja denota que allò és un autèntic estat policial que juga a fer eleccions. Aleshores vaig preguntar-me què passaria amb les eleccions americanes. Tenim ja tot una simptomatologia des de l’assalt al Capitoli.
S’ha repetit que l'acostament d’Ucraïna a l'OTAN era la raó de Moscou per justificar la guerra. Respon a la veritat?
Sincerament, crec que no. Que l'acostament de l'OTAN a les fronteres del que era la Unió Soviètica es va fer molt malament, d'una manera molt barroera, és cert, i això va influir. Aquí es va anar incubant el Putin ressentit, que se sent hostilitzat per tothom, i en això és similar al Hitler ferit per les reparacions de la Primera Guerra Mundial. Hi ha una certa analogia.
Però la seva pretensió va més enllà.
Sí, sí. El que té al cap és una expansió en sentit imperial. I ja ho demostra el 2008, quan ell és primer ministre i el president és Dmitri Medvédev, i hi ha l'atac a Geòrgia i la pràctica annexió d'Abjàsia i Osètia del Sud. Això va ser el 2008. Al cap de sis anys, ja va ser Ucraïna, fent-se amb Crimea. O sigui, estava claríssim que hi havia un pla. Altra cosa és que aconsegueixi el que vol.
"Hi ha moltes analogies entre la situació d'ara i la dels anys 30, però els Estats Units actuals no tenen res a veure amb la República de Weimar, que era un estat fallit"
L'escena de Trump i Vance contra Zelenski a la Casa Blanca, quines reflexions li ha generat?
Aquell espectacle? Jo crec que una escena com aquella seria l'enveja del Goebbels. Hitler havia amenaçat molt, però sempre ho havia fet en privat. En el cas austríac, va amenaçar el canceller, però tot en espais privats. Ara bé, dit això, tampoc podem fer una analogia fàcil entre els Estats Units d’ara i l’Alemanya dels anys 30, que seria simplista. Perquè els Estats Units no són la República de Weimar, que era un país fallit, en descomposició. I va ser relativament fàcil l’ascens de Hitler al poder.
Escenes comparables n’hi ha. Hitler arriba el poder el 30 de gener del 1933, i el 25 de febrer ja convoca, a través de Goering, una reunió amb els principals empresaris i financers, i els diu que, si es porten bé, faran negocis. I que poden tenir mà d'obra molt barata. I, amb l’Holocaust, va ser autènticament gratuïta. L’episodi es dona de manera semblant el gener del 2025, quan Trump, Vance i Elon Musk es reuneixen amb el gran empresariat de Silicon Valley.
Tot plegat és molt angoixant.
Sí, però els Estats Units són institucionalment més sòlids. Veurem com afecten les mesures de l'Elon Musk de polir-se part de l'Estat. Algunes enquestes ja assenyalen un descens de la popularitat. Veurem.
I la resposta d’Europa, com la valora?
Una cosa és que Ursula von der Leyen acordi un pla de 800.000 milions d’euros però per crear una força armada europea s’ha de tenir present que els codis, els mecanismes informàtics i de mobilització estan en bona part en mans dels Estats Units. Això com s’organitza? En el tema de la seguretat, a Europa sempre s’ha barrejat la desídia amb la manca de valentia. Va passar amb la Comunitat Europea de Defensa, el 1954, per anar cap a una força pròpia al marge de l’OTAN, però això es va bandejar. Després es va crear l’Agència Europea de Defensa, el 2001, però no se’n parla mai més. Aquí han fallat moltes coses. I l’OTAN? Ja veurem si existirà d'aquí a uns anys. Elon Musk està dient que s’ha de sortir de l’Aliança Atlàntica i de l’ONU. El que sí que veiem és que Londres torna a ser l’eix central a Europa.
El veu com una peça determinant?
Home, sí. Londres torna ser l’eix, com ho va ser el 1940. Primer hi va haver un Chamberlain que es va rendir davant Hitler, però després sorgeix un Churchill. I ara estem en aquest punt amb Starmer i Macron, i veurem si això tira endavant. Realment, hi ha analogies que impressionen. En la conferència de Munic del setembre del 1938, Europa s’arronsa i lliura els Sudets a Hitler. Permet l’annexió d’Àustria i de Txecoslovàquia, i també la mort de la República espanyola. Tot això en un únic paquet. I ara, el 2025, tenim el senyor Vance a Munic acusant Europa de ser la culpable del deteriorament de la democràcia. És a dir, l’acusa de fer el que està fent ell. Són els mecanismes projectius de Freud.
El règim de Putin té més de l'antic sistema soviètic o del vell tsarisme?
És una barreja. En molts aspectes, la terminologia que utilitza últimament és de tipus imperial, ho dic en el llibre, es refereix a Rússia com a molt més que un estat, com un espai espiritual. Putin té molt d’Stalin i també d’una idea de la vida russa com a sagrada, amb un mandatari que és alhora amo i redemptor i a qui no es pot qüestionar. Al costat d’aquest sentit de redempció, hi ha els altres elements, que són la por, la mentida i la guerra. Sempre ha estat així.
"Putin té molt d'Stalin, entén Rússia com a molt més que un estat; com un espai sagrat del qual ell és amo i redemptor"
Al final del llibre cita una frase d’Stefan Zweig: “Els contemporanis mai no aconsegueixen adonar-se dels moviments de fons que determinen el seu temps”. Estem en aquesta situació? No sabem ben bé el que ens passa?
La vaig citar per primer cop fa nou anys, amb motiu de la primera presidència de Trump. En un article a El Temps que es titulava “Putin i Trump: amics i fins a quan?”. D’alguna manera, això continua sent vigent.
Estem davant d'un seguit de moviments que poden ser de fons, o potser estem veient episodis erràtics sense una línia clara?
Crec que hi ha una part de fons que va quedar interrompuda quan Trump va perdre les eleccions. Indubtablement, s’havien produït atacs informàtics, cibernètics, contra els Estats Units i contra la candidatura de Hillary Clinton. És claríssim. Si era elegida una persona com Kamala Harris, tot això se n'anava en orris. Però això no va passar. Va passar el pitjor dels escenaris. L’any passat, abans de les eleccions, Trump va dir allò que si Putin atacava Europa, doncs que l’ataqués. Estava claríssim el que portava al cap.
En el llibre també recorda que, malgrat que Putin vol aparèixer com a totpoderós, han aparegut molts senyals de fragilitat. La caiguda d’Al-Assad a Síria, el fet que no ha pogut evitar un atemptat en ple centre de Moscou contra el general Kirillov, una figura molt important, obra dels serveis ucraïnesos, o l'enfonsament del vaixell Ursa Major.
Indubtablement. de fet, l’operació especial a Ucraïna havia de durar dues o tres setmanes i porta tres anys. Això cal tenir-ho en compte. Després cal veure si Putin acabarà veient Trump com un aliat sòlid i imprescindible o, segons com vagin les coses i la situació econòmica, amb els aranzels, si l'acabarà veient com un representant d'una etapa de declivi del capitalisme americà. Putin està molt influït per la idea del feixisme roig d’Aleksander Duguin. Ell prové del KGB i ha interioritzat la idea de la decadència de l’Occident més vell. Duguin, un home amb bones relacions amb Steve Bannon, té un opuscle del 1997 que es titula Per un feixisme roig sense fronteres.
Es parla d’un nou món i que entrem en una nova era, però el que sembla que hi ha més són interrogants.
Sí, Trump pot dir el que vulgui i l’endemà el contrari. He agafat una idea d’un editorial de The Economist, que parlava de dos Trump: un indubtablement autoritari i un altre que, amb tot, no deixa de provenir d’un país de valors democràtics.
"No veig Putin amb tanta força com per apoderar-se de més països"
S’imagina que, si a Putin li surten bé les coses a Ucraïna, vulgui apoderar-se d’altres països?
Ho veig difícil. Veig Putin fent una invocació sagrada, com predestinada sobre el destí de Rússia, però no li veig tanta força. Té molta gent. Com Stalin, que va enviar milers i milers de soldats a morir a Stalingrad. Pot arribar Putin a les portes de Berlín? Home, l’OTAN es va crear també per evitar que Alemanya tingués un exèrcit potent, aquesta és la veritat. I l’Aliança Atlàntica es pot diluir. Però França i el Regne Unit tenen dispositius nuclears.
El desenllaç de la guerra a Ucraïna definirà la nostra època, com diu en el llibre?
Sí, però no goso a dir de quina manera. Crec que Ucraïna és el que va ser Polònia l’any 1939 i és el preludi d’alguna cosa. Tampoc veig que als Estats Units els interessi un Putin que emergeixi com a gran vencedor. Recordem que el pacte Molotov-Ribbentrop per repartir-se Polònia va fer que Stalin presentés l’acord com un gran èxit que garantia la pau entre Rússia i Alemanya durant anys i no en va durar ni dos. I això que Stalin li havia donat gas i petroli a Alemanya a preu de saldo. Per això, després de la invasió alemanya de Rússia, Stalin triga gairebé una setmana a aparèixer. I quan surt, no parla de camarades sinó de germans, utilitzant el llenguatge tsarista.
El panorama és tèrbol, però hi veu alguna llum?
Home, està molt bé que l'endemà mateix que Trump anunciï la fi de l'ajuda militar i econòmica a Ucraïna, la Comissió Europea ja plantegi obertament un pla per refer un espai europeu militar. Això ja no és Chamberlain a Munic. No sabem si Macron i Starmer són Churchill, però ja sabem que no seran Chamberlain. El que passa és que han tingut molt de temps per actuar. S’ho han de fer mirar però crec que n’han après.