El proper divendres farà 21 dies que estaran en vaga de fam Jordi Turull i Jordi Sánchez i 18 Josep Rull i Joaquim Forn a causa del bloqueig en un procés judicial que els manté en presó preventiva des de fa mesos. Per si això no fos poc, el consell de ministres del 21-D ha anat a coincidit, capriciosament, amb l’aniversari de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, uns comicis obligats i presidits pel 155 que ara molts tornen a reclamar.
Sobre la nova demanda de 155, el PSOE sembla disposat, amb algunes declaracions, com les últimes de Meritxell Batet, a calmar els ànims. Però segons quins aldarulls es produeixin divendres i com decideixin solucionar-los el miler d’agents que han d’arribar –esperem que sense cops de porra–, seran moltes més veus les que demanar tornar a intervenir Catalunya tot i que seria un moviment molt maldestre per al govern socialista.
Si l’executiu espanyol fos una empresa privada ja hauria encarregat una anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) per veure els pros i els contres de celebrar el 21-D un consell de ministres a Barcelona i veure si és una bona idea dur-lo a terme o no. I no l’hauria superat, val a dir.
Fent l’exercici de mirar-ho des del punt de vista del que té a guanyar Pedro Sánchez amb aquesta posada en escena –perquè no és més que això, una escenificació metafòrica de com a prop és, presumptament, el seu govern de Catalunya– trobarem el següent. En l’apartat de capacitats internes, com a debilitats, hi ha la poca experiència d’aquest executiu; les febles raons que han donat per fer la reunió a Barcelona –per molt que s’hagi d’anunciar el nou salari mínim–, i el poc suport dels altres grups parlamentaris, mentre que com a Fortaleses només hi ha el fet que ells són la llei i poden fer i desfer el que vulguin i on vulguin. Que no és poc quantitativament, però sí qualitativament.
Centrem-nos ara en el punt de vista extern. En el medi, les Oportunitats –allò positiu que els pot aportar la reunió a la ciutat comtal– de què gaudeixen són les d’estendre ponts amb Catalunya. Però en aquest cas les Amenaces també superen els punts positius: un suposat acostament que s’ha entès com una provocació, uns ponts que arriben massa tard i sense fonaments, una expectativa de rebuda poc amistosa per part de la societat civil i una necessitat de resposta a aquesta rebuda que hauran de calibrar fins a on la fan arribar: si amb un simple discurs de menyspreu o amb una força policial repressora tot i els esforços per repetir la paraula “proporcionada”.
Fem ara una mirada més simple i menys tècnica. Pot venir el govern socialista a Barcelona a fer el seu consell de ministres de cada divendres? Res no els ho pot impedir, ja que en l’actual marc polític i legal Catalunya és part del seu territori. Però tant dret tenen de reunir-se els ministres com el tenen els ciutadans de manifestar-s’hi en contra. I tanta obligació tenen els polítics de garantir una cosa com l’altra.
Sobre la nova demanda de 155, el PSOE sembla disposat, amb algunes declaracions, com les últimes de Meritxell Batet, a calmar els ànims. Però segons quins aldarulls es produeixin divendres i com decideixin solucionar-los el miler d’agents que han d’arribar –esperem que sense cops de porra–, seran moltes més veus les que demanar tornar a intervenir Catalunya tot i que seria un moviment molt maldestre per al govern socialista.
Si l’executiu espanyol fos una empresa privada ja hauria encarregat una anàlisi DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) per veure els pros i els contres de celebrar el 21-D un consell de ministres a Barcelona i veure si és una bona idea dur-lo a terme o no. I no l’hauria superat, val a dir.
Fent l’exercici de mirar-ho des del punt de vista del que té a guanyar Pedro Sánchez amb aquesta posada en escena –perquè no és més que això, una escenificació metafòrica de com a prop és, presumptament, el seu govern de Catalunya– trobarem el següent. En l’apartat de capacitats internes, com a debilitats, hi ha la poca experiència d’aquest executiu; les febles raons que han donat per fer la reunió a Barcelona –per molt que s’hagi d’anunciar el nou salari mínim–, i el poc suport dels altres grups parlamentaris, mentre que com a Fortaleses només hi ha el fet que ells són la llei i poden fer i desfer el que vulguin i on vulguin. Que no és poc quantitativament, però sí qualitativament.
Centrem-nos ara en el punt de vista extern. En el medi, les Oportunitats –allò positiu que els pot aportar la reunió a la ciutat comtal– de què gaudeixen són les d’estendre ponts amb Catalunya. Però en aquest cas les Amenaces també superen els punts positius: un suposat acostament que s’ha entès com una provocació, uns ponts que arriben massa tard i sense fonaments, una expectativa de rebuda poc amistosa per part de la societat civil i una necessitat de resposta a aquesta rebuda que hauran de calibrar fins a on la fan arribar: si amb un simple discurs de menyspreu o amb una força policial repressora tot i els esforços per repetir la paraula “proporcionada”.
Fem ara una mirada més simple i menys tècnica. Pot venir el govern socialista a Barcelona a fer el seu consell de ministres de cada divendres? Res no els ho pot impedir, ja que en l’actual marc polític i legal Catalunya és part del seu territori. Però tant dret tenen de reunir-se els ministres com el tenen els ciutadans de manifestar-s’hi en contra. I tanta obligació tenen els polítics de garantir una cosa com l’altra.