El president Aragonès ha signat aquest dilluns el decret de convocatòria de les eleccions per al 12 de maig. La no aprovació dels pressupostos de la Generalitat ha abocat Aragonès a recórrer a les urnes. Una campanya és també un gran debat nacional i fora bo que la que és a punt d'encetar-se servís sobretot per confrontar models de país i fer-ho amb rigor i respecte. Recuperant un element que és més necessari que mai i un antídot contra el populisme, com és el component pedagògic que té també la política. Però no és segur que hagi de ser així.

L'envitricollat pols entre els partits ha precipitat de manera brusca la fi de la legislatura. Des del 2010 cap legislatura ha esgotat el seu mandat. El que pot ser necessari en moments determinats esdevé un senyal d'anomalia quan es converteix en habitual. Sobretot quan el que acaba provocant la ruptura no és tant la impossibilitat filosòfica d'uns acords mínims, sinó la dificultat d'explicar-se i explicar-ho tot a la ciutadania. Perquè ningú creu que el Hard Rock hagi estat realment el motiu del bloqueig dels comptes. Si més no, aquesta hauria de ser una oportunitat perquè les diverses formacions exposessin què pensen sobre l'escola, la sanitat o la política de l'aigua.

Cap país escapa a la política de les emocions. El veí portuguès s'acaba d'afegir al corrent de fons, tot i que la crispació i la polarització tan present a altres països no ha arribat amb el mateix ímpetu a la república ibèrica. Sortida del procés, la societat catalana contempla les contradiccions inevitables entre el bloc sobiranista i el constitucionalista, i especialment en el si del primer, amb un cert tedi.   

Davant una política que no sempre canalitza amb eficàcia els problemes pendents, la temptació de buscar refugi en l'emocionalitat és indubtable. Ho veurem en el combat entre els principals partits independentistes. Aquest dijous, el president Carles Puigdemont anunciarà les seves intencions de cara al 12-M, un cop l'amnistia està finalitzant els tràmits parlamentaris. La pugna intersobiranista recorrerà per força a la retòrica de les grans paraules.  

La presència de formacions d'extrema dreta, també en l'hemisferi sobiranista, facilitarà que brolli la demagògia en temes molt sensibles que requereixen una aproximació assenyada i responsable, especialment en immigració o seguretat pública. Ara potser també en un expedient delicat com és el model penitenciari. Es debatrà sobre el model de país, finalment? Si l'emocionalitat és un parany per evitar parlar de polítiques reals, també ho és advocar ara per una suposada gestió "de les coses" que vol defugir posar damunt la taula el model territorial i la relació amb l'Estat. Que també afecta, i molt, a la vida quotidiana de la gent.