Ho podem dir ja ara: Vox traurà un bon resultat, o com a mínim un resultat inquietant el 28-A. I no parlem només de les espanyes, sinó de Catalunya. I més concretament, de la circumscripció de Barcelona. I no servirà de gaire cosa limitar-se a lamentar-ho i a maleir els seus votants. 

Que ningú no se n'estranyi ni s'esquinci els vestits. Els postulats del partit ultra han fet forat en part de la societat espanyola per diverses raons que han estat -i seguiran sent- analitzades per gent que en sap molt més: incertesa davant la globalització, por a les conseqüències de la immigració, desacord amb les polítiques de gènere, o ànsies d'un discurs fort en una època líquida, per apuntar alguns exemples. I part de la societat catalana no és en absolut impermeable a aquest discurs, com pot pot constatar qualsevol que hagi recorregut al vell mètode demoscòpic de fet tallats a les barres dels bars.

I a més, esclar, hi ha la qüestió "nacional" -amb fricativa dental sorda-. No ja el rebuig de les reivindicacions sobiranistes, sinó del propi autogovern i de tot el que representa: institucions, mitjans, model educatiu, lingüístic, i, en definitiva, tot el que fa que Catalunya sigui diferent de -per exemple, i sense ànim de personalitzar-, Albacete. I part de la societat catalana tampoc és gens impermeable a aquest discurs, com es pot comprovar no només fent tallats, sinó recordant els darrers resultats de Ciutadans, en unes eleccions celebrades en ple 155 i amb els blaus que van fer els piolins encara no ben guarits.

Ni Cs ni el PP tenen ja el duopoli de l'espanyolisme més ferotge. Ara n'hi ha uns altres de més abraonats. Uns votants encara més explícitament aliens al projecte de Catalunya com a poble (i com a un sol poble). I als més i menys abraonats caldrà, però, tenir-los presents. Perquè ficar-los al calaix dels malendreços, reduir la seva incòmoda presència a una anomalia no ajudarà pas aquest projecte. Ni a dotar-lo de solidesa, ni en allò tan important de mesurar les forces pròpies i alienes.