El 21 de desembre els independentistes vam assolir una victòria en les pitjors condicions possibles i amb una participació extraordinària, trencant el mite de la majoria silenciosa contrària que l’unionisme havia esgrimit repetides vegades en el passat. Avui disposem d’una base electoral de més de dos milions de votants que ens legitima per continuar el procés d’emancipació nacional. Un resultat que impedeix al bloc del 155 ocupar les nostres institucions per la via democràtica. I poc més.
El resultat no ens ha retornat a la República que vam aprovar l’u d’octubre i que el Govern català no va fer efectiva davant l’amenaça indissimulada d’una violència desmesurada per part de l’Estat. I no ens l’ha tornat perquè aquesta mai es va posar en marxa. De fet, ni tant sols ens han tornat les institucions que l’havien de fer possible, donada la intervenció de Rajoy via article 155 de la Constitució. Així que, amb prou feines recuperarem les institucions quan fem efectiva la majoria d’escons independentistes.
Durant el darrers mesos hem patit desànim i abatiment en veure els nostres líders injustament empresonats o a l’exili sota acusacions inversemblants d’una violència inexistent. I hem desplegat una campanya antirepressiva que ha omplert de groc les places i els carrers, protagonitzant mobilitzacions durant les festes de Nadal que no aturarem fins veure en llibertat els Jordis, en Quim i l’Oriol, així com el retorn de Brussel·les del president Puigdemont i la resta dels membres del Govern legítim.
Però el govern espanyol no té cap incentiu per deixar anar els seus ostatges, car és aquesta la condició dels nostres presos polítics en el marc del conflicte actual. Perquè malgrat perdre les eleccions convocades sota la pressió internacional, el govern espanyol pot sobreviure en aquesta situació durant mesos i anys. Qui està obligat a cercar una sortida per aprofitar la majoria assolida el 21-D és el sobiranisme. Creure que l’independentisme ja té en situació d’escac a l’Estat és pensament màgic.
Perquè si alguna cosa ha aprés el govern espanyol és que mitjançant la repressió ens pot condicionar l’agenda i també l’estratègia. I ho continuarà fent mentre no desterrem el pensament màgic d’un procés que anem guanyant, encara que no sempre ho sembli. I el fet que a pocs dies de la constitució del Parlament que ens ha de permetre reprendre la iniciativa encara estiguem discutint com ha de ser la mesa o qui ha de presidir el Govern perquè els principals implicats són a l’exili, a la presó o estan encausats, n’és la prova evident.
Durant la darrera campanya electoral hem basat les propostes del bloc republicà en tres objectius que no estaven al nostre abast: l’alliberament dels presos polítics, la retirada de l’article 155 i la recuperació de les nostres institucions. Això avui està en mans de l’estat espanyol. En canvi hem oblidat ràpidament el que hem assolit amb un esforç que no podem abaratir: una ciutadania que no s’ha plegat a la campanya de la por i una majoria d’escons que permet recuperar un Parlament i un govern sobiranistes.
I és aquí on cal fer la reflexió: no disposem de República però disposem d’una majoria que hem d’utilitzar, i no ens podem permetre el luxe de que l’Estat ens bloquegi aquesta majoria mitjançant els seus ostatges a la presó o a l’exili. I creure que utilitzem la majoria d’escons al Parlament per bloquejar l’elecció d’un Govern si no torna el president legítim posa més pressió a Rajoy és fer-se trampes al solitari i tornar a oferir en safata la iniciativa a l’estat espanyol.
Hem de fer tots els esforços legals i totes les mobilitzacions que estiguin al nostre abast per treure els ostatges de la presó i facilitar que els membres del Govern tornin de l’exili quan abans millor, i reforçar el seu lideratge polític i social. Però no podem aturar el procés sine die fins que assolim aquest objectiu, sinó que hem de fer-lo compatible amb la resta de fronts oberts. Fronts que necessiten de la nostra reflexió i de la nostra participació.
En la mesura que fem avinent a l’Estat que ja no disposa de la capacitat de bloquejar-nos, els independentistes reprendrem la iniciativa i podrem encarar aquesta nova fase d’un procés d’emancipació que anem guanyant, però que va per llarg. I això passa per separar la necessària lluita antirepressiva dels objectius polítics, encarar la conformació d’un Govern independentista sense el condicionant dels ostatges, i obrir un debat sobre el nou full de ruta.
I el que és més important, ens cal recuperar la iniciativa al carrer. Un moviment d’emancipació que va sorgir al carrer, mitjançant les consultes populars no pot quedar aturat per un debat entorn la conformació d’un Govern que amb prou feines podrà administrar allò que li permeti el 155 o el codi penal. Cal una nova estratègia, compartida entre tots els actors sobiranistes, per encarar aquesta nova etapa i preparar el nou embat.
El resultat no ens ha retornat a la República que vam aprovar l’u d’octubre i que el Govern català no va fer efectiva davant l’amenaça indissimulada d’una violència desmesurada per part de l’Estat. I no ens l’ha tornat perquè aquesta mai es va posar en marxa. De fet, ni tant sols ens han tornat les institucions que l’havien de fer possible, donada la intervenció de Rajoy via article 155 de la Constitució. Així que, amb prou feines recuperarem les institucions quan fem efectiva la majoria d’escons independentistes.
Durant el darrers mesos hem patit desànim i abatiment en veure els nostres líders injustament empresonats o a l’exili sota acusacions inversemblants d’una violència inexistent. I hem desplegat una campanya antirepressiva que ha omplert de groc les places i els carrers, protagonitzant mobilitzacions durant les festes de Nadal que no aturarem fins veure en llibertat els Jordis, en Quim i l’Oriol, així com el retorn de Brussel·les del president Puigdemont i la resta dels membres del Govern legítim.
Però el govern espanyol no té cap incentiu per deixar anar els seus ostatges, car és aquesta la condició dels nostres presos polítics en el marc del conflicte actual. Perquè malgrat perdre les eleccions convocades sota la pressió internacional, el govern espanyol pot sobreviure en aquesta situació durant mesos i anys. Qui està obligat a cercar una sortida per aprofitar la majoria assolida el 21-D és el sobiranisme. Creure que l’independentisme ja té en situació d’escac a l’Estat és pensament màgic.
Perquè si alguna cosa ha aprés el govern espanyol és que mitjançant la repressió ens pot condicionar l’agenda i també l’estratègia. I ho continuarà fent mentre no desterrem el pensament màgic d’un procés que anem guanyant, encara que no sempre ho sembli. I el fet que a pocs dies de la constitució del Parlament que ens ha de permetre reprendre la iniciativa encara estiguem discutint com ha de ser la mesa o qui ha de presidir el Govern perquè els principals implicats són a l’exili, a la presó o estan encausats, n’és la prova evident.
Durant la darrera campanya electoral hem basat les propostes del bloc republicà en tres objectius que no estaven al nostre abast: l’alliberament dels presos polítics, la retirada de l’article 155 i la recuperació de les nostres institucions. Això avui està en mans de l’estat espanyol. En canvi hem oblidat ràpidament el que hem assolit amb un esforç que no podem abaratir: una ciutadania que no s’ha plegat a la campanya de la por i una majoria d’escons que permet recuperar un Parlament i un govern sobiranistes.
I és aquí on cal fer la reflexió: no disposem de República però disposem d’una majoria que hem d’utilitzar, i no ens podem permetre el luxe de que l’Estat ens bloquegi aquesta majoria mitjançant els seus ostatges a la presó o a l’exili. I creure que utilitzem la majoria d’escons al Parlament per bloquejar l’elecció d’un Govern si no torna el president legítim posa més pressió a Rajoy és fer-se trampes al solitari i tornar a oferir en safata la iniciativa a l’estat espanyol.
Hem de fer tots els esforços legals i totes les mobilitzacions que estiguin al nostre abast per treure els ostatges de la presó i facilitar que els membres del Govern tornin de l’exili quan abans millor, i reforçar el seu lideratge polític i social. Però no podem aturar el procés sine die fins que assolim aquest objectiu, sinó que hem de fer-lo compatible amb la resta de fronts oberts. Fronts que necessiten de la nostra reflexió i de la nostra participació.
En la mesura que fem avinent a l’Estat que ja no disposa de la capacitat de bloquejar-nos, els independentistes reprendrem la iniciativa i podrem encarar aquesta nova fase d’un procés d’emancipació que anem guanyant, però que va per llarg. I això passa per separar la necessària lluita antirepressiva dels objectius polítics, encarar la conformació d’un Govern independentista sense el condicionant dels ostatges, i obrir un debat sobre el nou full de ruta.
I el que és més important, ens cal recuperar la iniciativa al carrer. Un moviment d’emancipació que va sorgir al carrer, mitjançant les consultes populars no pot quedar aturat per un debat entorn la conformació d’un Govern que amb prou feines podrà administrar allò que li permeti el 155 o el codi penal. Cal una nova estratègia, compartida entre tots els actors sobiranistes, per encarar aquesta nova etapa i preparar el nou embat.