En el final de curs dels mitjans televisius i radiofònics del mes de juliol es prodigava pels platós i estudis un home, David Madí, i un llibre titulat Merèixer la victòria. Talment com si no tingués padrins, sempre es presenta com el que sap més de política i de negocis. Sobretot de la política que fa negocis o dels que només interessa el que és públic si hi ha guanys privats.
La tesi principal de la bibliografia de qui es vanta de ser la ment pensant i l’estratega de l’etapa més autodestructiva de la força política del nacionalisme conservador que un dia fou CiU és que l’amor a la seva definició de pàtria (dona per suposat que només la seva versió és l’adequada) els eximia llavors, i en un futur, dels escrúpols necessaris, i que la seva funció és aconseguir reconduir a Junts per Catalunya cap al neopujolisme que enyora i proclama.
Parla als micròfons, que el seu nou llibre li ha obert, de reconstruir el sistema català de poder on tot el que vagi en contra dels seus interessos econòmics, hom considera incapacitat per a la gestió pública, ja que les victòries electorals són per fer negocis en els passadissos de les institucions catalanes.
Acostuma a parlar de manera pedant amb una obsessió per manar des de darrere les cortines perquè, en el fons, els sous de les administracions públiques li semblen una nimietat i el seu objectiu és poder mostrar-se al món com el triomfador en el món dels negocis, on també creu que només ell en coneix les estratègies, com va retreure-li al fiscal i a la jutgessa que van considerar provada la seva col·laboració necessària en un delicte de falsedat documental per a un delicte fiscal, en una peça separada del cas conegut com el 3% de CiU.
Des d’aquesta superioritat ens ha dit, aquestes setmanes prèvies a les vacances, que sort que ell formava part de l’estat major (una terminologia molt militar) del moment àlgid del procés perquè els “polítics” (càrrecs institucionals) no sabien on anaven. Cura amb aquesta afirmació que ve a dir, que els escollits per un sistema democràtic no van prendre les decisions i unes persones amb un nom ostentós, ampul·lós, havien de decidir en afers que concernien tota la societat.
Ja sé que per a persones com Madí els que no venen de grans llinatges i fortunes i s’atreveixen a formular propostes de redistribució de la riquesa a través de sistemes fiscals progressius som uns ingenus i ineptes per als negocis i per al poder, però en determinades entrevistes ens explica una maniobra propera a la destitució de càrrecs democràticament escollits sense que generi l’esglai que caldria.
També en aquesta línia de prendre decisions que no li pertoquen, volia i vol explicar-nos com una institució de gran envergadura per la seva distribució territorial i de gran sensibilitat per a les funcions que la llei li encomana, com és la Policia de la Generalitat, ha de ser dirigida per amics seus i doblegar-se a la seva concepció dels bons i dolents. Sobretot li ha de garantir que no tocarà els seus.
Fa basarda escoltar-lo sense filtres i exempt de la seriositat necessària sobre les palanques del poder com si es tractés d’un joc d’estratègia de sobretaula. No creu que hagi de dissimular res perquè es considera a recer dels poderosos de sempre, els diners. I ens obsequia, també sense cap necessitat de dissimular, amb el seu gran consell de metodologia per aconseguir el Govern i mantenir-s’hi: les mentides fèrtils.
David Madí intenta tornar a agrupar i controlar el poder neoconvergent i crec que s’ha oblidat de mencionar que actualment la seva influència en la cúpula de Junts està molt debilitada precisament perquè hi ha una altra figura que domina tan o millor que ell la tècnica de la mentida fèrtil: Gonzalo Boye. Per això, avui, la seva capacitat d’influència en l’entorn de l’expresident Puigdemont és molt feble.