Sembla que ja ni tan sols és motiu d’escàndol que el govern valencià hagi formalitzat el seu rebuig a celebrar el centenari de Vicent Andrés Estellés, una negativa que, sumada a la balear, deixa sola Catalunya en la missió de recordar aquest poeta nascut l’any 1924 a Burjassot i traspassat el 1993 la ciutat de València. L’argument és l’enèsima invocació de l’esperpent: Estellés, han dit PP i Vox, “pretenia la unitat lingüística del català”. Com si aquesta unitat fos una cosa que s’hagués de pretendre, i no un fet palmari per a qualsevol ciutadà mínimament endreçat. Deixem-ho aquí, perquè no acabaríem.
Fanatismes i terraplanismes a banda, el fet és que l’homenatge a Estellés es farà igualment, i amb gran alegria, al nord i també al sud, on la societat civil farà la seva amb iniciatives com les recollides a la campanya Cent d’Estellés, amb nombroses associacions i col·lectius disposats a portar la contrària al senyor conseller i torero Vicente Barrera. Cal consignar l’aparició d’una biografia posada al dia (La veu d’un poble, Sembra Llibres), que signa Pau Alabajos, cantautor avesat a l’adaptació musical de textos del poeta.
El fet que l’obra d’Estellés hagi estat sovint musicada i convertida en cançons ens recorda la seva naturalesa popular, i aquí rau la clau del rebuig practicat pel PP i Vox. No parlem d’una figura amagada als manuals de literatura, sinó d’un autor que a partir dels anys 70 va entrar a moltes llars, sovint de la mà dels trobadors. El poder de la cançó. I en primer terme, Estellés és el poeta a qui Ovidi Montllor es va apropar amb tota la vivacitat a cançons com Els amants i M’aclame a tu, i al recital de Coral romput (amb música de Toti Soler).
Per a mi és, també, qui va posar a dansar i festejar les contrades balears a Les illes, el poema que Maria del Mar Bonet va musicar a l’àlbum Alenar (1977). Diu ella que Estellés és, als seus ulls, “el poeta dels sentits”, de la llum, la joia i la sensualitat. I bé, són molts més els qui s’han deixat inspirar pels seus versos, sobretot al País Valencià: Lluís Miquel, Paco Muñoz, Remigi Palmero, Els Pavesos, Joan Amèric, Eva Dénia o Andreu Valor.
Llastimosament, amb Estellés les coses no aniran pas com dos anys enrere amb Joan Fuster, quan els governs català, valencià i balear van anar a una a l’hora de retre-li honors. Aquest fet és, sigui dit de passada, un recordatori de la gran utilitat que presenten certes campanyes abrandades a favor de l’abstenció. Però tot indica que el ressò de la seva obra ens acompanyarà igualment al llarg d’aquest any, per molt que miri de barrar-li el pas la barreja de prepotència i ignorància (dues qualitats que s’alimenten mútuament de manera tràgica) practicada per unes autoritats que van passant i que avui hi són i demà ja ho veurem.
Fanatismes i terraplanismes a banda, el fet és que l’homenatge a Estellés es farà igualment, i amb gran alegria, al nord i també al sud, on la societat civil farà la seva amb iniciatives com les recollides a la campanya Cent d’Estellés, amb nombroses associacions i col·lectius disposats a portar la contrària al senyor conseller i torero Vicente Barrera. Cal consignar l’aparició d’una biografia posada al dia (La veu d’un poble, Sembra Llibres), que signa Pau Alabajos, cantautor avesat a l’adaptació musical de textos del poeta.
El fet que l’obra d’Estellés hagi estat sovint musicada i convertida en cançons ens recorda la seva naturalesa popular, i aquí rau la clau del rebuig practicat pel PP i Vox. No parlem d’una figura amagada als manuals de literatura, sinó d’un autor que a partir dels anys 70 va entrar a moltes llars, sovint de la mà dels trobadors. El poder de la cançó. I en primer terme, Estellés és el poeta a qui Ovidi Montllor es va apropar amb tota la vivacitat a cançons com Els amants i M’aclame a tu, i al recital de Coral romput (amb música de Toti Soler).
Per a mi és, també, qui va posar a dansar i festejar les contrades balears a Les illes, el poema que Maria del Mar Bonet va musicar a l’àlbum Alenar (1977). Diu ella que Estellés és, als seus ulls, “el poeta dels sentits”, de la llum, la joia i la sensualitat. I bé, són molts més els qui s’han deixat inspirar pels seus versos, sobretot al País Valencià: Lluís Miquel, Paco Muñoz, Remigi Palmero, Els Pavesos, Joan Amèric, Eva Dénia o Andreu Valor.
Llastimosament, amb Estellés les coses no aniran pas com dos anys enrere amb Joan Fuster, quan els governs català, valencià i balear van anar a una a l’hora de retre-li honors. Aquest fet és, sigui dit de passada, un recordatori de la gran utilitat que presenten certes campanyes abrandades a favor de l’abstenció. Però tot indica que el ressò de la seva obra ens acompanyarà igualment al llarg d’aquest any, per molt que miri de barrar-li el pas la barreja de prepotència i ignorància (dues qualitats que s’alimenten mútuament de manera tràgica) practicada per unes autoritats que van passant i que avui hi són i demà ja ho veurem.