Albert Pla i Pascal Comelade, aquest dissabte a Calldetenes. Foto: Xevi MasAquest dissabte 29 d'octubre, Calldetenes es va convertir en la segona població osonenca que ha pogut gaudir del darrer espectacle d'Albert Pla, "Somiatruites". L'espectacle, gairebé calcat que a Torelló, però amb només mitja entrada a l'Auditori de Calldetenes (efecte Barça o crisi econòmica?) es basa en tot allò que borina per la ment pessigada de l'artista de Sabadell abans d'anar a dormir, els seus somnis impossibles, els seus anhels més primaris, i com sempre aporta una bona dosi de crítica social d'allò més àcida. A part d'una posada en escena d'allò més cuidada, amb el suport de la companyia Farrés Brothers manejant els titelles "DJ Crepuscle" i les siameses Superglue, compta amb un músic amb majúscules com és Pascal Comelade amb els seus pianos, Ivan Chin amb joguines i guitarres, David Sáenz de Buruaga a la barretina i al baix, i el virtuós Jordi Busquets al barret de copa amb granota verda i guitarra.
De la foscor més absoluta amb temes tranquils que evoquen la son, anem coneixent un univers oníric d'allò més ric que poc a poc va bastint diferents registres sonors i aborda temes humorístics carregats de dobles sentits, absurditats, o simplement un surrealisme divertit capitanejat tothora per Pla, embolcallat en un sac i calçat amb unes catiusques.
Temes del disc “Anem al llit?” (2002) es van intercalant i porten el pes de l'espectacle, amb gags dels titelles, cançons sobre macarrons entranyables que han deixat a les putes del barri sense feina, o la genial broma de la follada a l'Antònia Font en un vol cap a Mallorca. Un ball del trio Busquets, Pla i un Chin al més pur estil Jack Nicholson a The Shining fa partir el cul de riure a un auditori d’incondicionals totalment lliurats a la creativitat d’un Pla, que si bé continua sent aquell infant terrible de la irreverència musical catalana (“Na na na na quin gran plaer cantar en català”, on es fot del mort i del qui el vetlla), ha arribat a un punt de maduresa que ja no el fa tan espontani, al contrari, sembla que tot detall ha estat cuidat escrupolosament en aquest magnífic espectacle. Això, si bé no és dolent, fa que el públic tot i no poder deixar de riure o d’emocionar-se en temes com ara la superba “Somiatruites”, potser en determinats moments trobi a faltar aquell puntet de follia orgiàstica improvisada que els genis com ell saben mostrar sempre en l’instant adequat.
Cal destacar que està previst un llançament d'un disc d'aquest treball ben aviat. Tota una perla que ocuparà un lloc destacat en les prestatgeries dels romàntics que encara compren discos, d'un artista que encara somia.
Crònica de Txevi Rovira sobre l’espectacle, quan es va representar a Torelló
