Sota el mateix sol (Edicions Forment) és el primer llibre de Joan Anton Mencos (Barcelona, 1956), un recull d'una vuitantena de haikus -poesia tradicional japonesa- seleccionats acuradament d'entre els centenars que ha escrit l'autor, qui ha rebut reconeixements com, entre altres, el Primer premi ex-aequo a la millor col·lecció en el IX Concurs Internacional de Haikus de la Universitat de Castilla La Mancha (any 2018).
Mencos, que viu a Sant Julià de Vilatorta, va començar a escriure poesia i relats curts amb 17 anys i, un temps més tard, es va endinsar en el món del haiku, un "art col·lectiu" que convida a abandonar l'ego per fusionar-se amb l'entorn i la natura.
Com neix el seu interès pel món dels haikus?
Amb 17 anys començo a escriure poesia i relats curts. Fins i tot, alguna novel·la que està dins d'un calaix esperant temps millors. Ara farà uns 10 o 12 anys que un dia vaig llegir sobre el haiku en un suplement cultural d'un mitjà de comunicació, em va encuriosir, vaig anar investigant i em vaig endinsar en aquest món.
Què és, però, un haiku? A la introducció del llibre es posa més èmfasi en el sentiment que desperta que no pas a la definició d'aquest...
Sovint, a Occident tenim un problema per entendre que expressa el haiku. Per nosaltres, la poesia és allò que tens a dintre com sentiments, emocions o passions que ho vesteixes del teu punt de vista, t'expliques a tu mateix. En canvi, en el haiku, un mateix com a generador de conceptes, idees, pensaments o com a intèrpret de les coses, desapareix.
La definició acadèmica diu que un haiku és un poema breu, d'origen japonès, que s'escriu en tres versos, s'articula al voltant de 4-6-4 síl·labes, parla de la natura, inclou una paraula clau que aboca a l'estació meteorològica de la qual l'autor escriu i té un kire –una pausa-, perquè els tres versos es divideixen en dos apartats, dos pols que es complementen. Amb tot, però, des dels seus inicis aquesta mètrica va ser flexible, sempre que es mantingués com un vers curt.
"A Occident ens costa entendre què expressa el haiku, perquè per nosaltres, la poesia és allò que tens a dintre vestit del teu punt de vista"
Per tant, un haiku parla únicament de la natura...
Es tracta de voltar i viure la natura, d'explicar allò que en un moment donat d'aquest procés et crida especialment l'atenció, et sorprèn, i que et permet d'alguna manera relacionar conceptes. Per exemple, hi ha haikus que parlen de l'Any Nou i, ràpidament, ens porten a pensar en festes, que un any s'acaba i comença una nova etapa de la vida. Però al mateix temps et trobes un carnús al mig del camí i apareix un altre animal que se'l menja. Són dues coses diferents, una parla de vida i l'altra de mort, però aquesta segona també dona vida a un altre ser... estableixes una relació entre conceptes.
Per què els haikus no parlen, per exemple, de política?
Perquè són conceptes humans i l'autor ha de quedar fora del haiku, cosa que no vol dir que no pugui aparèixer, però no ho pot fer com a protagonista. Per tant, aquest no pot presentar la seva interpretació de qualsevol fet. També es fan haikus urbans, però perquè sovint hi ha persones que no tenen la natura a prop i la seva font d'experiències és, per exemple, un parc. O hi ha haikus d'amor, però en relació amb elements naturals i sense ser l'element principal.
Els haikus tenen una relació estreta amb la filosofia Zen.
Jo diria més aviat amb el conjunt de la filosofia oriental. El Tao, de fet, ja ho diu: quan t'oblidis de tu mateix començaràs a ser. L'ideal és arribar a un estat on l'ego desapareix i estàs al món al mateix nivell que un animal o un insecte, interactuant amb la natura, però no ets tu qui l'explica sinó que ho fa ella mateixa.
'Sota el mateix sol' recull una vuitantena de haikus escrits per Joan Anton Mencos. Foto: Cedida
Seria, doncs, una manera d'interpretar la natura que ens envolta?
La interpretació està vetada, només expliques el que veus, no interpretes si és bo o dolent, bonica o desastrós. Només narres el que observes tot i que el moment i el lloc també estableixen lligams entre elements deixant la porta oberta a suggerir sensacions, emocions, escenaris. Tan important i protagonista és el que escriu haikus com qui els llegeix, perquè aquest últim l'ha de sentir i omplir de contingut.
Sota el mateix sol. Per què aquest títol pel seu llibre?
És un primer vers d'un haiku que tanca el llibre, una experiència. Surto a caminar, m'assec a una pedra, esmorzo, cauen engrunes a terra i baixa un pit-roig per menjar-se-les. Tots dos estem sota el mateix sol, al mateix nivell.
El llibre recull una vuitantena de haikus, però vostè n'ha escrit molts més. Com s'ha gestat aquesta col·lecció?
En tinc molts més, de haikus, alguns de dolents, i el llibre en conté alguns de quan vaig començar a escriure'n. Es tracta d'anar aprenent i evolucionant... A més, mentre seleccionava els haikus també n'he corregit, és un element viu.
"L'ideal és arribar a un estat on l'ego desapareix i estàs al món al mateix nivell que un animal o un insecte"
El haiku és un art col·lectiu. Vostè ha teixit comunitat al llarg dels anys? L'han ajudat a l'hora de seleccionar la vuitantena de haikus del llibre?
No només m'han ajudat a seleccionar-los sinó també a escriure'ls. El haiku com a tal va néixer al segle XVII des de la noblesa japonesa, encara que prové d'un altre sistema de versos. Per exemple, els samurais –part de la noblesa del Japó- es reunien i elaboraven un renga, un poema col·laboratiu i encadenat, estricte i pautat pel que fa als elements, la mètrica o el vocabulari. El principi i el final podien no tenir res a veure, perquè cada un dels versos deixava el camí obert per seguir la mateixa línia o introduir novetats, fet que també passa amb els haikus.
Mestres i alumnes escrivien haikus i els corregien mútuament. Als nostres dies hi ha diverses maneres de fer-ho, en el meu cas, bàsicament a través de plataformes en línia on crees una comunitat amb la mateixa finalitat. A la Mavi, qui ha escrit la introducció del llibre, la vaig conèixer en una d'aquestes plataformes i m'ha ajudat a triar i ordenar el recull.
Joan Anton Mencos, autor de 'Sota el mateix sol'. Foto: Cedida
És difícil desprendre's de l'ego en favor d'aquest treball col·laboratiu, més quan es tracta d'una creació que porta la seva firma?
Probablement és el més difícil, perquè estem acostumats a pensar en nosaltres mateixos i a interpretar el món a la nostra manera, és tot un aprenentatge. Abans sortia a caminar amb música, passava pels corriols i no copsava res de l'entorn. Aleshores vaig començar a deixar aquests hàbits i a caminar observant el que ens envolta. Quan t'endinses en aquesta manera de veure les coses, vas deixant de banda el teu propi protagonisme perquè aquest ja el té tot el que t'envolta.
El llibre s'estructura cinc capítols: un per cada estació meteorològica i l'Any Nou. Per què?
En realitat són les cinc estacions meteorològiques bàsiques del Japó, tenen l'estació de l'Any Nou i després primavera, estiu, tardor i hivern. A més, aquestes les subdivideixen en funció dels fenòmens naturals que es van produint en cada moment i també de les tradicions. Normalment, quan un haiku s'endinsa en una estació, hi ha una paraula clau -el kigo- que t'aboca a colors, sensacions, olors, sorolls propis de la natura en aquell moment de l'any.
"Tan important i protagonista és el que escriu haikus com qui els llegeix, perquè aquest últim l'ha de sentir i omplir de contingut"
La natura és, doncs, la font d'inspiració dels haikus. A Sota el mateix sol el lector hi trobarà trossets de l'entorn natural i paisatgístic de Sant Julià de Vilatorta i d'Osona?
No diria inspiració sinó de tenir els ulls oberts i deixar-te impressionar, que allò que veus se't posi a dins. El haiku requereix que hagis viscut allò que escrius, tot i que no vol dir que ho hagis d'escriure al moment, sovint són records, emocions i experiències viscudes. Al llibre hi podem trobar el Montseny o els cingles de Tavertet, encara que no acostumo a detallar massa.
Com definiria el seu estil?
No sabria definir-lo. L'autor que més m'ha impressionat és Taneda de Santoka, el més irreverent dels escriptors de haikus, absolutament lliure. D'altres, per exemple, són més pictòrics, jo tinc una mica de tot.