El calendari del Lluçanès 2012, editat pel Consorci de Municipis, està dedicat enguany als camins de la transhumància, amb imatges espectaculars d’alguns dels racons de la comarca.
Lluís Vila, president del Consorci, presenta el calendari en un escrit on vincula els camins ramaders amb la història i el present del Lluçanès.
------------------------------
ESCRIT DEL CALENDARI
LLUÍS VILA, PRESIDENT DEL CONSORCI DEL LLUÇANÈS
Formo part dels que vam intentar aprendre què era la nostra comarca, el Lluçanès, a través sobretot de les explicacions de dos grans personatges, mossèn Antoni Pladevall en el camp de la història i Lluís Casassas, professor de la Universitat de Barcelona, en el camp de la geografia. Començant sobretot pels seus llibres més emblemàtics, el Monestir de Lluçà i El Lluçanès 1950-1970, respectivament. Dos llibres d’on van néixer moltes de les aficions i vocacions sorgides al voltant de l’estudi de la nostra comarca. És fama que el professor Casassas solia portar un cop l’any els seus alumnes al Lluçanès, i que des del santuari de Lurdes i d’altres indrets emblemàtics els ensenyava els diferents camins, les diferents carrerades, nom que ell mateix va popularitzar, i els poblaments que havien sorgit al llarg del seu recorregut.
Per la part que em toca, l’any 2001, en ple debat sobre la divisió territorial i l’informe Roca, vaig escriure un llibre sobre el Lluçanès, amb una fotografia a la portada d’un ramat passant per un camí de la nostra comarca. El llibre parlava una mica de tot, i en tocar l’importantíssim camp de la transhumància s’havia de referir per força als camins que la feien possible, i explicava l’existència de les carrerades, que no només complien la funció de via de pas, sinó que havien d’oferir pasturatge, proveir d’aigua, de llocs per reposar, etc, per això solien estar en llocs més elevats, apartant-se del fons de les valls, on no hi sol haver pastures. Els dos encreuaments de carrerades més importants eren Santa Creu de Jutglar i l’Hostal del Vilar. A Santa Creu coincidien els camins que pujaven de la Plana de Vic, per Olost; els que venien del Moianès, per Oristà, i els que pujaven del Bages, per la vall de Merlès. Un cop a Santa Creu, els uns continuaven per Lluçà i, per Salselles o Alpens, pujaven cap al Berguedà (sobretot a Castellar de n’Hug); els altres, per Perafita, anaven a l’Hostal del Vilar, on es reunien amb els que venien de la Plana per Sant Boi i Sobremunt, o per Sant Bartomeu. Des de l’Hostal, el camí seguia per Sant Agustí i Sora cap al Ripollès i la Tossa d’Alp. Aquests camins no solament els seguien ramats del Bages i la Plana de Vic, sinó també de l’Anoia, Conca de Barberà, tot el Vallès, etc.
Al llarg de les rutes calien llocs per passar la nit el ramat i els pastors, i on trobar-se amb d’altres ramats per pujar conjuntament a la muntanya. Així sorgiren els grups de cases, anomenats carrers, que encara ara podem trobar: el carrer de Beulaigua, a Sant Martí d’Albars; el de l’Alou, a Sant Agustí; el de l’Amargura i el de Ruixeda, a Oristà... alguns d’aquests carrers, més importants, van esdevenir autèntics pobles: Santa Creu de Jutglar (amb el carrer de Dalt i el carrer de Baix), la Torre d’Oristà, Santa Eulàlia de Puig-oriol... Moltes de les edificacions més importants, siguin masies, castells o monestirs, es troben també al llarg de les carrerades (només a tall d’exemple, la Cortada, el Vilar, Viladecans, les Ferreres, el monestir de Lluçà, el castell de Merlès, el de Tornamira...) així com la majoria de pobles. Com molt bé observà l’esmentat professor Casassas, cada sis o set quilòmetres, un grup de cases; cada deu o dotze, un poble...
Fins i tot els ponts romànics més importants que conservem obeeixen a aquesta finalitat: el que uneix Sant Martí i Santa Maria de Merlès, per exemple, o el de Sant Martí d’Albars. Moltes carrerades van acabar els seus dies espatllades per pagesos que volien fer més camps. Encara l’any 1850 se’n demanava la protecció.
En la qual també ha treballat, per exemple, el Grup de Treball de Transhumància del Solc en els quinze anys que porta d’activitat.
Per tot això sembla adient que el calendari del Consorci del Lluçanès d’aquest any rememori la seva existència. Ells (els camins, les carrerades) han conformat el Lluçanès tal com el coneixem. Dediquem-los -hi, doncs, un record l’any que la nostra comarca podria rebre finalment el seu reconeixement oficial.
