A principis dels 90 es va convertir en periodista free lance i des d’aleshores ha publicat treballs en diversos mitjans i s’ha dedicat a escriure novel·les –les més conegudes són Dainichi i Tabaco-, i llibres de caire periodístic, com Mabuhay, Bienvenidos a Filipinas, el seu darrer treball. També ha fet documentals per a la televisió: Made in Barcelona i Miró, la llum de Mallorca, o el recent De aliados a masacrados, sobre la història de la colònia espanyola a Filipines durant la II Guerra Mundial. Ara prepara un llargmetratge sobre l’epopeia de sant Francesc Xavier al Japó i un documental sobre Constante Ribalaigua, català emigrat a Cuba a finals del segle XIX, amic de Hemingway i considerat el millor cocteler i barman del món.
----------------------------------------------
En una calorosa tarda d’estiu parlem amb el periodista a la plaça dels Màrtirs, la Placeta, on jugava de petit quan sortia de l’escola de Can Bertran, situada a pocs metres, al carrer de la Fusina, on en més d’una ocasió l’havien castigat a romandre agenollat, amb els braços en creu sostenint un o dos llibres a cada ma. Des que l’any 1968 se’n va anar a Bèlgica amb l’idea d’estudiar a Lovaina, ha viscut fora de la capital osonenca, un lloc on acostumava a posar els peus un parell o tres de vegades cada any per saludar la família i els amics. Per ell, “Vic es el record, els parents i els amics de l’Snack. De vegades pot semblar el centre del món. Probablement, aquesta sensació ve donada pel factor climàtic, sobretot la boira. A Vic, o t’hi quedes pensant que és l´únic paradís possible, o te’n vas a veure món. Jo vaig optar per veure món”, diu amb una mica de sorna.
Antecedents familiars. Ensorrament d’una casa. La vida de pagès
Ramon Vilaró Giralt, el petit de tres germans (amb en Marià, el gran i la Maria, la segona), va néixer la matinada del 26 de setembre de 1945, a l’inici de la tardor, en una casa del carrer de Sant Pere. Els seus avis paterns eren pagesos provinents de la Segarra (dels voltants de Sant Guim de Freixenet) que van venir a la Plana perquè aquí les terres eren més fèrtils, i es van instal·lar a l’Hostalet, una masia de prop de la Guixa, on va néixer el seu pare. Els avis materns eren originaris de la Cerdanya francesa; després d’una època durant la qual l’avi va treballar de ferrer al poble de Tossa, sota la collada, van venir a Vic, on l’avi va continuar fent de ferrer, mentre l’àvia feia de cuinera a can Calderó. El seu pare va néixer a l’Hostalet i la mare a Vic, en una casa que feia cantonada entre el carrer de la Ramada i el de Sant Antoni Maria Claret.
Els primers anys d’infantesa els va passar en una casa molt gran al final del carrer de Sant Pere, a prop del riu Mèder i el barri del Remei, que al darrere tenia un hort amb un rec. És d’aquest indret on conserva, com si fos ara, un dels seus primers records, que ell qualifica de “punyent”. Tenia cinc anys i es trobava amb la mare, que feinejava a l’hort: “De cop, vam sentir un soroll i la mare va anar cap a l’altra banda de la casa, pensant que algú trucava la porta. Però al cop de pocs segons, que se’m van fer eterns, va caure la paret mitgera i mig edifici es va ensorrar. Jo vaig pensar que la mare havia quedat sota la runa i ella va pensar el mateix de mi; per sort cap dels dos no vam patir cap mal, però vam quedar sense casa”. En aquella època, el petit Ramon havia començat a anar a l’escola de Sant Domènec, però molt aviat va ser expulsat “perquè mossegava la mà de les monges”.

Esquerra, als tres anys (1948). Dreta, als sis anys (1951). Foto: Arxiu Vilaró
Després d’aquest esdeveniment, la família es va traslladar a la masoveria del Nadal, una casa de pagès ja desapareguda, situada al costat de l’enorme casa pairal del mateix nom –també enderrocada- on anys després van construir les instal·lacions del Patí Vic. En Ramon ajudava el seu pare, que havia comprat uns camps una mica més lluny. D’altra banda, la germana del pare i el seu cunyat havien comprat uns terrenys contigus a un militar que vivia a Madrid: “Aquells dies, a la casa pairal s’hi van instal·lar famílies andaluses i immigrants. Llavors jo anava sovint a jugar a l’Ausoneta i en una altra casa de pagès a prop d’on avui hi ha la Universitat. Em vaig criar al camp, entre vaques i porcs, anant a acompanyar els grans quan arribava el temps de segar, pujant als arbres per collir fruites, ajudant a l’hort, fent volts amb l’euga, assegut a la falda del meu oncle, i portant la llet a la carretera amb lleteres que recollia el camió per portar-la a la central”.
A més de fer de pagès i cultivar els camps dels voltants (unes deu hectàrees) per guanyar-se la vida el pare d’en Ramon complementava aquesta feina fent de ripollaire: “Comprava i venia aviram, ous i conills als mercats de la comarca i negociava aquests productes al mercat central de la Barceloneta, a la capital catalana. Recorda perfectament els mercats del dissabte a la plaça Major de Vic, on em portaven per no deixar-me sol a casa; com que feia un fred de mil dimonis, ens escalfàvem amb uns bidons amb llenya encesa a dins. Jo m’asseia sobre les gàbies amb l’encàrrec de vigilar els conills i els pollastres”.
Can Bertran. Jocs de palets a la Placeta
Posteriorment, el seu pare va comprar una petita parcel·la al costat de la Movilsa i Can Pamplona, a l’antic camí del Nadal i a prop de Ca la Pagesa, i s’hi va fer una casa. Aquells dies, la família el va portar una temporada a estudiar a Can Franquesa, a la plaça de la Pietat. I al cap de poc, a Can Bertran, una acadèmia privada al carrer de la Fusina, on el futur periodista va estudiar dels set als tretze anys: “Jo hi anava a peu, després de fer un bon esmorzar al costat de la llar de foc: un rovell d’ou batut amb sucre i vi de missa, una torrada amb all i tomàquet amb una mica de botifarra i cansalada, i a córrer! Sortia volant de casa per anar a Can Bertran. Recordo que pel camí, des de can Pamplona a l’estació de tren hi havia una carretera amb uns grans plataners i quan arribava la tardor m’encantava el soroll de les fulles amuntegades a la cuneta quan les trepitjava, semblava com si passés per una catifa”.
En Ramon explica que, aquells dies, els fills de les famílies benestants solien estudiar al col·legi de Sant Miquel dels Sants: “En el meu cas, la família era de classe mitjana-baixa; no érem rics, però tampoc no ens faltava de res. El senyor Bertran, que portava el col·legi amb l’ajuda del seu fill, tenia fama de ser un mestre molt dur. La seva pretensió era preparar la gent per fer comerç mercantil i teneduría de libros i ens alliçonaven amb l’objectiu que de grans fóssim escrivents. També fèiem cal·ligrafia amb plumilla i càlcul amb tabletes. Recordo una sala molt gran amb pupitres de fusta i tots els nens aplegats en espais diferents, col·locats segons l’edat. El mestre estava al mig i des la seva taula ho controlava tot, com en el teatre modern. Tenia un regle quadrat amb cantoneres metàl·liques que de tant en tant disparava contra algun alumne que xerrava. Si aquest se n’adonava, tenia el temps just per aixecar la tapa del pupitre i parar el projectil. Un dels seus càstigs favorits era fer-nos posar agenollats al pati modernista, amb els braços en creu i els llibres a la mà. Allò sí que era teneduría de libros”, diu amb ironia.

Al col·legi Can Bertran, als onze anys.1956 Foto: Arxiu Vilaró
En sortint de Can Bertran, el vailet se n’anava a la Placeta “a tirar pedres, a jugar a futbol i a palet, una mena de petanca infantil. Els palets que jo feia servir ereren les femelles de ferro que collaven les travesses de fusta amb els rails de la via del tren on jo cada dia caminava fent equilibris. De vegades, quan ens barallàvem ens tiràvem els palets, amb el perill de fer-nos un bon trau. Actuàvem per grups i érem una mica bèsties. Però jo sempre anava amb companys més grans i era el petit de la colla”
La primera feina. Acció Catòlica. Excursions. Passió pels cotxes
Als dotze anys els seus pares van decidir que en Ramon havia de treballar els estius i el van col·locar a Calefaccions Arumí: “La meva primera feina consistia a repartir factures per Vic en una bicicleta sense frens que aturava posant la sola de les sandàlies entre el quadrant i la roda. A la botiga també venia peces als ferrers i operadors. Un estiu, vaig anar d’assistent a La Roca, al costat de Granollers, a carregar mobles en una camioneta per portar-los a la casa dels senyors de Fontcuberta, que eren amics de l’amo, a prop de l’ermita de Sant Sebastià. Per mi va ser una gran aventura, el meu primer viatge iniciàtic”.
Als catorze anys, en ple franquisme, va començar a prendre una lleugera consciència social “a través del meu germà Marià, que llavors militava a la JOC (Joventut Obrera Catòlica), un moviment molt sensibilitzat en temes laborals”. A través d’en Marià (que avui és l’impulsor de l’associació d’acollida El Tupí, conjuntament amb la seva esposa Núria Casamitjana) va començar a freqüentar els locals d’Acció Catòlica, al Seminari Vell. Tanmateix, aquell espai, més que un centre de conscienciació, per ell “era un lloc d’esbargiment on fèiem alguna reunió, però sobretot amb els amics jugava a futbolí, a tennis taula o a futbol al pati. I pel Mercat del Ram també cantàvem caramelles”.
Als locals d’Acció Catòlica, ell i un grup d’amics van editar una rudimentària revista que van titular L’Arc. Sense saber-ho, aquella publicació de quatre folis doblats i grapats que va dissenyar en Ramon, va ser el seu primer contacte amb el món del periodisme: “Picàvem els textos a màquina -històries de la nostra edat i del nostre àmbit-, fèiem còpies amb paper carbó, i amb una caixa de gelatina trèiem un motlle on quedaven impreses les lletres i podíem fer 15 o 20 còpies. Jo era director, editor, impressor i distribuïdor”.
En aquella mateixa època simultaniejava les activitats al Seminari Vell amb les excursions: “Anàvem sovint a Savassona, on teníem zones per excavar i coves. Hi anàvem a peu des de Vic i ens hi quedàvem a acampar. Si venia alguna nena, podíem mirar sota les seves faldilles i fèiem el gran descobriment. A partir d’aquí, aviat em vaig vincular amb el mon de l’escalada, amb en Pep Bou, en Pla i d´altres. Fins que una vegada, als cingles del Bertí em vaig despenjar d’una corda, vaig caure i vaig quedar ben atrotinat i esgarrinxat. Des d’aquell dia mai més vaig tornar a fer escalada, però sí que vaig continuar fent excursions, sobretot en indrets on s’hi podia anar en tren. Una de les meves aventures predilectes era anar a acampar a Núria durant l’estiu; per mi era com anar a la Polinèsia. Per sort, a casa no hi posaven obstacles. Jo era el petit i sempre havia estat molt independent; però com que arribava a casa a les hores a que em marcaven, de dia em deixaven fer la meva; de fet, em tenien confiança i no es preocupaven massa per saber on era la canalla. Només em posaven pautes horàries quan arribava l’època d’anar a segar, o quan s’havia d’anar a buscar herba pels conills, o per fer qualsevol feina de pagès imprescindible”.
._Arxiu_Vilaro.jpg)
Amb la família als vuit anys (al mig). Foto: Arxiu Vilaró
Més o menys en la mateixa època, i fins i tot una mica abans, li va entrar una gran afició pels cotxes: “Tot va començar quan jo tenia onze o dotze anys. El meu oncle Ramon, que tenia una botiga a Plaça i sovint feia el recorregut pels mercats, tenia un Peugeot d’aquells dels anys trenta; quan venia a casa amb el cotxe em deixava asseure al volant i jo era el nen més feliç del món. Més endavant, al costat de casa, els de la Campsa van fer un garatge per tancar els camions; allà jo m’hi passava el dia parlant amb els xofers; i si em deixaven pujar dalt d’un camió al volant, era l’hòstia”.
Un dia, el seu pare, veient la passió del seu fill pels cotxes, va contactar amb Antoni Camprubí, un mecànic que tenia el taller a dins del recinte del garatge de Can Postius, a la rambla del Carme, que també feia les funcions de benzinera. Al cap d’uns dies en Ramon va començar a treballar-hi: “En Camprubí era un artista de la mecànica que es passava moltes hores al bar Sport, davant les parades dels taxis, en una època, a finals dels cinquanta, que els taxis eren citroëns, strombers o fiats balilla, i de tant en tant també hi havia algun dodge americà. Aquells cotxes els arreglàvem al taller, i amb ells vaig començar a aprendre mecànica. Tenia l’avantatge que només érem tres mecànics: en Ton (l’amo), en Miquel (el seu fill) i jo. Recordo que en Ton pràcticament no parlava mai; només fumava caliquenyos i la cendra li queia mentre rectificava un motor. Però era un home amb un sentit didàctic increïble. El fet que ell no hi fos gaire i que em donessin molta llibertat, va propiciar que aprengués l’ofici amb rapidesa, i de seguida vaig començar a reblar mordasses i canviar frens, desmuntar motors, canviar embragues, fabricar peces al torn o soldar-les perquè no hi havia recanvis, o el que fos. Vaig aprendre una mecànica de cotxes que era artesania pura. A l’última època que vaig treballar al taller, a Espanya es va fabricar el primer 2 cavalls, i el taller d’en Camprubí va quedar absorbit per Can Postius que van agafar la representació de la Citröen i va començar a vendre 2 cavalls, turismes i camionetes. Per això em vaig passar el meu últim any de mecànic treballant bàsicament amb vehicles d’aquesta marca”.
La seva jornada laboral (de 9 a 1 i de 3 a 7) li permetia estudiar a l’Escola Industrial (oberta feia poc), on anava en bicicleta a l’acabar la feina. Allà hi va estudiar l’especialitat de maestro industrial ajustador matricero, que segons en Ramon “era com ser joier o escultor d’alta precisió. En aquella època, per fer una matriu que avui es fabrica amb ordinador, la fèiem amb ferro. Encara conservo el títol que em van donar”.
Tanmateix, més enllà de la mecànica, tenia molt d’interès per cultivar-se i sovint anava a la biblioteca Balmes, encara vestit amb la granota de Can Postius, a buscar llibres: “Llegia tot el que podia, bàsicament Morris West, Graham Greene, Delibes i molta novel·la. Ho feia per iniciativa pròpia, sense que ningú m’influís. La meva afició per la lectura va fer que comencés a fer alguns escrits. De fet, amb un d’ells vaig guanyar un concurs de literatura organitzat per Guillem Serra a l’Escola Industrial. El premi va consistir en un volum de Don Quijote repujat amb pell verda i paper fi il·lustrat. També em van regalar un mussol de ceràmica, que segons deien, era el símbol de la sort”.
La primera novel·la. Fabricant de mobles. Batxillerat superior. La mili
Als disset anys, simultàniament amb el desig de viatjar, li va aflorar decididament la vocació per l’escriptura, l’embrió que més endavant es va concretar en el periodisme: “A les nits vaig començar a escriure a mà una novel·la en un llibre gros de comptabilitat antiga de Can Postius; com que es fulls només estaven plens per una banda, jo vaig redactar la meva obra a la part posterior de les pàgines que quedaven netes. Després la vaig picar tota de nou amb una màquina d’escriure que em va deixar el capellà de la parròquia de Sant Domènec. La novel·la es titulava Cumbres Borrascosas, sense saber que existia la famosa novel·la d’Emily Brontë, que tenia el mateix títol. Era una història inspirada en Caïm i Abel, el germà dolent i el germà bo. Jo la vaig enviar al Premi Biblioteca Breve Ciudad de Valladolid. No vaig guanyar, evidentment, però vaig tenir la satisfacció que m’enviessin una carta, que encara conservo, conforme l’havien rebut. Això, per mi, va ser com si m’haguessin donat el premi”.

Al Pedraforca. Via del tren a Vic. Meitat dels seixanta. Foto: Josep Bou
Acabada la feina de mecànic, amb els seu germà Marià, que era planxista, van muntar una empresa de mobles de fòrmica amb elements metàl·lics, i van obrir una botiga que es deia Formanova al carrer Cardona, de Vic, on en Ramon va aprendre a pintar amb pistola i es va passar un any i mig “fabricant mobles, soldant i pintant; però també viatjant amb un 2 cavalls i venent els mobles a mig Catalunya, inclosa Andorra, amb un catàleg amb els preus i unes fotos fetes per mi. Abans, també teníem un Citröen 5 cavalls que vam comprar per 3.500 pessetes al rector de Tavèrnoles, i que havíem convertit en una rubia d’aquella època. Per fer la transformació del model original dels anys 1920 vaig escriure mig en francès –un idioma que dominava una mica per escoltar-lo a la ràdio i llegir Le Monde- a la Citroën de París, demanant que m’enviessin els plànols originals. Em van respondre i en Marià i jo vam desmuntar tot el cotxe i vam refer tota la mecànica; ell va refer la carrosseria i jo vaig tenir cura de la mecànica. Amb aquell vehicle, que al darrere acabava en punta i en deien un setrill, vaig fer algunes sortides per la Costa Brava. Amb en Marià, fabricava els mobles els matins fins a la una, i a les tardes anava a voltar. Entre alguns dels treballs que vam fer recordo les enormes estructures de ferro que vam soldar per les set benzineres de la Movilsa, des del Figaró fins a Coll d’Ares”.
Als 18 anys va decidir que es volia dedicar al periodisme. Però va descobrir que per estudiar la carrera i obtenir el títol havia de tenir el batxillerat superior i el curs de preuniversitari. Després de saber que moltes de les matèries estudiades a l’Escola Industrial li servien, es va matricular als cursos nocturns de 5è i 6è de batxillerat superior que impartien a l’acadèmia Arango, al costat de Ràdio Vic, on el poeta Lluís Solà li va fer classes de llatí i grec. En els exàmens que va haver de fer a Manresa, a l’Institut Luís de Peguera, va aprovar 5è i 6è, però no es va examinar de preuniversitari, requisit indispensable per estudiar periodisme.
Aleshores va decidir temptar la sort a Barcelona, on va començar a anar cada dia després d’acabar la feina al migdia: “Agafava el tren de les 14,15 h, i a la capital em vaig començar a moure per trobar la manera de fer periodisme. A la família els deia que a Barcelona hi anava a estudiar peritatge industrial. Al cap de poc vaig descobrir que a Radio Juventud es podia fer un curs de ràdio als vespres i m’hi vaig apuntar; allà vaig conèixer Josep Maria Casanovas, el mític periodista esportiu, i Pedrito Ruiz, i em vaig fer amic de tots dos. Amb Casanovas vam començar a recórrer en una vespa les redaccions de tots els diaris per veure si ens acceptaven algunes col·laboracions. A ell li van dir que si al diari Solidaridad Nacional. I jo ho vaig provar a El Correo Catalán, que llavors teia la redacció a la Rambla, on em va rebre Jaume Castell, un empedreït fumador de puros que exercia de redactor en cap, a l’època que el director era Àngel Rosselló, i el subdirector, Manuel Ibáñez Escofet. Després de presentar-me, a Castell li vaig proposar que cada dia durant tres mesos li portaria un article i que al final d’aquest període em diria si jo servia o no. Em va veure tant llançat als 18 meus anys, que va acceptar la proposta”.
Durant el període de proves, abans d’agafar el tren, en Ramon comprava al quiosc de l'Estació tots els diaris del dia i els llegia camí de Barcelona; i quan descobria un breu interessant amb una història no desenvolupada, anava a informar-se on fos, fent-se passar per periodista, i després, en un establiment situat en un pis del carrer Pelai on llogaven màquines d’escriure per hores, redactava la notícia ampliada, portava el text a El Correo Catalán, agafava l’últim tren i tornava cap a Vic, per llevar-se l’endemà a les set del matí i a treballar amb el seu germà al darrere de casa, al camí del Nadal on tenien el taller.
Un dia va descobrir que l’escultor Enric Monjo havia fet unes escultures per la catedral de Sant Patrici, a Nova York: “Vaig investigar i em vaig presentar a la casa de l’artista, a Pedralbes, on em va atendre, em va explicar com havia fet les obres i em va donar unes fotos en blanc i negre. Jo vaig escriure l'entrevista, amb la maquina de lloguer i vaig entregar el text i les fotos al diari. Dies després, Jaume Castell em va cridar i em va dir que l’endemà publicarien el meu treball. Va ser com un miracle: el meu primera article, titulat ‘Escultures catalanes a la catedral de Nova York’, va ser publicat en un diari important, a doble plana i en l’anomenat sistema de huecograbado per donar rellevància a les fotos. A casa meva compraven el Correu; però la meva germana, que era l’única que estava al corrent de la meva activitat barcelonina relacionada amb el periodisme, va dir: ‘Mireu, un que es diu igual que en Ramon. Quina casualitat!’ Però dies després van publicar un segon article sobre el balanç de les travesses esportives. El dia abans li vaig dir al meu pare que l’endemà sortiria publicat. Va ser un escàndol i em treure tota la cavalleria dient que els periodistes eren tots ‘uns perduts, puteros i borratxos’. Però al cap d’un temps va acceptar-ho”.

Esquerra, 1967. Dreta, 1982. Foto: Arxiu Vilaró
Malauradament, el servei militar, que primer va fer va fer a Sant Climent Sescebes i després a la Capitania de Barcelona (endollat pel capità Busquets, comentarista militar d’El Correo), va trencar l’activitat d’en Ramon. Però quan es va saber que Busquets, el seu mentor, formava part de la Unió Militar Democràtica, com a represàlia als seus protegits “em van enviar a la Seu d’Urgell, en un escamot que era considerat de càstig, a Castellciutat, on vaig coincidir amb Rafael Ribó i amb Enrique Irazoki, l’actor que va fer el paper de Jesús al film L’Evangeli segons sant Mateu, de Pier Paolo Pasolini. Allà hi havia la crème de la crème! Al cap d’un temps vaig baixar al quarter de la Seu per buscar l’ajuda d’un capellà vigatà, que era el principal ajudant del bisbe de la Seu, i em va recomanar perquè fos el responsable de la impremta del quarter, al passeig de la Seu, i això em va permetre seguir fent de periodista. Però com que al Correo em van dir que no acceptaven articles perquè allà ja tenien un corresponsal, vaig contactar amb l’agència Europa Press per redactar notícies relacionades amb la frontera entre Andorra i La Seu. Però llavors es va donar la circumstància que s’estaven preparant els Jocs Olímpics de Mèxic del 1968, i uns mesos abans de la inauguració vaig escriure a l’organització dels jocs demanant informació. I la cosa va rutllar i em van enviar un ampli dossier; amb aquell material vaig redactar una sèrie de sis capítols que l’agència va distribuir a diversos diaris de tota la península. Com a anècdota curiosa, aquells dies també vaig fer un xic de contraban de cigars roslis entre la Seu i Vic. Jo anava vestit de paisà, però per travessar els controls de la Guàrdia Civil de Martinet i Ribes de Freser em posava el vestit de militar -sota la roba, els contrabandistes m'havien ensenyat a enrotllar-me els paquets enganxats com ara fan els homes-bomba– i els guàrdies no m'escorcollaven ni em deien res pels meus galons vermells de caporal. Quan arribava a Vic, entregava el material a Can Pamplona amb un preu multiplicat per tres, i així em podia finançar el viatge del cap de setmana”.
Primeres cròniques sobre el Mercat Comú des de Brussel·les. Una temporada a RNE
Acabat el servei militar, el primer que va fer va ser demanar el passaport, amb l’idea d’anar a Bèlgica a estudiar periodisme a la Universitat de Lovaina, on tenia uns amics vigatans. Tres setmanes després, amb el passaport a la mà i amb l’objectiu de fer periodisme fora d’Espanya, va agafar el tren des de Vic i se’n va anar a la Tor de Querol, París, Brussel·les i Lovaina. Però quan va ser al seu destí, va veure que no es podia matricular a Lovaina perquè no tenia el preuniversitari, i es va apuntar a la Universitat Lliure de Brussel·les com alumne lliure. A Brussel·les, al cor d’Europa, es va trobar amb la ressaca del maig francès del 68, que feia unes setmanes que s’havia acabat: “A l´avinguda central de la Universitat de Brussel·les cremaven pneumàtics i hi havia moltes manifestacions. Vaig intentar fer articles pel Correo, però no els va interessar”.
Aquell mateix agost, ara fa cinquanta anys, el tancs soviètics van entrar a Txecolsovàquia i es va donar la casualitat que “Federico Volpini, el corresponsal de TVE a Brussel·les, que aquells dies també exercia de corresponsal de RNE perquè el titular Antonio Sánchez Bravo estava de vacances, se’n va anar cap a Praga, on no el va deixar entrar. Mentrestant, em vaig presentar a la delegació de RNE a Bèlgica com el ‘rei del mambo’ de la ràdio i el periodisme, i em vaig fer càrrec del programa estrella de l’emissora, España a las ocho, un dúplex simultani amb les capitals europees més destacades, a més de Nova York, on hi havia Jesús Hermida. Aquell mes, cada dia a la nit anava a la seu de la Radio i Televisió Belga, des d'on emetíem, a gravar en un estudi que tenia per mi tot sol la meva intervenció diària: ‘¡Buenos días, Madrid, aquí Ramon Vilaró!’. Quan van tornar Volpini i el corresponsal habitual de la ràdio em van donar els caps de setmana perquè els havien agradat les meves cròniques i comentaris. A casa van al·lucinar, perquè es pensaven que jo havia anat a Brussel·les mig de vacances i que ja tornaria quan se m’acabessin els pocs calers. Això va durar fins que, al mes de novembre, vaig fer una crònica sobre la corrupció a l’OTAN i el director del programa a Madrid, un factòtum del periodisme franquista, va exigir que ‘ese Ramon Vilaró que no vuelva a salir nunca más en antena’. Aixó sí, em van pagar totes les col·laboracions molt bé i vaig plegar”.
Llavors va fer una sèrie de sis capítols a doble plana sobre Espanya i el Mercat Comú per El Correo Catalán que va ser molt elogiada per Ramón Tamames, Paco Granell i altres economistes pro-europeus, que van reconèixer que era la primera vegada que llegien articles amb cara i ulls sobre el tema europeu. Després, a través del Correo, “vaig contactar amb el diari Madrid, però com que no tenia carnet de periodista, em publicaven regularment una columna d’opinió a la seva pagina tres sobre temes europeus. Mesos després, vaig entrar clandestinament a Praga com a estudiant amb uns amics mexicans que tenien un Volkswagen escarabat atrotinat i vaig fer cròniques sobre la Primavera de Praga. L´any següent vaig fer una gira tot l´estiu per gairebé tots els països de l´Est europeu sota règim comunista.

Amb Alain Poher, president del Parlament Europeu. Estrasburg, 1969. Foto: Arxiu Vilaró
El primer any de viure a Brussel·les, una ciutat on habitualment ressonaven les cançons del mític Jacques Brel, no vivia exclusivament del periodisme: “La feina de RNE va durar poc i per poder sobreviure els caps de setmana treballava de mecànic de cotxes en una benzinera de la cadena Fina, a Forest, camí de Waterloo, propietat d’uns bascos. Allà, jo posava benzina i canviava embragaments. Els caps de setmana em vestia amb una granota blava, i de dilluns a divendres amb un trajo blau marí, camisa blanca i corbata, i anava a la Comissió Europea, a prop d'on construïen l'emblemàtic edifici Berlyemont. Durant un any vaig compaginar la mecànica i el periodisme”.
Un article seu a la portada del número 1 d’El País
Amb el pas del temps, Vilaró es va convertir en un reputat periodista expert en temes europeus gràcies a les seves col·laboracions a El Correo Catalan, el diari Madrid. Ya o El Correo Español-El Pueblo Vasco, a més de ser l’editor i el director del setmanal Inforeuropa des de 1969 fins al 1975, el de la mort de Franco. L’any 1976, mentre publicava en diversos mitjans estatals, Juan Luís Cebrián (un any més gran que Vilaró) va ser nomenat primer director de El País, el nou diari que s’estava gestant a Madrid. En accedir al càrrec, Cebrián va decidir que els periodistes que volia incorporar en el projecte no podien haver tingut cap relació amb el règim franquista. I va començar a sondejar alguns corresponsals, com Feliciano Fidalgo a París; poc després va proposar a Ramon Vilaró que des de Brussel·les fos el corresponsal en temes europeus: “Ja feia un temps que Cebrián s’havia fixat en mi mentre ell era cap d’informatius de TVE amb Arias Salgado, en el moment que jo havia cobert la caiguda dels coronels a Grècia durant la crisi de Xipre, l'estiu del 1974. Un dia, Darío Valcárcel, ma dreta d´en Cebrián, es va presentar a Brussel·les, el vaig anar a esperar a l’aeroport amb el meu flamant Volvo 240 i el vaig convidar a dinar en un restaurant de dues estrelles Michelin. Allà mateix em va fer una oferta que gairebé no em creia. Li vaig dir que sí, amb la condició que primer m’havia d’acomiadar del diari Ya. Vaig anar a Madrid i li vaig explicar al director de Ya que El País m’havia fet una bona oferta, i li vaig dir que si me l’igualava em quedaria en el seu diari; però ell es va pensar que anava de farol i no em va creure. De fet, si m’hagués quedat al Ya hagués estat per mi una patinada històrica; finalment vaig signar el contracte amb El País. Llavors, en el moment de fer-ho, em van dir que buscaven accionistes; i com que en aquella època a Brussel·les les coses m’anaven molt bé, vaig comprar accions del nou diari, en un moment que a la redacció només hi havia dos accionistes: Cebrián i jo. Allò em va donar l’aureola de ser un pagès català ric, i va propiciar que tothom pensés que la direcció sempre em van deixar fer el que jo volia per haver donat suport econòmic a l’empresa. La jugada em va sortir bé, perquè quan El País va sortir a borsa, vaig guanyar bastants diners i em vaig poder comprar una casa a Rocagrossa, a Lloret”.
A Brussel·les, Vilaró tenia fama de ser un periodista independent, però afí a les files de l’antifranquisme, amb la particularitat que el règim mai no li va treure el passaport: “A Brussel·les, jo vaig parlar, entre d'altres polítics, amb Tarradellas, Carrillo i Felipe González, quan aquest encara es feia dir Isidoro. Jo sopava amb tots ells perquè em tenien per un periodista que no era del règim. Però com que en aquest ofici les notícies es treuen gràcies als contactes, en un dinar amb executius europeus on em van convidar sabent que jo havia fitxat per El País, l’italià Gian Paolo Papa -que tres anys després va ser nomenat director de l’oficina d’informació de la CEE a Madrid, on la Comissió Europea em va proposar anar-hi de segon, però vaig esquivar la proposta perquè no volia convertir-me en un euròcrata- em va donar un document confidencial sobre una resolució de la Comissió Política del Parlament Europeu que deia que si el nou govern espanyol, amb Franco ja mort, no reconeixia tots els partits polítics, no podria presentar la seva candidatura a formar part de les Comissions Europees. Coincidint amb aquest esdeveniment, a El País –que sortiria amb esperit europeista- havien fet diverses pàgines de prova per engegar el diari. Jo em vaig guardar aquella exclusiva fins a les tres de la tarda del dia abans de la publicació, el 4 de maig del 1976, del primer número d’El País, perquè sabia que seria ben valorada. Al final, aquella exclusiva va aparèixer publicada a tres columnes obrint la portada del diari”.
._A_la_dreta,_Frederic_Escofet_(cap_dels_Mossos_dEsquadra_de_la_Republica).jpg)
Ramon Vilaró amb el president Tarradellas al Casal Català de Brusel·les (1971). A la dreta, Frederic Escofet (cap dels Mossos d'Esquadra de la República). Foto: Arxiu Vilaró
Des que Vilaró residia a Bèlgica, anava dues o tres vegades cada any a Vic –i encara ho fa- per visitar la família i les amistats. Poc abans de la mort de Franco, abans d’incorporar-se a El País, en una de les visites que va fer a la capital osonenca va connectar amb una generació de vigatans una mica més joves que ell que freqüentaven l’Snack, entre els quals hi havia Mia Casases, Naqui Codinachs, Jou Puigferrer o Josep M. San José, la majoria dels quals van formar part de l’Operació Globus que del 1976 al 1979 van donar la volta al món en un camió Pegaso. Quan li van explicar el projecte que estaven preparant i també que ja tenien contactes amb Pegaso, Vilaró en va parlar també amb el senyor Lloret, que anava sovint a Brussel·les, on Pegaso acabava de muntar una empresa de muntatge de camions amb la idea de complir amb la normativa europea i poder exportar els seus camions arreu del continent: “Vaig trobar-me amb ell i li vaig parlar dels amics de Vic. D’alguna manera vaig contribuir a fer possible la gestació del projecte dels amics vigatans. De fet, jo figurava com a assessor en el dossier de l’Operació Globus. Després, el juny de 1976, al cap de poc de sortir de Vic, mentre feien la primera etapa del seu periple, quan els joves viatgers van arribar a Bèlgica, se’ls va cremar l’embragament del camió i es van instal·lar quinze dies a casa, on van viure a pan y cuchillio, com es mereixien ser tractats. I com que encara tenien un lligam emocional molt fort amb les respectives parelles que s’havien quedat a Vic, es van passar el dia parlant per telèfon amb les xicotes, i a mi em va tocar pagar una factura considerable; també van acabar les meves les meves reserves de vi i tota mena de licors. Sigui com sigui, ens ho vam passar molt be i els vaig acollir amb tot l’afecte del món. Posteriorment, molt mesos després, em vaig trobar amb algun d’ells a Bangkok i anys després als EUA, quan jo era corresponsal ”.
En aquesta mateixa època, aprofitant que era major de 25 anys, es va matricular a la Universitat Autònoma de Barcelona, on va fer tres cursos de periodisme. Va presentar els treballs de Brussel·les i va assistir en directe als exàmens finals a Bellaterra, gràcies a que la seva amiga i col·lega Núria Ribó li enviava còpies dels apunts. Tanmateix, tot i ser un periodista consumat, mai no va obtenir el títol perquè li va faltar aprovar quart i cinquè. “Quant jo havia d’anar a exàmens de quart em va sortir l´oportunitat d´un primer viatge al Japó i no vaig dubtar”.
Corresponsal a Washington durant cinc anys
Després d’exercir de corresponsal d’El País a Brussel·les durant quatre anys (1976-1980), i de dotze anys fent cròniques per diversos mitjans al cor d’Europa, Vilaró va dir a Cebrián que estava cansat d’estar a la capital belga i que li agradaria obrir una corresponsalia a Japó, on anteriorment ja havia cobert una cimera internacional. Però el director d’El País li va dir que no hi havia prou diners i li va proposar anar a Roma per cobrir l’àrea mediterrània: “Jo li vaig dir que sí, amb l’idea de sortir de Brussel·les i oblidar-me de l'eurocràcia que m'havien proposat representar des de Madrid”.
Però llavors es va donar la circumstància que el corresponsal del diari a Washington volia tornar i Cebrián li va proposar anar-hi: “Jo ja hi havia estat diverses vegades a cobrir temes relacionats amb el Fons Monetari i era un lloc prou conegut. Al final, a Washington m’hi vaig passar cinc anys, durant els quals vaig viure l’últim temps de mandat de Jimmy Carter i la crisi d’hostatges a Iran, l’elecció de Ronald Reagan, la puixança de la ‘contra’ a Amèrica Llatina i l’esclat del neoliberalisme que encara avui patim. I el 23F. L’endemà del cop d’estat vaig publicar una crònica molt dura a El País -que va aixecar molta polseguera- on criticava que el secretari d’Estat dels EUA hagués dit que el cop ‘era un afer intern d’Espanya’. A la setmana següent es va desfermar una polèmica amb el New York Times, amb una crònica del seu corresponsal a Madrid que deia que jo havia forçat les coses. Llavors vaig replicar que els fets que jo havia relatat havien passat a Washington, on jo havia preguntat a Haig sobre el 23-F, i no a Madrid. El cas és que la meva crònica va contribuir a que les relacions bilaterals amb Espanya arribessin als nivells més baixos. Finalment, el govern americà va reconèixer l’error i tres dies després Reagan va elogiar ‘la jove democràcia espanyola’. Va ser un exponent més de l’habitual doble joc dels gringos. De fet, al Pentàgon li preocupava per sobre de tot el futur de les bases americanes a Espanya i la seva operativitat amb l’objectiu de poder controlar la zona d’Orient Mitjà. En aquells moments crítics i durs per un corresponsal com jo, Cebrián, no únicament em va defensar, si no que mai em va demanar què havia passat. Es fiava al cent per cent de la gent que representava el diari arreu”.
._Amb_Ronald_Reagan,_1986._Arxiu_Vilaro..jpg)
A La Casa Blanca, 1986. A l’esquerra, JM. Carrascal i Inocencio Arias. A la dreta de Ronald Reagan, Lluís Foix i Ramon Vilaró. Foto: Arxiu Vilaró
Durant el lustre que Vilaró va residir a Washington, va haver de moure’s en el món de la política de la primera divisió mundial. Això implicava anar sovint a la Casa Blanca, on accedia amb el passi de premsa especial atorgat pel servei secret, un salconduit que també li permetia entrar amb les amigues a les discoteques més rellevants de Nova York. Aquella acreditació també va ser útil per colar-se amb la comitiva ministerial en el vol d'Iberia que va portar Guernica de Picasso de Nova York a Madrid, per fer una crònica en exclusiva. El problema va ser que a l’arribar a Barajas la policia espanyola no es creia que hagués pogut sortir dels Estats Units sense passaport: “Els periodistes estrangers que tenien accés a la Casa Blanca eren pocs. A banda dels principals diaris americans, dels mitjans europeus més destacats érem els corresponsals d’El País, EFE, Le Monde, La Republica o France Press, entre altres. La meva tasca també comportava viatjar amb ‘la cort del faraó’, en un avió paral·lel al Force 1 del president nord-americà. Cada vegada que viatjàvem, entregàvem el passaport als membres del servei secret i el recuperàvem quan tornàvem. Entremig havia entrat a sis països arreu del món sense que ningú em demanés cap documentació. Aquells dies, m’inundaven de comunicats de premsa i tenia accés al càtering de primera categoria”.
El periodista apunta que “més enllà de la Casa Blanca i de la realitat oficial, també existia el poble ras i la vida quotidiana dels nord-americans. Per això jo també informava d’altres temes, com ara d’un escàndol de dioxines i productes tòxics que van afectar una zona d’agricultors. Em barrejava amb la gent, prenia el pols de la realitat del carrer i recollia el pensament de molts ciutadans dissidents. Recordo una pintada que vaig veure en una paret que em va colpir ‘El somni americà és el malson de la resta del món’”.
Corresponsal a Tòquio i desplaçaments arreu d’Àsia
Cinc anys després de desembarcar als EUA, va insistir que volia anar a Tòquio:
“Com que jo no havia estat mai en una redacció, Cebrián em va demanar que abans d’anar a Tòquio seria bo que passés uns mesos a la redacció de Madrid, una modalitat periodística que jo mai no havia conegut. No en tenia cap ganes, tot i que tinc un gran respecte per les redaccions, sense les quals les meves cròniques mai no s’haguessin publicat; i sense la feina del quiosquer que talla el paquet de diaris, tampoc no haguessin arribat als lectors. A l’escala de valors cadascú ocupa el seu lloc. El cas és que el mes de gener vaig anar a Madrid, on un amic em va deixar un pis. Cada dia anava a la redacció a les cinc de la tarda i marxava a les vuit. Un mes després, pel febrer, en assabentar-me que a Filipines s’havia iniciat un procés contra un general de Marcos acusat d’assassinar Ninoy Aquino, vaig demanar a Cebrián anar a Filipines a cobrir la notícia. Hi vaig anar, i en tornar a Madrid, quan van arribar les vacances, vaig insistir en agafar la corresponsalia a Orient i vaig començar a preparar-me agafant informació a Indonèsia, a Xina, a Afganistan durant la ocupació russa, a Peshawar (Pakistan) i a altres països en una gira d'uns mesos. Fins que al final vaig poder obrir la corresponsalia de Tòquio. Mirant enrere, a la redacció d’El País en un any hi vaig passar físicament tres o quatre mesos, bàsicament prenent cafè, escrivint quatre breus i arreglant alguna crònica. Tothom sabia que venia de Washington i que anava a Tòquio”.
Però al cap de poc de ser al Japó, ben aviat va haver de fer les maletes per desplaçar-se a Filipines, on hi havia unes eleccions que va acabar guanyant Cory Aquino, però que Marcos no va acceptar: “Llavors, com que la cosa durava massa, la majoria de periodistes estrangers van marxar de Manila; però jo li vaig dir a Cebrián si em podia quedar allà, esgrimint el criteri periodístic segons el qual estava invertint en informació. Aleshores hi va haver una revolta popular que va durar tres dies, i una part dels militars es van posicionar a favor de Cory Aquino. L’aeroport estava tancat i jo era l’únic periodista espanyol a Filipines, a més d’un representant resident de l’agència EFE casat amb una filipina. Mentre la resta de periodistes que havien marxat van escriure les seves cròniques des de Hong-Kong, com si estiguessin a Manila, jo vaig fer la crònica directa de la revolta i de l’assalt al palau de Malacañang, on em trobava”.

Ramon Vilaró a l'agència EFE de Tòquio, l'any 1989. Foto: Arxiu Vilaró
L’argument que Vilaró va esgrimir davant Cebrián per anar a Tòquio, un món desconegut, va ser que “per un periodista que volia descobrir coses, el Japó era l’única part del món on no entens res, ni del que veus, escoltes, menges, ni del que pensen. I el vaig convèncer. La cultura japonesa em va sotraguejar i amb el pas del temps vaig viure el moment d’esplendor del capitalisme japonès i l’època que les multinacionals exportaven i compraven grans edificis a mig món, com ara la Sony. Aleshores, a Tòquio es publicaven tres grans diaris que tenien edicions en anglès. Jo, les notícies les podia seguir en traducció simultània i tenia una secretària fantàstica, que era la companya del fotògraf, i un apartament que també feia les funcions de redacció”.
I encara que Tòquio era la base d’operacions de la regió asiàtica, “de vegades anava un mes a Xina, tres mesos a Filipines, o dues setmanes a Indonèsia. L'any 1987 (un any abans dels JJOO del 88 a Seul), a Corea del Sud, vaig cobrir la caiguda del general i dictador Chun Doo-hwan, quan va haver d’enfrontar-se a les mobilitzacions socials reclamant mesures democràtiques i el establiment de les llibertats civils. Aquells dies, al carrer jo havia de portar casc i màscara antigàs per fer front a les llambordes dels manifestants i als gasos lacrimògens llançats per la policia. Durant els últims mesos de la dictadura vaig tenir alguns problemes per entrar a Seul –amb interrogatoris al aeroport- perquè jo sempre anava a veure al líder opositor, Kim Dae-Jung, que després va ser elegit president; era una home catòlic que durant alguns anys em va enviar felicitacions de Nadal amb una foto de la seva família”.
La fi de la col·laboració amb El País. Al Grupo 16 i a Cinco Días
Cansat de córrer món durant 22 anys amb la motxilla a l’esquena, la primavera de 1989 va decidir que volia tornar a Catalunya i assentar-se a Barcelona. Abans de deixar la corresponsalia, però, encara es va esperar un temps a Tòquio i va cobrir la mort de l’emperador Hiro Hito. Aquells dies ja feia temps que Vilaró compartia la vida amb la Ioia, la seva companya, “amb qui em vaig casar i tinc quatre afillats i set nets, essent avi sense haver estat mai pare”, riu Vilaró. Després de parlar amb ella, va decidir proposar a Cebrián deixar el Japó i incorporar-se a la redacció del diari a Barcelona. Tanmateix, amb el bagatge del periodista vigatà, que tenia contactes arreu del món, Cebrián li va oferir el càrrec de cap de relacions internacionals d’El País. Però Vilaró va reiterar que volia anar a Barcelona i es va presentar a la capital catalana fent-se pagues que tot sortiria com tenia previst.
Però aleshores es va trobar que aquella mateixa tardor, Cebrián va deixar la direcció del diari –que va passar a mans de Joaquín Estefanía- i va ser nomenat conseller delegat de Prisa. A Cebrián li semblava bé la proposta de Vilaró de quedar-se a la redacció de Barcelona; però la falta de sintonia amb Xavier Vidal-Folch, el director de l’edició catalana, va comportar que al final no hi hagués un acord: “Jo era un periodista que tenia fama d’indomable, que anava per lliure i que sempre feia mes o menys el que volia. És veritat que sempre m’ha agradat anar a la meva, però sense apartar-me mai dels cànons periodístics a l’hora d’escriure objectivament el que s’ha d’escriure”.

Esquerra, tapís de Miró, National Gallery de Washington, 1983, arxiu Vilaró. Dreta, convenció del Partit Demòcrata San Francisco, 1984. Foto: Pamela Duffy
Quan va parlar amb Vidal-Folch, aquest li va dir que si volia quedar-se a la redacció de Barcelona només tenia per Vilaró “un fusell, que era la manera de dir-me que em donava la feina de maquetar i dibuixar pàgines. Jo li vaig contestar que la mili ja l’havia fet per obligació i li vaig demanar que s’ho pensés bé. Dies després, em va portar a la taula de maquetació –un treball que jo considero molt honrat, però que no era per mi- i li vaig dir que no estava disposat a fer aquella feina i que me n’anava. Li vaig recordar que el diari m’havia fitxat a Brussel·les, i que quan ell va entrar a El País, un grup de gent ens havíem mullat des de feia anys per tirar-lo endavant. Al final, el cas es va convertir en un petit escàndol, i fins i tot la redacció de Madrid i el comitè d’empresa volien fer una vaga; però jo els vaig demanar que no la fessin. Vaig anar a Madrid a parlar amb Cebrián i li vaig explicar que jo no tenia cap problema amb Vidal-Folch –l’únic col·lega de qui tinc una carta felicitant-me per una crònica des de Tòquio-, però que no s’havia portat bé amb mi, i que jo no estava disposat a acatar les seves directrius arbitràries, ni tampoc a anar a fer un cafè amb ell a la cantonada. I vaig deixar El País. Llavors per ordre de Cebrián, el nou director, Joaquín Estefanía, em va lliurar una carta d’excedència sense límit de data, que encara guardo, amb les portes obertes per quan volgués tornar al diari. Aquesta carta, però, no l’he utilitzat mai. En alguna ocasió, molts companys em van dir que demanés la reincorporació, i que si el diari no l’acceptava, em podria emportar molts diners. Però com que per sort no necessitava aquests diners, mai vaig posar-ho en pràctica perquè tampoc no ho trobava massa ètic”.
Dies després, Vilaró va acceptar l’oferta del Grupo 16 per ser delegat a Catalunya. Tanmateix, la seva nova singladura només va durar una any: “El Grupo 16, que era el segon imperi més important després de Prisa, tenia divuit publicacions, però em vaig trobar que allò era un orgue de grills amb Juan Tomás de Salas al front. No m’hi vaig trobar mai còmode i vaig acabar pactant la meva sortida, amb una raonable indemnització”.
Al cap de quatre anys, El País va comprar el diari econòmic Cinco Días i va oferir a Vilaró que es fes càrrec de la direcció a Catalunya: “Els vaig fer esperar sis mesos abans de contestar. Mentrestant, quan en una reunió del consell d’administració de Prisa, Joaquín Estefanía va fer una apologia meva, Javier Díaz de Polanco, nebot de ‘papá Polanco’, va dir: ‘Si este tío es tan bueno, ¿por qué dejasteis que se marchara?’. Ben mirat, jo no era ni tan bo, ni tan dolent: senzillament era un professional del ofici. Al final vaig fitxar per Cinco Días, amb un sou molt important. Però al cap de dos anys em vaig adonar que la premsa econòmica era un galimaties de collons, i que de vegades em feien fer una feina que no estava disposat a fer, com ara anar a demanar subvencions als bancs per organitzar jornades i esdeveniments econòmics. Una important entitat bancària també em va oferir fer una espècie de llibre inter, és a dir, un xec en blanc a canvi de no donar-los maldecaps. Però el meu ofici no era anar a buscar ni rebre diners, sinó fer periodisme. I vaig deixar Prisa, encara que per mi, Prisa sempre serà Prisa”.
Periodista free-lance. Llibres sociològics i novel·les
A partir d’aquí, a la primera meitat dels noranta, va optar per convertir-se en periodista free-lance i va començar a fer reportatges, alguns per National Geographic i Geo, i durant uns anys també va escriure columnes per La Vanguardia, a l’època que estava dirigida per Joan Tàpia, amb Lluís Foix de segon. En el matei